Ferrer i Guàrdia

El 13 d'octubre de 1909, Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat a mort pels successos de la Setmana Tràgica, va ser afusellat. A Londres, Kropotkin va pronunciar a Londres unes paraules que a dia d'avui mantenen tota la seua vigència: "Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep mankind under the yoke of state, capitalism and superstition". (Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició).

Escric avui en homenatge a aquest home, Francesc Ferrer i Guàrdia, assassinat pel Govern Espanyol fa ara exactament 98 anys.

Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 10 de gener del 1859.

En una nota autobiogràfica que va publicar a l'Almanach-Annuaire de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer diu d'ell mateix: "Quan encara un infant, s'emocionava profundament amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l'estranger, Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part en l'alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en el seu esperit. D'aquell temps endavant, mai no cessà d'interessar-se en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que només ells gaudisquen de la vida, sovint a expenses d'altre." De fet, quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i ardent.

Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què va prendre part.

Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà progressista. En aquella data pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seua vida familiar, s'inicià un canvi en la seua actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romangueren analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al nº56 del carrer de Bailèn.

Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament democràtic. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol (cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó respecte a l'ensenyament tal com és practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seues idees -de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica.

És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia, de perdre de vista aquest fet, -que l'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà. S'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seua obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu "revolucionarisme" era sinònim de terrorisme.

Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal.

Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el "Butlletí" mensual que publicava. Entre les dues sèries o "èpoques" d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El "Butlletí" és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene.

No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres "havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament "integral", és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: "La Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància". Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada "L'Ecole Rénovée", fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del "Butlletí" mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial.

A començament de Juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la "Setmana tràgica" o "Revolució de Juliol". La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'"honor nacional" com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes.

En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o pels jesuïtes.

Tercerament -i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones.

Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla.

Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d'agost acusat de ser l'autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics, "El Universo", en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar "proves de culpabilitat clares, precises i decisives"; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals "no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen". L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre fou afusellat a Montjuïc.