dissabte, 20 d’octubre de 2007

El verdugo

Aquesta setmana he de lliurar, per a la classe pràctica de Sociologia, un comentari "sociològic" sobre la fantàstica pel.lícula de García-Berlanga "El Verdugo", que reproduisc a continuació. Per suposat, s'accepten comentaris, suggerències, crítiques, etc. per tal de millorar-ho. De moment, a veure què us sembla.

ANÀLISI SOCIOLÒGIC DE "EL VERDUGO"

En "El Verdugo", García-Berlanga retracta àmpliament la societat espanyola dels anys 60. Per una banda, ens mostra un Estat que està modernitzant les seues estructures econòmiques però que alhora conviu amb una estructura de poder de caire autoritari i amb una societat que encara conserva valors tradicionals com poden ser l'honor o la decència.

Respecte al model socioeconòmic que reflecteix la pel.lícula, hem de dir que es tracta d'un model desenrotllista que ha arribat fins els nostres dies pràcticament sense canvis. De fet, Berlanga mostra les dues activitats econòmiques que suposen la major part del PIB a l'Estat Espanyol: la construcció i el turisme de sol i platja. Aquest últim, perfectament reflectit en el viatge que els protagonistes fan a Mallorca.

El contrast del què parlava adès, entre modernització econòmica i valors societaris anclats en la tradició (i, especialment en el cas espanyol, en la moral catòlica, que esdevé única i obligatòria) es pot visualitzar en l'escena de la visita al pis quan encara s'està construïnt. Els blocs de pisos ens ensenyarien precissament això: un procés d'urbanització acord amb el procés modernitzador. Procés d'urbanització que a l'Espanya franquista va ser caòtic, amb poca o nul.la planificació i el que és més greu, amb un component de corrupció i clientelisme molt adherit al règim. Doncs, com deia, a l'escena del pis, les senyores que arriben tot just després dels protagonistes, representen eixa Espanya tradicionalista i catòlica, sobretot a l'escena on es troben tots davant del funcionari que ha d'aclarir l'embolic del pis, i les senyores fugixen espantades en veure tanta "frescura", especialment quan Carmen, que està embarassada, diu estar soltera. Uns personatges, les de les senyores de bé, que Berlanga dibuixa de forma grotesca i esperpèntica, des del meu punt de vista, per a mostrar que eixos valors tradicionals i moralment catòlics s'estan quedant desfassats i que poc a poc, estan dissolent-se precissament pel canvi que s'està produïnt a nivell sistèmic.

Però Berlanga no sols retracta la moral, també hi denuncia la desigualtat existent entre els grups socials. Una escena magnífica, perquè des de l'humor més àcid, es reflecteix perfectament la desigualtat de classe, és la de la boda. Carmen i José Luis es casen i quan van caminant pel corredor de l'esglèsia, els ajudants del capellà s'encarreguen de llevar tots els adorns, les flors, l'estora roja; s'encarreguen també, per suposat, de què l'organista pare de tocar i d'apagar els ciris, un a un, fins què pràcticament ni tan sols el rector pot llegir el discurs de la cerimònia. Però no sols això. Evidentment, en aquesta escena, també es mostra l'actitud hipòcrita de l'Esglèsia i el tractament desigual que la institució i les autoritats eclesiàstiques atorguen als diferents grups socials, segons el seu estatus. Perquè, per molt que el sacrament del matrimoni siga el mateix per a tots els "fills de Déu", a la pràctica, el clergat sempre hi és al costat dels poderosos una vegada ha vist reduït el seu propi poder.

Segons el tractat de sociologia de Salvador Giner, com a mínim, tota posició social posseeix dos aspectes fonamentals que són (...) el rol i l'estatus. El rol es pot definir com a conjunt coherent d'activitats normativament efectuades per un subjecte (...) Els rols inclouen, per tant deures: són morals, a més de merament funcionals. De l'estatus ja hem parlat una miqueta; parlarem ara de l'altra cara de la moneda, dels rols. José Luis, el personatge principal, exerceix el rol de botxí de manera "virtual" durant tota la pel.lícula. Tot i tractar-se d'un rol "virtual", les conseqüències esdevenen reals i José Luis pateix, en la seua pròpia pell, el rebuig de la societat. Un menyspreu que ell mateix sentia cap al seu sogre, "el vertader botxí, quaranta anys en exercici", quan el va conéixer, com podem observar a l'inici de la pel.lícula, en el moment en què no vol que puge a la furgoneta de la funerària, o quan agafa el maletí amb els seus "utensilis de treball" sense tocar-lo directament amb la mà. Com ja hem dit, no obstant, José Luis patirà després eixe estigma. Respecte a açò, són genials les escenes en les què el seu germà i la seua cunyada intenten fugir després de la cerimònia de boda sense signar com a testimonis, o quan, estant a la cuina de la presó de Mallorca, els presos eviten servir-li el cafè.

Hem de fer veure, no obstant, que l'estigma per exercir eixe "ofici", no era del tot alié a José Luis. S'ha de recordar que ell, prèviament, era soterrador, i com a tal patia una sèrie de prejudicis socials. No en va, és una de les coses que li uneix a Carmen, la filla del botxí. Una dona que tots els homes abandonen només conéixer "l'ofici"de son pare i que té por a quedar-se fadrina, qüestió que, per altra banda, li suposaria un doble estigma a la societat de l'època. Pensem que, als anys 60, la dona que no es casava estava molt mal vista per tothom.

Però el tema clau de la pel.lícula, des del meu humil punt de vista, és la batalla entre l'individu i la societat. És a dir, fins a quin punt l'èsser humà expressa preferències i intenta aconseguir fins amb el seu propi comportament i fins a quin punt els condicionaments externs i socioestructurals pesen a l'hora de "triar". I pel què sembla, a "El Verdugo", l'individu no tria les seues accions. Pensem-ho. Es tracta d'un home jove que vol emigrar a Alemanya a aprendre l'ofici de mecànic i que, d'alguna manera, vol escapar de la realitat que l'envolta. O siga, per a José Luis, Alemanya és alguna cosa així com la llibertat, és, al cap i a la fi, la seua elecció.

Quan coneix Carmen i aquesta es queda embarassada, però, comença a donar-se una sèrie de condicionaments (no sols fets, com l'embaràs, que condueix al matrimoni, el matrimoni al pis, etc., sinó també pressions per part de pare i filla -"fes-ho pel teu fill"-) que faran que l'elecció del personatge principal (emigrar a Alemanya) estiga cada vegada més lluny i, finalment, esdevinga impossible. El "xantatge", per dir-ho d'alguna manera, durarà tota la pel.lícula i del desig subjectiu i la intencionalitat de l'acció no hi trobarem gens en el personatge de José Luis. De fet, ell intenta "decidir" durant tota la pel.lícula, inclós al final, a l'escena en la què demana paper al director de la presó per a dimitir com a botxí, no obstant no ho aconseguirà i, de nou, serà arrastrat per condicionaments aliens a la seua voluntat: l'escena en la què travessa el pati amb el condemnat a mort just davant d'ell és tot un símbol de la seua derrota i, per tant, un símbol de la derrota de l'individu front a la societat. Una derrota que escenifiquen ambdós condemnats: el què serà executat i el què executarà la pena.

Per últim, m'agradaria comentar el final de la pel.lícula. Magnífica l'arribada de José Luis al vaixell i l'actitud de pare i filla, que no pregunten res perquè ja saben el què ha passat. I saben que tornarà a passar, que l'individu mai guanyarà el pols a la societat. De fet, quan José Luis diu que no ho tornarà fer, Amadeo li replica que això va ser precissament el què ell va dir la primera vegada.