Eros en femení

He de reconéixer que no m'agraden els articles de Lucía Etxebarría. Potser alguns dels seus llibres sí, però els articles que publica cada diumenge al suplement del Magazine, normalment em semblen una patata. Clar que sempre hi ha excepcions, i el d'avui m'ha semblat interessant. És per això que el reproduisc a continuació.

Eros en femení

"És ben sabut que" (li he furtat aquest principi a Jane Austen) si una dona escriu sobre sexe, és una escriptora eròtica, però si un home fa el mateix, és un escriptor, sense més. Quan jo vaig guanyar el premi Nadal, la crítica no va fer sinó incidir en el pressumpte contingut eròtic de la meua novel.la (que en realitat era més melindrosa que un modelet de la Nancy), però mai es va dir el mateix del finalista, en el text del qual hi havia una escena de sadomaso amb plutja dorada per enmig que inclós a mi -la pressumpta escriptora eròtica- em resultà dur llegir.

"La literatura, sobretot l'eròtica, és un dels pocs reductes oberts a la transgressió", deia Luis G. Berlanga. El fet de què siga tan difícil definir la línia que separa allò eròtic i allò pornogràfic al.ludeix a una transgressió implícita a la literatura eròtica, doncs es tracta de distincions inútils que sols adquireixen significat en un context de repressió. El què era pornogràfic fa cinquanta anys avui ens sembla avorrit (vegeu El amante de lady Chatterley, per exemple, molt ben escrit, però poc excitant a ulls d'un lector modern).

En eixe context, l'últim camp de transgressió s'abona a la literatura eròtica femenina, donat que hi ha una estigmatització i un silenci de segles es cerneixen encara sobre la nostra sexualitat, des del moment en què l'arquetip familiar de la nostra societat està marcat pel model de Josep, Maria i Jesús. L'anàlisi d'aquesta icona aclareix la (mínima) importància de la dona dintre de la societat. A la Sagrada Familia no hi ha una filla, la xiqueta no té un lloc dintre del món. Sols existeix el fill. La dona passa a desenvolupar exclusivament el paper de Maria, l'esposa i mare verge. La seua funció és ocupar-se dels seus hómens. I així, renega del sexe.

Durant segles, les bones dones eren aquelles que s'ocupaven de la cura d'altres, les què concebien l'amor com a servei. La passió tenia mala reputació, i el gaudi, també. Els metges de l'Anglaterra victoriana estaven convençuts de què sols les prostitutes podien experimentar plaer. Si una esposa respectable gaudia del sexe, de seguida se la catalogava com a malalta: patia de ninfomania. D'aquí la dicotomia madonna/puta inscrita en general a l'imaginari eròtic modern. Front la mare, esposa o germana que no sols deu ser honesta sinó també semblar-ho, les dones soles i sexualment atractives desperten un recel instintiu. La nostra vicepresidenta, per exemple, és fadrina i en posició de poder. Sospite que si és tant respectada és precissament perquè la seua imatge és masculina, açò és, desexualitzada. No per casualitat a les pel.lícules sexuals comercials destinades al públic masculí (el porno, per a entendre'ns) a la dona se la mostra quasi sempre com un objecte, com una víctima, i si bé la càmera es recrea morosament en l'ejacul.lació masculina, quasi mai li dedica la mateixa atenció al plaer femení.

Tots aquests prejudics i tabús dificulten la tasca de renovació i revaloració que les dones precissem per a sentir-nos bé amb el nostre cos, per a veure'ns com subjectes -i no objectes- sexuals. En eixe sentit, parlar o escriure sobre sexe, abans que un pecat, una grosseria o una provocació, és una manera de qüestionar el joc de poder i la violència massa vegades incloses a la inhibició del desig masculí en la nostra societat; una forma d'emprendre la conquesta de nous territoris -físics, mentals i socials- més justos i plaenters, per a aprendre no sols a gaudir sinó també a reivindicar el nostre dret a fer-ho.