dimecres, 10 d’octubre de 2007

L'economia bipolar

Notícia del dilluns 8 d'octubre:

Rato afirma que la crisis se sentirá de forma "moderada" en 2008
El todavía director gerente del FMI, cargo que deja a final de mes, advierte del impacto de la crisis crediticia en la economía global

El director gerente saliente del Fondo Monetario Internacional (FMI), Rodrigo Rato ha afirmado que es "poco probable" que las turbulencias crediticias afecten "demasiado" a las cifras de crecimiento de la economía mundial en 2007 (...)

Com a comentari, m'agradaria oferir-vos un text del col.lectiu Todoazen, publicat el passat dijous 4 d'octubre al diari Público i que em va agradar especialment.

L'economia bipolar

Refredat. Sembla que la economia mundial està una miqueta constipada, amb fluxos nassals i estornuts que expandeixen sorolls i gèrmens nocius. Però no hem d'alarmar-nos; és com un refredat cíclic, passa a soles, si de cas amb algun frenadol per acurtar la seua molesta presència.
Els Bancs Centrals, que vigilen la salut econòmica del cos del negoci, han acudit, ràpids, en el seu auxili i els han proporcionat els necessaris mocadors públics als bancs privats i institucions de crèdit afectades, i la cosa no va a passar-se ni a la gola, ni molt menys als pulmons.
Un refredat. Que algú va obrir a USA massa les finestretes de les hipoteques i se van colar diversos pobres, o millor dit: actius susceptibles de risc, que això de pobres ja no es porta. I a més, que avui la economia és bipolar i un refredat de la financera no té cap repercusió en la real, que com a molt s'encariran les garanties i els interessos dels crèdits per a què els insolvents no seguisquen defraudant les expectatives que tan dessinteresadament en ells dipositaren els bancs i entitats de crèdit.

Bipolar. Abans, si el cap d'algú era un d'eixos caps maleducats, com quasi tots, que un bon dia et saludava content i al següent no et donava ni el bon dia, se'l disculpava comentant, encara que fos en veu baixa, "és que és molt seu", o "és que té els seus dies", si bé per als seus endins tothom sapiguera que el què era realment era un fill de la Gran.
Ara, tal conducta nascuda de l'arbitrarietat com a atribut del poder, es diagnostica científicament com a síndrome de personalitat bipolar, sense que els treballadors entenguen molt bé per què és tant bipolar amb ells i tant monopolarment dinàmic, eficient i positiu amb el seu immediat superior.

Menteix-me, digues que m'estimes. Els diners són com l'amor: una promesa compartida, una confiança mútua, un sempre estaré al teu costat. L'horitzó de l'economia real és arribar a final de mes. La meta de l'economia financera és la multiplicació dels diners, el manteniment quotidià del miracle dels pans i dels peixos. Per a això es requereix fe, verosimilitud, un horitzó de benestar, amor, és a dir, expectativa de beneficis, promeses de felicitat. L'estètica del realisme capitalista.
L'economia nordamericana està endeutada fins les celles (pròpies i sobretot alienes), però el relat exigeix que tots curen la tela amb què es vesteix el rei nu.

Quien parte y reparte se lleva la mejor parte. Els intel.lectuals orgànics del Capital escriuen i publiquen les trames que tenen com a protagonista a Don Dinero. La Reserva Federal, per exemple, abarateix durant anys el seu preu i els diners s'expandeixen, els bancs i caixes donen crèdits fàcilment i, atrets per la burbuixa negra de la felicitat promesa, els subjectes reals (vostés, nosaltres, companys i companyes de treball) s'hipotequen, comprometeixen un futur que a partir de la signatura del crèdit estarà, i ja per a sempre, blowing in the wind. Les institucions financeres venen i revenen eixos futurs i en cada pas els diners i els beneficis creixen fins arribar a "l'excés de liquidesa", mar grossa llavors, bandera groga i la Reserva Federal incrementa el preu dels diners, pugen les tases d'interès, resaca.

Comencen les 'turbulències', el poseu-se els cinturons i el refredament. Quan la llei de l'esprémer marginal entra en acció el primer o primera hipotecada que no aguanta es converteix en el senyal que avisa de què s'ha sobrepassat el límit, el què abans era risc ara és un abisme. La última fitxa del dominó es desploma i pot arrastrar en la seua caiguda a tota la filera desmoronant fiances, confiances i finances. La barca de l'amor s'ha estabellat contra l'euríbor.

No correu, que no ve el llop. El vaixell fa aigües, però el galeot, amarrat al dur banc, deu seguir remant amb entusiasme. Si la cosa es para pot sobrevindre el bolc, i no oblidem els grillons. Que els encadenats som molts i els xupetins salvavides són pocs. Mentre el capital es dóna pressa per protegir-se ell mateix i injecta en el sistema el fruit d'impostos i plusvàlues per a què al dòlar no li entre el mono, els seus pregoners repeteixen que no hi ha perill de què la grip financera es contagie als humans. Que no sorgisca el pànic.

Si vols què siga feliç com em dius, no em tranquilitzes, no em tranquilitzes. Solbes diu que l'exposició del sistema financer espanyol a la crisi és "extremadament reduïda". La ministra Chacón aclareix que les taxes d'interès "han tocat sostre". Almúnia afirma que les turbulències podrien afectar-nos "unes dècimes". "És una crisi estacional", enuncia Vegara. Zapatero i Botín es fotografien junts i revolts i optimistes. Tu tranquil, la incertesa és cosa dels rics. Els diners, pobrets, tenen por, està desorientat per culpa d'uns insolvents que per no haver pagat les seues hipoteques han refredat el sistema. Tu tranquil.

La retribució annual dels gestors de fons d'alt risc de Wall Street multiplica per 22.255 la d'un treballador. El deute dels espanyols creix un 56,1% en sis anys, però entre 1999 i 2006 les empreses espanyoles han vist augmentar el seu benefici net en un 73%, més del doble que la mitjana de la zona euro (36,6%), mentre que els costos laborals han augmentat en eixe mateix període un 3,7% a l'Estat Espanyol, cinc vegades menys que a la Unió Europea (18,2%), i el 70% dels nous treballs generats ho han sigut amb un salari inferior al salari mitjà. Virgencita de mi vida que me quede como estoy.

Mercat de futuribles. Tot el què no mata engreixa i els pesos pesats es repartiran les restes del naufragi.