Endevina, endevinalla

Anem a jugar al divertit joc de les endevinalles. Jo us reproduiré un text i vosaltres heu d'endevinar qui el va escriure.

Per a què no us siga realment difícil endevinar l'autoria d'aquest text, publicat al número 27 de la revista llibertària Ajoblanco, corresponent al mes de novembre de 1977, a la secció titulada "Al ajo la faloacracia", us donaré una pista: actualment és una famosa periodista.

On està l'amnistia per a la dona?

No és res nou per a aquestes pàgines tornar a reiterar que la dona és la gran oblidada de la "cosa política" espanyola. Per a què ens rasguem les vestidures a gust i vertim hemorràgies de plaer, sols ens fa falta pegar una ullada a l'últim bodrio que acaba de parir el Govern Suárez, anomenat amnistia.

Per imperatius de presa no he pogut organitzar una taula rodona sobre aquest tema, en la que hagueren intervingut diferents tendències feministes. De totes maneres, per allò llegit a la premsa, podrem veure que el ventall feminista espanyol, ha condemant enèrgicament "l'oblit" de l'AMNISTIA PER A LA DONA.

Però, oh, dones!, no ens preocupem, ni ens angustiem, perquè el citat Govern que tant ens ama i tant ens mima ja ens té preparat un paquet de nous decrets, en els què se'ns despenalitzen els anticonceptius, se'ns ídem l'adulteri i així un parell o tres de cosetes més. I tot arreglat. Entre això i les catalanes, que deuríem estar donant salts sense xarxa, ja que amb l'arribada de Tarradelles tot se'ns posarà a "la pàge", jo quasi estic per desapuntar-me del feminisme. Per a què? Si els pares de la pàtria, tot ho fan pensant en nosaltres. El seu trosset de cor del 52% del cos electoral...

Jo crec que el millor és prendre-s'ho a conya i no posar-se a pensar seriosament que si no ens han inclós en la última de les ones per l'amnistia, ha sigut perquè consideren que, allò per nosaltres reivindicat, cau en l'àmbit dels delictes comuns. I que això amb un parell de caramelets com els abans esmentats s'arregla. I reformant que és gerundi... i que tan els encanta als partits i a les nostres amades parlamentàries... Perquè d'aquesta manera, s'exclou l'amnistia total. Se segueix protegint a la família. (Cura amb açò que és molt important. Perquè així l'autoritat de l'home al si de la societat roman intocable. Perquè, una vegada més, les dones seguim relegades i en pla cosa. I la ideologia segueix, el sistema patriarcal es reforça, la societat va vent en popa i el capitalisme roman inalterable...)

I fins podem entonar uns compassos de rèquiem per nosaltres mateixes. I potser també reflexionar una mica sobre la manera com hem lluitat per aquesta amnistia de la dona, i com també hem lluitat o col.laborat a demanar l'altra, la "d'ells", la què els han donat. La que no és nostra. Aprofundint sobre açò últim tal vegada comencem a veure clares moltes coses. Tal vegada ens plantegem el cridar: BASTA.

Fins ací el text, i ara, només us queda respondre a la pregunta: Qui va escriure aquest text fa ara trenta anys? (Recordeu la pista que us he donat: avui dia és una famosa periodista.)

a) Rosa Regàs.
b) Karmele Marchante.
c) Glòria Marcos.

Efectivament, la resposta correcta és l'opció B, Karmele Marchante. Un exemple més del què no heu de fer mai. I si per casualitat, alguna vegada em veieu arrastrant-me així per la pasta i convertir-me en una poca vergonya com aquesta rata pudenta, pegueu-me un tret al cap, perfavor.