divendres, 7 de desembre de 2007

La Constitució i el Sistema Polític Espanyol

Ahir vaig participar en una xerrada al voltant de la Transició i la Constitució de 1978 junt amb Roger Arenas, bon amic i historiador. L'acte es va celebrar al Centre Social Terra i tingué prou èxit d'assistència. Per als qui no vau poder estar i escoltar-nos, us facilite la part de la xerrada que em corresponia a mi, per si algú vol traure-li profit.

La Constitució i el SPE

1.Què és una Constitució?
1.a. En sentit formal.
1.b. En sentit marxista.
1.c. En sentit "weberià".

2. La prefectura de l'Estat: la Monarquia.
2.a. L'exèrcit.

3. La resposta a la qüestió nacional: L'estat de les Autonomies.
3.a. Algunes consideracions generals.
3.b. Sobre la via d'entrada i el debat territorial.
3.c. Prohibició expressa de la Federació.
3.d. Els Ajuntaments.

4. La suposada divisió de poders: la politització del poder judicial.

5. Drets i llibertats fonamentals
5.a. Els controvertits "Principis rectors de la política social i econòmica".
-------------------------------------------------

1. Què és una Constitució? Tres perspectives:

1.a. En sentit formal
En sentit modern, és un text que recull l'organització política d'un Estat. És una norma fonamental en el sentit que regula les relacions de poder fonamentals.
Seguint al jurista clàssic Hans Kelsen, la Constitució seria el cim en la piràmide de l'ordenament Jurídic, i per baix està tota la resta: lleis orgàniques, lleis ordinàries, reglaments, etc. que no poden contradir la Constitució i que segueixen, a més un ordre jeràrquic.
Aquesta definició, que pot semblar banal, no ho és en absolut, doncs després, quan tractem la qüestió nacional/territorial, veurem quin és l'estatus dels Estatuts d'Autonomia, que són i jo vos ho avance ara, lleis orgàniques. Qüestió que ens dóna una idea del grau de "federalisme" de l'Estat Espanyol.

1.b. En sentit marxista
Per altra banda, i des d'una òptica marxista, l'aprovació d'una nova Constitució en un Estat Capitalista és un element clau de la culminació d'un canvi en les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la classe dominant, de mantenir el poder amb les velles formes. Per tant, un text constitucional no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que és fonamentalment el resultat d'un nou equilibri de forces entre les classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d’interessos oposats.
Segons Josep Anton Sànchez Carreté i Humbert Roma, al llibre que van editar el 1978 (La CE: les raons del no): el que caracteritza a la CE no és tant que siga pactada o no, sinó que ha estat la classe dominant la que ha dirigit i controlat aquest procés de canvi. Ara bé, tal i com mantenen aquests autors:
en definitiva, també en la configuració d'una constitució capitalista, és decisiu com aborden la classe treballadora i les classes oprimides la batalla constitucional. L'actitud de les seues organitzacions i els seus representants polítics al llarg d'aquesta batalla és trascendental perquè la conseqüència siga un text constitucional favorable als seus interessos o una Constitució restrictiva i limitativa dels drets democràtics i nacionals.

1.c. En sentit "weberià"
Si volem analitzar qualsevol Constitució i qualsevol sistema polític no podem deixar de banda la cultura política d'una societat donada en un territori determinat. La CE i el SPE no són una excepció a aquesta regla.

La cultura política espanyola (i dic espanyola per generalitzar, tot i que som conscients de què la cultura política a Euskadi o al Principat pot diferir en alguns aspectes de la resta de territoris de l'Estat), ha estat influïda, bàsicament, per dos aspectes:

- els quaranta anys de dictadura i la seua tasca de despolitització (Montero i Torcal, 1990)
- el fantasma de la desestabilització: la idea propugnada de la possibilitat de reinstauració d'un nou règim autoritari va estar de manera omnipresent en la lluita política i social en el moment de la Transició i molts anys després. No oblidem que eixa por ha sigut la base per legitimar la figura del rei fins als nostres dies (em referisc, òbviament a l'intent de colp de Tejero)
- l'enfoc "top-down" de la Transició (Sastre, 1997): la ideologia del consens i la desmobilització (Del Águila i Montoro, 1984)

Aquesta cultura política, entesa com a actituds i opinions construïdes sobre valors, és la base sobre la qual s'assenta l'actual sistema polític i la Constitució.

2. La prefectura de l'Estat: la monarquia.
- L'art 1.3 CE estableix que la forma política de l'Estat Espanyol és la monarquia parlamentària.

Al llibre La democracia en España: engaño y utopía, de Francisco Badarán, que podeu descarregar-se de manera gratuïta a la xarxa; l'autor fa un recorregut per la monarquia espanyola des de l'Edat Mitjana fins l'actualitat. Com és evident, però, la monarquia borbònica actual és objecte d'un paràgraf específic i en ell, l'autor manté que per molt parlamentària que puga ser, la monarquia vulnera el principi de que tots els ciutadans deuen ser iguals davant la llei. Aquest argument, que sembla ser el més important i el de més sentit comú (que com sabeu, no és el més comú dels sentits), no ho és. En el cas de la corona espanyola s'ha d'assenyalar com a especialment greu el què ja s'ha assenyalat: el rei va ser nomenat pel dictador.


Els nou primers articles de la CE (Títol Preliminar) tenen una especial transcendència perquè defineixen els trets generals que configuraran l’Estat i seran el fonament sobre el qual es bastirà la resta de l’articulat.
Malgrat el reconeixement i la defensa genèrics que s'hi fa dels principis constitucionals de «llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític» (article 1.1): aquest Títol Preliminar estableix ja de principi com a fets consumats, tant la forma monàrquica (art 1.3) com la unitat indivisible i inqüestionable de la nació espanyola (cosa de la què en parlarem just després).

En els mateixos arguments que han donat els neomonàrquics conversos -com els dirigents del PCE-PSUC per a renunciar al seu republicanisme i donar un suport fervent a la monarquia, hi trobem la raó per la qual es priva al poble del dret a decidir sobre una qüestió tan fonamental. Santiago Carrillo ha dit: «Si en las condiciones concretas de España pusiéramos sobre el tapete la cuestión de la República, correríamos hacia una aventura catastrófica en la que, de seguro, no obtendríamos la República, pero perderíamos la democracia.» Per al secretari general del PCE, doncs, és molt clar que aquesta és una democràcia atorgada i per tant limitada, condicionada a la voluntat del qui l’ha atorgat. Com digué Heribert Barrera -d'Esquerra Republicana de Catalunya-, en mantenir amb honestedat i coratge el seu vot republicà: «Si estiguéssim en una democràcia de debò, no hi hauria tants monàrquics.» El xantatge, doncs, se'ns fa ja de bon començament: o acceptem la monarquia com a inqüestionable, o no hi ha democràcia.

Aquesta monarquia, a més, com ve configurada al Títol II, és molt allunyada de l’ideal teòric de la Monarquia Constitucional, on «el Rei regna però no governa». Aquesta és una monarquia intervencionista, on el Rei -al qual es qualifica de «símbol de la unitat i permanència de l’Estat» (art: 56.1) «arbitra i modera el funcionament regular de les institucions» (id.), malgrat ésser la seva persona «inviolable i no subjecta a responsabilitat» (art. 56.3).

El Rei té, entre les seues missions, algunes que són clarament funcions de govern: és qui proposa el candidat a la presidència del govern (art. 62 d). El Rei pot també presidir les sessions del Consell de Ministres quan ho crega oportú, a petició del President del Govern (art. 62 g).

2.a. L'exèrcit.
El Rei té atribuït constitucionalment -sense d'altres condicions- el Comandament Suprem de les Forces Armades (article 62 h), mentre al govern solament se li atribueix respecte a l’Exèrcit la funció de «dirigir l’administració militar i la defensa de l’Estat» (art. 97).

Que el Rei tinga aquesta competència és un fet molt greu per a la democràcia, ja que tal comandament té caràcter vitalici, s'exerceix periòdicament d'una manera personal (p. ex. a la Pasqua Militar) i obri la possibilitat de què aquesta caporeria puga ser exercida de manera personalista. De fet, tal i com constata Joaquín Navarro a 25 años sin Constitución (ed. Foca, 2003), aquest article, conjuntament amb el 8, va ser invocat pels colpistes del 23-F i pel general Sabino Fernández Campo, ex-cap de la Casa Real, qui va proclamar la conveniència d'una intervenció militar al País Basc, a les ordres del rei, si el perill separatista fos una realitat.

3. La resposta a la qüestió nacional: l'Estat de les Autonomies

3.a. Algunes consideracions generals
La CE es fonamenta en la «indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols» (art. 2). Deixant així molt clar que, per als qui han elaborat aquest text, l’Estat espanyol no és plurinacional sinó que correspon a una sola i única nació: Espanya. El fet nacional català, el d'Euskadi, Galícia, Canàries, i fins i tot Castella, així com la lluita d'aquests pobles pel seu reconeixement, no existeixen. En conseqüència, no se'ns reconeix el dret a l’autodeterminació, contra el qual es va votar explícitament en el Ple del Congrés (on solament ERC i Euzkadiko Ezkerra van votar a favor com a partits, mentre s'abstenia la minoria catalana*)

*de fet, val la pena recollir el resultat complet de la votació sobre el dret a l’autodeterminació al Ple del Congrés de Diputats: Cinc vots a favor (Letamendia -Euzkadiko Ezkerra-, Barrera i Arana -ERC-, Josep Pau -CDC-, Sánchez García -UCD). Onze abstencions (Roca, Sendra, Sala, Perera, Pujol, Trias Fargas, Alavedra, Verde i Paredes Hemàndez -CDC-, Femández Montesinos -PSOE-, i Emilio Gastón -Partido Socialista de Aragón, avui independent després de la integració del PSA al PSOE). 268 en contra (PNB, PCE-PSUC, PSOE-PSC, UCD i AP). (El País, 22-VII-1978.)

No se'ns reconeix, doncs, el dret de decidir si volem unir-nos en un mateix estat o separar-nos per a construir el nostre propi, i quines característiques -unitari, federal, confederal- hauria de tenir aquest estat en el cas que les diferents nacionalitats decidiren la unió. Aquesta Constitució consagra l’Estat espanyol com a Estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. (Òbviament, tampoc no se'ns reconeix el dret permanent a la separació en el cas que es decidís mantenir la unió estatal, que és l’altre aspecte fonamental del dret a l’autodeterminació.)
En aquestes condicions, el reconeixement i la garantia del «dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions» que es declara tot seguit (art. 2) no té res a veure amb l’autèntic reconeixement de la sobirania i els drets nacionals, encara que ha suposat un avanç -ben escarransit per cert i amb característiques més administratives que polítiques-, en relació amb el brutal centralisme imposat pel règim del general Franco.

La CE no solament nega el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions avui integrades a l’Estat espanyol, sinó també les mínimes condicions per a l’exercici d'un autèntic autogovern polític del que s'anomena «Comunitats Autònomes» (doncs la CE ja no torna a parlar més de «nacionalitats i regions», com es feia a l’article segon).

L'autonomia que regula el Títol Vuitè no va més enllà d'una autonomia purament administrativa. Les Comunitats Autònomes hi veuen reconegudes molt poques competències pròpies -cap de les essencials per a configurar un poder d'autogovern veritablement polític-, condicionades sempre a la voluntat del poder central. Si observeu l'art 148 i 149, observareu quines són les competències que poden assumir els territoris autònoms i quines són les competències exclusives de l'Estat, respectivament. Es tracta no de reconèixer un grau determinat de sobirania política a aquestes Comunitats Autònomes, sinó de reorganitzar territorialment l’Estat per tal de garantir la descentralització que necessita el capitalisme en l’actual estadi del seu desenvolupament i, alhora, de respondre, amb la concessió, d'una autonomia fictícia, les demandes de poder polític real dels pobles, de les nacions i de les regions integrades a l’Estat espanyol.

Per als autors d'aquest text i els qui han votat a favor d'ell, continua essent molt clar que solament hi ha una sobirania: la de la «nació espanyola», com es diu en els primers articles del text constitucional. Es aquesta visió centralista la que regeix tota la Constitució i és, també, l’eix que regula el capítol sobre les autonomies. Com digué Gabriel Cisneros, diputat d'UCD, al Ple del Congrés de Diputats, aquesta Constitució s'estableix «en el marc d'una trilogia: una nació, una sobirania, un Estat». Rafael Arias Salgado, també diputat d'UCD, de la seva banda, afegí que del que es tracta és de «poder encauzar la presión anticentralista, antes latente y hoy expresa y potencialmente conflictiva, que se extiende por todo el país».

Aquesta concepció, que manté un Estat opressor dels drets nacionals, sotmetent a aquest Estat la voluntat i la llibertat de les nacions que hi romanen unides per la força, ha condicionat decididament la polèmica amb el Partit Nacionalista Basc pel que fa al reconeixement dels furs d'Euskadi. En el fons d'aquest debat hi era també present el tema de la sobirania. El debat fou aconduït, segons un comentarista, sota «el rumor de poderes fácticos», «un céfiro verde de estado mayor». Mentre es desenvolupava, se celebrà una reunió de la «Junta de Jefes de Estado Mayor» amb el president Suárez i el vice-president primer tinent general Gutiérrez Mellado, de la qual va dir la premsa -encara que després ho va desmentir el govern- que s'hi havia tractat el problema plantejat per les exigències del PNB. El que és clar és que, després d'aquesta reunió militar, la UCD va endurir les seves condicions pel que fa al reconeixement dels furs d'Euzkadi i exigí, entre d'altres coses, que el PNB votés contra el reconeixement del dret a l’autodeterminació (com va fer després el PNB en la votació al Ple del Congrés). El PNB, no obstant això, no va votar posteriorment el conjunt del projecte constitucional, abandonant la sala i al·legant que no podia prendre una decisió en aquells moments.

3.b. Sobre la via d’entrada i el debat territorial
La CE estableix un procediment específic que regula les condicions que ha de tenir la decisió per la qual s'inicia el procés autonòmic, prèvia a començar la redacció del projecte d'Estatut.
El procediment previ que es regula té, a més, diverses variants (arts. 143, 151, i disposicions transitòries primera, segona, tercera), segons els casos. Però jo no vaig a parlar extensament de les diverses vies d'entrada o de l'intens debat territorial que es va dur a terme en algunes CA que no tenien cap tipus de tradició, més que ser Espanya: cas de Madrid i Castilla o cas de Lleó i Castilla.

3.c. Prohibida la Federació
La CE nega expressament als pobles de les nacions i regions el dret de federar-se lliurement entre ells (art. 145.1). És aquesta una prohibició destinada explícitament a evitar qualsevol acord entre les Comunitats Autònomes que puga aproximar l’estructura de l’Estat a una configuració federal. Respecte a Catalunya, el País Valencià i les Illes, aquest és un gravíssim obstacle que té com a objectiu impedir el lliure procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans.

3.d. Els Ajuntaments.
Per últim, faré una referència justa i, de vegades, oblidada, als Ajuntaments. Podem dir que el procés de descentralització administrativa a l'Estat hauria d'haver sigut doble o en dues fases: una descentralització autonòmica i una descentralització local. Les Corporacions Locals, que, tot i ser les admons més properes a les ciutadanes, s'han quedat bàsicament igual que estaven, especialment respecte al què fa a l'autonomia financera. I aquest aspecte és força important: els seus efectes els patim molt directament, especialment en les fonts de finançament que han buscat els consistoris a base de planificació urbanística (PGOU).

4. La suposada divisió de poders: la politització del poder judicial
A la disciplina de la ciència política es parteix del principi de què la democràcia formal es basa en la idea de fragmentar el poder per a aconseguir un equilibri. Aquesta idea ja va ser formulada al s.XVII pel pare de la ciència polítca, Montesquieu a la seua obra fonamental L'esperit de les lleis, on el francés va determinar que era necessari l'establiment de tres poders dividits i en equilibri: el poder legslatiu, l'executiu i el judicial.

Jo vaig tenir l'oportunitat de comparar el grau d'autonomia del Tribunal Constitucional respecte al poder polític en política comparada en dos estats: l'espanyol i el veneçolà. I vaig arribar a la curiosa conclusió de què en una suposada República Bananera que tendeix cap a l'autoritarisme segons l'opinió pública espanyola, resulta que el grau d'independència judicial era molt més alt a la constitució bolivariana que a la CE.

De fet, el poder judicial a l'Estat Espanyol està fortament politizat. I si els engranatges del sistema han funcionat sense xerricar massa fins els nostres dies ha estat degut, bàsicament, a la centralitat que ha tingut la ideologia del consens. La meua tesi no és que la ideologia del consens s'haja trencat del tot, doncs encara hi ha un fort consens sobre algunes qüestions fonamentals, però sí que s'han començat a produir certes fractures que produeixen que els engranatges del sistema tinguen algunes friccions.

Rafael del Águila considera que en política hi ha dues concepcions bàsiques: les aristotèliques o cooperatives i les maquiavèliques o conflictives. Avui en dia la concepció predominant és la segona; la concepció clàssica de Carl Schmidtt de què la política és una lluita permanent en defensa d'una comunitat (amic/enemic). La Transició i les legislatures democràtiques posteriors han estat basades en lògiques cooperatives i la ideologia del consens és paradigmàtica respecte a aquesta qüestió, però desde la segona legislatura del PP i, especialment, des de la victòria socialista del PSOE el 14 de març de 2004, el dia a dia de la política té un fonament important en la lògica de la confrontació: qüestió que afecta molt directament a les funcions del poder judicial. I jo crec que la actual situació, tant en el Tribunal Constitucional com en el CGPJ, reflecteix d'una manera clarivident el què estic dient.

Tanmateix, la qüestió de fons, des del meu punt de vista, no és que el consens entre els dos partits majoritaris comence a afluixar, sinó que a l'Estat Espanyol hi ha un greu problema de politizació del poder judicial que ve establert en la CE (l'art 122.3 estableix el procés de nomenament dels membres del CGPJ i el 159.1 el dels membres del TC).

5. Drets i llibertats fonamentals.
El reconeixement dels drets fonamentals i les llibertats públiques que es fa en el Títol Primer de la CE -drets d'associació, vaga, sindicals, drets dels detinguts, abolició de la tortura, llibertat d'expressió, sufragi universal, drets diversos de caire social, etc., va ser evidentment un pas endavant important en relació amb la situació de repressió i negació d'aquests mateixos drets imposada pel règim franquista. També és clar, però, que aquest coneixement dels drets fonamentals és l’element imprescindible de qualsevol constitució què pretenga ser qualificada de democràtica.

Cal reconèixer, per la seua transcendència en aquest aspecte, dues conquestes importants introduïdes en el projecte durant el debat al Ple del Congrés de Diputats: l’abolició -encara que amb importants reserves- de la pena de mort, i la majoria d'edat als 18 anys a tots els efectes.

El reconeixement dels drets i les llibertats fonamentals recollits en aquest projecte de Constitució es formula, però, amb limitacions decisives en molts casos i amb un elevat marge d'ambigüitat en d'altres, el qual configura el text constitucional com un instrument restrictiu de les mateixes llibertats que proclama. Solament cal llegir amb deteniment la CE per a comprovar que no tenen fonament les pretensions d'alguns diputats i polítics d'esquerra en qualificar-lo de «progressista», amagant en realitat que -fins i tot en aquest capítol- la dreta ha imposat els seus plantejaments en qüestions essencials.

Vegem alguns dels exemples més significatius:
1. L’article 38 -insòlit en qualsevol Constitució, per molt capitalista que siga- reconeix explícitament «la llibertat d'empresa en el marc de l’economia de mercat». Llegint: «Els poders públics garanteixen i protegeixen el seu exercici i la defensa de la productivitat, d'acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació.»

Això equival a constitucionalitzar -sense embuts- el sistema econòmic capitalista, posant un gravíssim entrebanc constitucional a qualsevol mesura que puga significar un pas, per mínim que siga, vers una transformació socialista. Cal no oblidar -com semblen fer ara PSOE i PCE- que aquest article va ser una imposició d'UCD i AP, respon a les exigències de la gran patronal que es va mobilitzar àmpliament perquè hi fos inclòs, i va ser acceptat pels mateixos PSOE i PCE com a fruit de la política de consens elaborada al marge del debat parlamentari. El mateix ponent del PCE, Jordi Solé Tura, parlava a l’informe que va presentar el 7 de gener al Comitè Central del partit, quan encara no s'havia inclòs aquesta formulació en el text del projecte constitucional, duna «gran ofensiva» de «sectores importantes de la patronal, encabezados por la CEOE, que plantea con gran fuerza el tema de la economía de mercado».

Parlar ara com feia el també dirigent del PCE Nicolás Sartorius que «esta Constitución es neutral en orden al sistema económico-social»,en referir-se precisament a aquest article 38, és no solament amagar el caràcter de classe de tota Constitució sinó, a més, pretendre que en l’actual text consttiutucional aquest caràcter de classe no està més subratllat ni garantit encara que en qualsevol altra Constitució burgesa, precisament per la inclusió inequívoca d'aquesta garantia de la «llibertat d'empresa en el marc de l’economia de mercat».

Ningú amb un mínim d'honestedat política no pot, negar que aquest article condiciona, de forma decisiva a nivell jurídic, qualsevol govern que pretengui aplicar un programa de reals transformacions en la perspectiva del socialisme acollint-se a d'altres aspectes del mateix text constitucional recollits al Títol Vuitè (planificació, reconeixement de la iniciativa pública en l’activitat econòmica -que significativament s'inclou en el Títol Vuitè, relatiu a l’Economia, i no al Segon com pretenia el PSOE per tal de posar-lo al mateix nivell que l’economia de mercat-, participació en les empreses, etc.). La «llibertat d'empresa en el marc de l’economia de mercat» esdevé un principi constitucional fonamental, guia de tota l’activitat econòmica, i és una arma preciosa a les mans de la dreta per impedir qualsevol vel·leïtat de l’esquerra en aquest sentit.

2. Les llibertats públiques i els drets i els principis reconeguts en el text constitucional són seguidament retallats amb importants limitacions en molts casos -en especial, pel que fa als treballadors i les dones-, resten en l’ambigüitat o són desvirtuats i privats del seu contingut en d'altres, o bé finalment mantenen i consagren privilegis determinats. Alguns exemples:
-L'article 13.2 reserva explícitament la titularitat de drets polítics solament als ciutadans de l’Estat espanyol, privant-la, però, als residents estrangers, i negant-la per tant als treballadors immigrants als quals es priva del dret de participar a la vida política (respectant-los i evidentment els altres drets fonamentals individuals). No es recull així el que és ja una reivindicació generalitzada arreu i defensada fins i tot pels mateixos ciutadans de l’Estat espanyol que han emigrat cercant treball a d'altres estats.

-Pel que fa al dret d'asil no es garanteix constitucionalment que serà aplicat a tots els lluitadors demòcrates exiliats de països sotmesos a dictadura. De fet, l’article 13.4, que regula aquesta qüestió, la relega a la llei. Una llei, per cert, que estableix unes condicions lleonines per concedir el dret d’asil i què han fet de l’Estat Espanyol un dels països amb més denegacions d’asil.

-El projecte menciona explícitament l’Església Catòlica (art.16.3), en una mena de confessionalitat encoberta, tot afirmant que es garanteix la llibertat religiosa. Aquest reconeixement explícit ha estat un objectiu obertament declarat de la jerarquia catòlica, que va comptar amb el suport, a més de la UCD i AP, del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, al Ple del Congrés. Suposa de fet el manteniment de la situació de privilegi de l’Església Catòlica i obliga els poders públics a mantenir «relacions de cooperació» en concret amb aquesta confessió religiosa.

-Es manté en 72 hores el terme màxim de detenció preventiva (art. 17.2) sense que s’aconseguiren aprovar propostes de reducció a 24 o 48 hores.

-Respecte als empresonats, no s'explicita que entre els drets fonamentals que els seran garantits en el període de presó hi haurà, entre d'altres, el del desenvolupament de la sexualitat i l’afectivitat* (art. 25.2).

* Una proposta en el sentit que fos reconegut i als presos el dret al desenvolupament de la sexualitat i l’afectivitat, presentada pel diputat d'Euzkadiko Ezkerra, Francisco Letamendia, fou derrotada. En tot cas es declara garantit constitucionalment, però, un treball remunerat i els beneficis de la Seguretat Social per als presos. No es diu en canvi que aquest treball haurà d'ésser remunerat d'acord amb els salaris que es paguin als diversos rams de la producció fora de la presó.

-Tot i reconeixent el dret d'associació, es declaren il·legals les associacions que «perseguisquen finalitats o utilitzen mitjans tipificats com a delicte» (art. 22.2), el qual obre una possibilitat a la prohibició arbitrària de determinades associacions i partits Aquesta possibilitat d'arbitrarietat és reforçada encara per l’afegit -inclòs per iniciativa del president del PSOE, Tierno Galván- que exigeix que partits i sindicats tinguen una «estructura interna i un funcionament democràtics» (art. 6 i 7). Una concepció similar va permetre que el Partit Comunista fos prohibit a la República Federal d'Alemanya al llarg dels anys de la guerra freda. A l’Estat Espanyol la barbàrie s’ha materialitzat amb una llei d’excepció: La llei de Partits.
-L'article 27.9 declara obligació constitucional l’ajut de l’Estat a l’ensenyament privat, la qual cosa consagra la política clarament discriminatòria per la qual l’Estat subvenciona econòmicament l’escola dels sectors més privilegiats, els únics amb possibilitats reals de crear centres docents. La inclusió d'aquest article ha estat una important concessió a la dreta, i respon fonamentalment a les seves posicions, malgrat les matisacions introduïdes a la proposta primitiva d'UCD. El reconeixement del que s'anomena «llibertat d'ensenyament» no és sinó la perpetuació del privilegi dels rics per crear centres d’ensenyament per als rics, del privilegi de l’Església Catòlica i els ordes religiosos per a mantenir -a càrrec dels diners de tots els ciutadans- els seus col·legis i conservar mitjançant aquests la seva gran influència ideològica, debilitada sota la República i recuperada amb escreix gràcies a la dictadura del general Franco.

-Quant al dret de vaga, en lloc de reconèixer-lo simplement, sense d'altres matisacions, s'afegeix que es reconeix als «treballadors en defensa dels seus interessos» (art. 26, 2). Ja en el debat al Congrés aquest afegit va donar lloc a dues interpretacions divergents respecte al seu abast: mentre PSOE i PCE consideraven que una vaga política podia ser «en defensa dels interessos dels treballadors», UCD i AP interpretaven en canvi que precisament aquest afegit tenia com a objectiu d'impedir constitucionalment la vaga política. No cal dir que ha sigut la interpretació de la dreta la què ha guanyat, perquè les vagues polítiques, actualment, no es consideren legals.

-Alhora, i en un article també insòlit en una Constitució, es declara constitucionalment el dret dels empresaris d'adoptar «mesures de conflicte col·lectiu», la qual cosa equival a reconèixer com a constitucional el dret al lock out patronal (art. 37.2).

-Drets de les dones. Una Constitució masclista. Un dels aspectes que l’esquerra reformista ha fet servir més com a element de bescanvi en el curs del consens constitucional ha estat tot el que fa referència als drets de la dona. Els constituents de l’esquerra reformista han cedit en això tot el terreny, i el projecte de Constitució esdevé un text obertament masclista que ignora completament la problemàtica de les dones i no recull cap de les principals reivindicacions del moviment feminista a l’Estat espanyol.

Bé que s'hi fa una declaració formal d'igualtat davant la llei, «sense discriminació per raó del sexe» (art. 14) i de garantia d'igualtat laboral (art. 35.1), això no es concreta en d'altres disposicions que fossin menys ambigües i es contradiu de fet amb la resta del text constitucional. Tampoc no es defineix quins aspectes que discriminen la dona en concret seran perseguits.
Pel que fa la igualtat laboral, per exemple, enlloc no es garanteix constitucionalment una política laboral concreta que faci possible l’accés de la dona al treball sense discriminació, ni molt menys que li atorgui un tracte prioritari destinat a superar els efectes de tants anys de marginació; tampoc no es declara com a principi constitucional que la dona sense feina gaudirà del dret al subsidi d'atur a partir de l’edat laboral -el qual tampoc no es garanteix d'altra banda als joves-; ni es declara obligació dels poders públics la posta en marxa d'un sistema d'atenció als fills -una xarxa completa de guarderies, per exemple- perquè ningú -ni home ni dona- sigui privat del dret al treball per la necessitat de tenir-ne cura.

La no constitucionalització de la coeducació quan es parla de l’ensenyament (art. 27) -principi educatiu fonamental si no es vol consagrar la discriminació sexual ja des de l’escola- és un element més de la mateixa concepció masclista. Com ho és que no es prevegi que la formació professional no dirigirà la dona a unes professions determinades discriminant-la pel que fa a l’accés al treball.

On de fet, però, aquesta concepció és més diàfana és pel que fa la família com a institució. El text del projecte constitucional no reconeix el dret a l’ús lliure de la pròpia afectivitat i sexualitat, i menys el dret a mantenir relacions sexuals i afectives estables al marge de la institució familiar matrimonial (l'homosexualitat, les relacions lesbianes, les relacions afectives o sexuals comunals no matrimonials, per exemple, no són explícitament condemnades a la Constitució, però tampoc no hi és reconegut el dret dels ciutadans a mantenir-les i a no ser ni marginats ni perseguits per elles). En canvi, es privilegia la família patriarcal, a la qual es garanteix «protecció econòmica, jurídica i social» (art. 39.1). Només s’ha aconseguit alguns avanços en aquest sentit, durant la legislatura de Rodríguez Zapatero.

Ni tan sols pel que fa al matrimoni es declara únicament vàlid a efectes civils el matrimoni civil, fonamentat en la igualtat dels cònjuges, sinó que pot perviure encara el privilegi de l’Església Catòlica pel qual l’Estat reconeix el matrimoni eclesiàstic catòlic com a vàlid a efectes civils.

Tampoc no reconeix el dret de la dona de decidir lliurement el nombre de fills que vol tenir, així com el dret de conèixer i tenir lliure accés als mètodes anticonceptius, a càrrec de la Seguretat Social, incloent-hi el dret a l’avortament. (AP aconseguí al Ple del Congrés un refinament del text del projecte, amb l’aprovació del canvi de la frase «La persona té dret a la vida» per «Tots tenen dret a la vida», argumentant que en el terme «tots» s'hi inclou l’home que ha de néixer, i que així qualsevol intent de legalitzar l’avortament seria anticonstitucional.)

El masclisme del projecte de Constitució arriba fins i tot a establir constitucionalment la preferència dels homes sobre les dones en la successió monàrquica (art. 57.1).

5.a. Els controvertits "Principis rectors de la política social i econòmica".
Els drets i deures fonamentals (arts.10-38), tenen a continuació un capítol dedicat a una declaració de diversos principis generals, «que informaran la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels poders públics», una mena de formulació de diversos drets de caràcter social: una estabilitat econòmica i una ocupació plena, règim públic de Seguretat Social, drets i retorn dels emigrants, protecció de la salut, accés a la cultura, salvaguarda del medi ambient, participació de la joventut, rehabilitació dels disminuïts físics, pensions adequades als jubilats, habitatge digne, etc.

En realitat es tracta solament de declaracions de principis abstractes, sense cap mena de garantia concreta de compliment. Un exemple del seu caràcter abstracte el tenim en l’article 48 sobre la joventut (d'altra banda, és aquesta l’única referència a la joventut que es fa en tot el text constitucional, si exceptuem el reconeixement de la majoria d'edat als 18 anys): «Els poders públics -diu l’article 48- promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.»

Un dels principis recollits amb la mateixa ambigüitat en aquest capítol és el relatiu al que el text anomena «dret de disfrutar el medi ambient» (art. 45.1). En realitat aquesta ambigüitat respon a un objectiu: deixar sense concretar què és el que reconeix com a dret aquest article constitucional, el seu abast i la seva essència fonamental. El medi ambient no se situa com un dret de tota persona a viure i treballar en un medi que permeti a totes les persones el seu desenvolupament físic i psíquic. És a dir, no se situa el problema del medi ambient en la seva relació radical amb un dret fonamental de l’home: la vida. Perquè tot allò que afecta el medi ambient afecta també a aquest dret fonamental de l’home a la vida, entès en tota la seva dimensió. No és doncs aquest un dret secundari més, sinó un dret lligat íntimament al dret a la vida.

Aquest article resta, a més, en l’ambigüitat sobretot perquè no deixa explícites les conseqüències que comportaria una definició més concreta. Aquest dret, solament serà eficaç si la Constitució exigeix a més que sigui concretat en unes lleis del sòl, subsòl, fauna, flora, aigües, atmosfera, i seguretat i higiene en el treball, que responguin veritablement a aquests principis. Així, no solament seria constitucional l’exigència en abstracte d'aquest dret sinó que l’aprovació d'aquestes lleis concretes s'exigiria que estigués d'acord amb el dret de viure i treballar en condicions medi-ambientals que permetin el desenvolupament físic i psíquic de les persones.
Garantia dels drets i les llibertats fonamentals. Una prova de la importància secundària que el mateix text constitucional atorga al reconeixement d'aquests «principis econòmics i socials» és el lloc que ocupen a l’hora de preveure la seva garantia. L’article 53.2 deixa ben clar que aquests principis no podran ser al legats per ells mateixos com un dret davant un tribunal ordinari o el Tribunal Constitucional -com és el cas en els altres drets fonamentals-, sinó que «solament podran ser al·legats davant la jurisdicció ordinària mitjançant els procediments establerts a les lleis que els desenvolupen».

És a dir, aquests «principis econòmics i socials» no tenen la mateixa garantia que els altres drets fonamentals. No es podrà ni presentar recurs d'inconstitucionalitat contra una determinada llei, argumentant que contradiu aquests principis i aquests drets socials, ni els ciutadans podran demanar empar als tribunals perquè se'ls apliqui aquests drets quan considerin que no els són aplicats.

És clar, doncs, que en realitat els drets individuals tenen preponderància en el text constitucional –dins la lògica capitalista- sobre els drets socials. Els drets individuals poden ser reclamats per ells mateixos, en canvi els drets de caire social solament poden ser reclamats d'acord amb la llei que els desenvolupi. El que teòricament és aplicació del principi del liberalisme polític, de fet tracta de garantir una vegada més el predomini dels interessos de la «lliure empresa» i els monopolis sobre els drets de la col·lectivitat. Un exemple més, que ens pot ajudar a acabar de comprendre aquesta qüestió és l’article 33.1, on es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència, dret que, evidentment, sí forma part dels drets fonamentals, molt per damunt dels principis rectors, que fan referència a qüestions més socials, com ja hem vist.












1 comentari:

Ricard ha dit...

Hola,

He llegit el teu text i m'ha resultat molt interessant. Què et semblaria si el publicara a www.debatabat.cat ? Es tracta d'una revista cultural on publiquem política, literatura, etc. Com no he trobat el teu mail t'ho he deixat com a comentari; si vols, pots escriure'm a debatabatcat@gmail.com

Ricard