Per una estratègia de transformació social (I)

Al número 90 de l’edició impressa de la revista Viento Sur, corresponent a gener del 2007, hi ha publicada una sèrie d’articles de diversos intel.lectuals entorn al Socialisme del segle XXI. Especialment interessant m’ha semblat l’escrit per l’economista Michel Husson (http://hussonet.free.fr), titulat:

Per una estratègia de transformació social

(Us oferisc l’article en dues parts, degut a la seua extensió. Aquesta és la I part)

El punt de partida deu ser la comprensió del mode de funcionament actual del capitalisme. Essencialment, és un capitalisme que augmenta de forma tendencial la taxa d’explotació (i conseqüentment, la rentabilitat) i es nega a respondre a les necessitats socials no rentables. Assegura la seua reproducció de dues maneres: mitjançant una distribució cada vegada més desigual en tots els països, i per una estructura d’acumulació cada vegada més desequilibrada a nivell mundial. Aquestes característiques condueixen a un diagnòstic contradictori: per una banda, el capitalisme triomfa, perquè s’allibera de tots les seues traves i obté guanys molt elevats. En eixe sentit es tracta d’un capitalisme “pur”. Però, per altra, està el fenomen relativament inèdit d’un capitalisme que realitza enormes beneficis però inverteix poc: no té una altra forma d’usar el seu guany que distribuint-la en forma de dividends. Aquest tret ha estat subratllat per economistes que no tenen res d’anticapitalistes, i Patrick Artus arriba a parlar de capitalisme “sense projecte”1. Pot estendre’s aquesta constatació a l’àmbit de les relacions socials, perquè el capitalisme admet avui dia que no està fet per a satisfer les necessitats socials: apareix desprovist de la legitimitat social que hauria pogut adquirir amb un repartiment menys desigual de les rendes i una quasi plena ocupació.

Aquesta situació és resultat d’una ofensiva neoliberal, recolzada en dues palanques principals -la competència i l’atur massiu- per a modificar a fons no sols el repartiment de les riqueses creades, sinó la forma mateixa de les relacions socials capitalistes. L’estratègia seguida ha pres la forma d’un moviment continu de regressió sense límits. Es tracta d’una estratègia de desequilibri dels “models socials”, on cada avanç demana altres nous: el seu punt d’arribada no és la posada en peu de nous compromisos estables. Per això es considera sempre que l’avanç de les contrarreformes és massa lent o poc profund, en la mesura en què els governs burgesos intenten no desencadenar enfrontaments generalitzats per anar massa ràpid o colpejar massa dur. A nivell internacional, la desregulació fa inoperant, per definició, qualsevol mesura de conducció dels mecanismes econòmics. Institucions com l’OMC han sigut concebudes sobretot per liberalitzar l’economia mundial i no poden tenir altres objectius.

El treball de sapa del reformisme

El primer efecte d’aquesta cojuntura ha estat restringir el camp del reformisme clàssic. La seua crítica del capitalisme contemporani –que podria anomenar-se keynesiana- es torna inoperant, perquè subestima l’amplitud de les transformacions en curs, limitant-se a la denúncia de les finances. El seu excessiu pes duria al bloqueig dels salaris, i en conseqüència, del creixement i l’ocupació. Aquesta anàlisi es basa en Keynes, però encara més en Kalecki qui havia desenvolupat des de 1943 la idea de què rentistes i empresaris podria aliar-se per a eliminar els aspectes desfavorables, des del seu punt de vista, de la plena ocupació2.
El tipus d’interés, el pressupost i la fiscalitat serien per tant els principals instruments d’una política alternativa. Baixar el tipus d’interés restabliria el dinamisme de l’acumulació; augmentar les despeses públiques i aprofundir el dèficit rellançarien la demanda; els impostos sobre les rendes financeres desanimarien l’especulació. El keynesianisme és coherent, en el sentit que les seues receptes s’adapten al diagnòstic realitzat. El problema és que aquest diagnòstic no va a l’arrel de les coses.

Es presuposa que el feble mecanisme de l’acumulació és resultat de la depredació financera, i bastaria amb eliminar-la per a què el capitalisme retrobara “projectes”. És un total contrasentit perquè les finances no són cap obstacle al funcionament “normal” del capitalisme: permetent als capitals circular lliurement, contribueix a la competència entre els treballadors a escala mundial. Participa així en la constitució d’un mercat mundial amb unes elevades normes de competitivitat, descartant les demandes que no són rentables. No estem per tant en presència d’un capitalisme gangrenat per les finances, sinó d’un capitalisme pur, alliberat de les seues traves, en gran part gràcies a la financiarització.
Les solucions keynesianes són inoperants, perquè ignoren la crisi sistèmica d’un capitalisme que reivindica obertament la seua incapacitat per a respondre a les necessitats més urgents de la població mundial. A més, els tipus d’interés han baixat molt, sense que per això es rellance l’economia europea. Han augmentat els dèficits pressupostaris, encara que per dolentes raons, a causa de la caiguda d’impostos que beneficien els rics i els procuren per afegitó una vertadera renda d’Estat. En fi, l’himne al creixement com la única resposta a l’atur oblida qualsevol consideració sobre la seua sostenibilitat ecològica i la intensificació de treball que comporta.
I el més important, la “crítica keynesiana” inverteix fins i mitjans. Les seues el.laboracions de tipus programàtic se centren en els instruments (pressupost, crèdit, tipus d’interés, etc.) que bastaria activar per a aconseguir una millor conducció de les polítiques macroeconòmiques i així resoldre espontàniament els problemes socials, en particular el de l’ocupació. Els keynesians concedeixen un paper clau al creixement, sense qüestionar el seu contingut, no sols per raons ecològiques, que ja de per si serien suficients. La creença cega en la possibilitat i virtuts d’un creixement més ràpid no té en compte la vertadera raó de la feble acumulació de capital, no deguda a polítiques macroeconòmiques inadequades sinó al funcionament d’un capitalisme hipercompetitiu que prefereix no satisfer blocs sencers de necessitats socials abans que fer-ho en condicions de rentabilitat menys interessants.

El radicalisme neoliberal requereix en canvi una crítica radical, que prenga per objectiu els fonaments mateixos del capitalisme: l’explotació i la propietat privada. Aquest radicalisme no s’oposa al keynesianisme sinó que ho engloba en un projecte millor calibrat3. El dèficit pressupostari preconitzat pels keynesians deu anar acompanyat d’una fiscalitat excepcional sobre les fortunes per poder enjugar el deute públic. El descens dels tipus d’interés deu ser posat al servei de la decisió de reduir el temps de treball com a forma privilegiada de redistribució dels guanys de productivitat. El control dels fluxos financers deu completar la defensa i la promoció dels serveis públics entorn a la idea d’apropiació social. En resum, s’ha de deixar de confondre els fins amb els mitjans, i de creure que el bon ús dels instruments de la política econòmica dispense d’instaurar una vertadera democràcia social.

La paradoxa keynesiana

Els límits del programa keynesià no impliquen que estiga completament privat de coherència. Els efectes de la mundialització capitalista no eliminen els marges de maniobra dels Estats (i encara menys a Europa com a tal). S’ha de distingir aquestes dues qüestions: l’existència de marges de maniobra i les condicions per a la seua mobilització efectiva. Avui dia, els marges de maniobra són considerables, a condició de restablir la part dels salaris al nivell anterior al gir liberal dels anys 1980. Tal desplaçament equivaldria en un quinqueni a més de 2,5% de creixement de la productivitat anual, i al 4,5% si s’afegeixen els augments “normals”. Aquest potencial permetria finançar l’augment de 1.200 euros a les ajudes socials mínimes, un avanç general dels salaris, el pas a les 32 hores i l’augment de les despeses de la Seguretat Social en proporció a les necessitats4.
Aquesta qüestió ha sigut plantejada des de l’arribada al poder de l’esquerra a França el 1981. Els experts d’esquerres van sotmetre llavors el “Programa Comú” a la prova de models de previsió: van mostrar que un rellançament salarial desequilibraria la balança comercial i deprimiria la inversió. D’aquesta constatació es podrien treure lògicament dues conclusions: o el programa no era viable, o s’havia d’acompanyar de mesures estructurals. Els previstos efectes perversos podien ser neutralitzats, per exemple, amb una devaluació prèvia i la utilització dels bancs i empreses nacionalitzats per a sostenir la inversió.
La discussió sobre si s’havia de devaluar va dividir el PS des de la seua arribada al poder. Es van imposar els “realistes” sobre els “albanesos”, favorables a aquesta mesura: no es podia concebre un missatge tan negatiu a la “comunitat financera”, Quant a la utilització del nou sector nacionalitzat per a impulsar l’economia, també fou abandonada a canvi de “contractes de pla”molt poc exigents. Es va dur a terme el rellançament, sense mesures estructurals; i va ocórrer el què havia sigut previst pels models: dèficit creixent, caiguda del franc i doble devaluació defensiva, mentre els empresaris portaven a terme una vaga d’inversions i una fugida de capitals. La conseqüència, o dit d’una altra manera, el gir cap a l’austeritat i el social-liberalisme, era previsible. Tot açò relativitzà l’argument de Miterrand de reinstal.lar a l’esquerra per un llarg període de temps: apenes durà uns mesos.

Prenent exemples més recents, abordarem tres fets destacats de la pràctica governamental de l’esquerra plural francesa entre 1997 i 2002, que representen altres tantes ocasions perdudes que van fer pagar car a Lionel Jospin en les presidencials de 2002. El 1997, Lionel Jospin havia promés garantir l’estatut públic de France Télécom i arribà a participar en una manifestació en la seua defensa; alguns mesos més tard, ja en el govern, decidí obrir el capital de l’empresa o, millor dit, iniciar un procés de privatització.
Una mica més tard, el govern va descobrir que disposava d’un “sobrant” pressupostari degut a la inesperada recuperació de l’activitat. L’hivern de 1997 es desenvolupà un moviment d’aturats reivindicant un augment de les ajudes socials mínimes, equivalent a uns 28.000 milions d’euros. El febrer de 1998, Lionel Jospin explicava de forma cínica que els francesos no entendrien aquest augment, donant per bones les imatges més reaccionàries de l’atur massiu. Apenes dedicà un millar de milions d’euros a millorar la sort dels sis milions d’aturats i beneficiaris de subsidis mínims.
Tercera cita: el setembre de 1999, el grup Mkichelin anunciava, amb pocs dies d’interval, uns respectables guanys i un pla de “supressió d’ocupacions” (per a no utilitzar la paraula maleïda: acomiadaments). En aquesta ocasió, Lionel Jospin pronuncià una frasse terrible: “L’Estat no ho pot tot”, que venia a dir als assalariats que no podien esperar res del seu govern. Podrien multiplicar-se els exemples: Lionel Jospin hauria pogut augmentar les cotitzacions patronals per jubilació en compte de posar en marxa l’estalvi salarial, preparant el terreny als plans de pensions. El pas a les 35 hores hauria pogut ser més gravós per als empresaris i menys desfavorable per als assalariats, des del punt de vista de les condicions de treball i salari. En canvi, Jospin aconseguí la proesa de transformar les 35 hores en una mesura anti-obrera.

La pregunta és per què els suposats socialdemòcrates no duen a terme polítiques socialdemòcrates. Podria ampliar-se la qüestió a escala europea , perquè en el moment del Tractat d’Amsterdam i la Cimera de Barcelona, una majoria de governs amb aquesta etiqueta confirmaren i aprofundiren l’orientació liberal de la construcció europea. S’ha de comprendre la resposta de Jospin i cia. No hi ha en realitat marges de maniobra per a una altra política, diuen, perquè “estem en un economia mundialitzada”. El programa de Lionel Jospin per a les presidencials de 2002 expressava molt bé la necessitat imperiosa de passar de la social-democràcia al social-liberalisme5. Dit a la manera d’Alain Lipietz, s’hauria de fer la revolució per poder transformar la societat; però aquesta gent no vol la revolució, per tant: fóra la transformació social i visca el social-liberalisme! Com es tractava de demostrar.

A primera vista, els revolucionaris deurien estar d’acord amb aquesta idea: fóra de la revolució no hi ha salvació. Però aquesta postura és més revolucionarista que radical. En primer lloc, en certa mesura dóna la raó a Jospin. Si la revolució fora la única alternativa, i si no està d’actualitat, no se li pot reprotxar que es sotmeta a la necessària “modernització”. Però s’ha de rebutjar de forma categòrica aquesta interpretació i afirmar que són possibles altres opcions, o dit d’una altra forma, s’ha de començar a discutir sobre la “viabilitat econòmica” d’un programa alternatiu. Recordem els moments citats. No es pot discutir, inclós i sobretot des d’un punt de vista revolucionari, que hi havia altres opcions possibles: Jospin podia conservar la salut de France Télécom, podia augmentar significativament les ajudes socials mínimes i podia imposar a Michelin el manteniment de les ocupacions.

Dit de forma més general, es tracta d’invertir el repartiment de les rendes a a favor dels assalariats. El discurs dominant, que els social-liberals assumeixen com a propi, decreta que això és impossible, per culpa de la competitivitat: es repeteix la invocació ritual a la mundialització. Però l’argument no es sosté: en un projecte radical, el progrés dels salaris es compensa amb una baixa dels guanys financers, i no es veu la raó per la què el fet de pagar dividends siga econòmicament raonable mentre que augmentar els salaris no ho siga. Se’ns diu que els capitals i els seus posseïdors abandonarien el territori. Però aquest argument ja no és econòmic. Ve a dir que els posseïdors no es deixaran desposseïr còmodament i resistiran amb els seus propis mitjans, servint-se per tant de la pura economia.

Les coses van més lluny, perquè els governs d’esquerra no es limiten a acompanyar el moviment, sinó que el precedeixen, i no hi ha millor exemple que la furiosa política de reformes que SPD i Verds alemanys van posar en marxa, abans de cedir el relleu a una “gran coalició”. Aquesta alternança burgesa contribueix a l’ascens de l’abstenció, l’extrema dreta i els integrismes. En conclusió: si els reformistes sols fan “contrarreformes”, no és per manca d’alternatives, sinóper una opció molt més política que té a veure amb el grau assumible d’enfrontament amb la patronal i amb una aliança privilegiada amb les classes mitjanes, com a substitut a la pèrdua de credibilitat entre les classes populars.

NOTES

1 Artus, P. i Virard, M.P. (2005). El capitalismo está autodestruyéndose. París, La Découverte.
2 Kalecki, M. (1971). “Aspectos políticos del pleno empleo”, Political Quarterly, 1943; reproduit a Ensayos Escogidos sobre las Dinámicas de la Economía Capitalista, Cambridge University Press.
3 Veieu El gran bluff capitalista, La Dispute, 2001. http://hussonet.free.fr/bluff.pdf
4 Per a una demostració mes detallada, veieu http://hussonet.free.fr/copprov.pdf
5 Husson, M. (2002). “El programa de transición de Lionel Jospin”. Critique Communiste, n 166, primavera 2002. http://hussonet.free.fr/ptjospin.pdf

Michel Husson és economista de l'Institut d'Investigació Econòmica i Social (IRES) de París, membre de la fundació Copèrnic de l'Economia Crítica i d'Attac France.