Per una estratègia de transformació social (II)

Per una estratègia de transformació social

(Aquesta és la segona part de l'article de Michel Husson, publicat al número 90 de l'edició impressa de Viento Sur)

Anatomia del “revolucionarisme”

Una eixida programàtica deu evitar dos esculls: l’adaptació a les “imposicions econòmiques” i l’excès sistemàtic d’exigències, que pot qualificar-se de “revolucionarista”. Aquesta última posició es basa en dos postulats que tenen en comú la incomprensió de la dialèctica entre programa i mobilització. El primer és pensar que les consignes més exigents són el mitjà per a subscitar una mobilització més important i radical. El millor programa és, des d’eixe punt de vista, el què posa la barrera el més alta possible, i col.loca, per exemple, a l’expropiació en el mateix plànol que les reivindicacions més immediates. Aquest postulat condensa diverses errades. Planteja que algunes consignes serien per essència anticapitalistes i espentaria la presa de consciència, més enllà que les reivindicacions simplement anti-liberals. Però ni l’augment dels salaris, ni l’harmonització dels drets socials i democràtics, ni la renovació dels serveis públics, ni tant sols la reducció del temps de treball, són en si mateixes mesures anticapitalistes. Es pot considerar que una llei que prohibisca els acomiadaments en empreses amb beneficis ataca el poder patronal, però no equival en absolut a un qüestionament global de la propietat privada.

La segona errada consisteix en negar-se a respondre a objeccions considerades de forma implícita com a burgeses. Se’ns diu: si s’aplica el vostre programa, per exemple, l’augment de salaris, fareu caure la competitivitat de l’economia i perdre ocupacions. La postura revolucionarista consisteix en respondre que aquesta qüestió no ens concerneix, perquè rebutgem la lògica capitalista de la competència a ultrança. Això no és fals en si, però aquest tipus de resposta és abstracta i no té en compte la temporalitat de la transformació social. Ens privem de l’argument decisiu de què la competitivitat no es veuria afectada si es compensen els augments de salaris amb el descens de les rendes financeres. Aquest contraargument té l’interés de respondre a l’objecció, assenyalant les resistències que haurà de combatre per part del “mur dels diners”. En el moviment sobre les pensions es va veure necessària aquesta valoració alternativa, per a convèncer a l’opinió sotmesa a la propaganda liberal de què era possible finançar el sistema mitjançant el repartiment i preservar així els seus valors de solidaritat. No és possible oposar-se a una contra-reforma si no es disposa de cap argument per a refutar el tòpic liberal del “no hi ha alternativa”.

La nostra hipòtesi estratègica deuria basar-se més bé en aquest principi: en lluitar amb decisió per reivindicacions justes (que tanmateix no tenen un contingut anticapitalista intrínsec), en enfrentar-nos a les resistències i els sabotatges, es pot fer emergir un punt de vista anticapitalista massiu, la comprensió de què s’ha de qüestionar radicalment el mode de funcionament del capitalisme per a obtenir la satisfacció dels drets fonamentals: a l’ocupació, a la salut, etc. No per demanar la lluna es convencerà millor als treballadors per a què entren en el moviment, sinó assenyalant els obstacles concrets i reals que s’oposen a la plena satisfacció de les seues necessitats.

El segon postulat revolucionarista és el de la instantaneitat. És cert que el treball de propaganda revolucionària és una obra de llarg alè. Però arriba un moment en què conclou: és la revolució, la que dóna pas sense transició a una altra societat i a una altra economia. Aquest esquema està desprovist de verosimilitud perquè es basa en la hipòtesi d’una brusca inversió de les relacions de força ideològiques i polítiques. L’escenari imaginable és prou diferent: comença per l’accés al poder d’un govern que pren en un primer moment mesures de transformació social. S’obri aleshores un període d’enfrontament en el què es van a oposar la resistència dels dominadors i la voluntat dels dominats per defensar-se i estendre les primeres mesures de transformació social. En el curs d’aquesta fase apareixerà la necessitat d’anar més lluny i de qüestionar els principis fonamentals del sistema. Aquesta és sens dubte la hipòtesi estratègica fonamental: les reformes realment anti-liberals sols poden ser perpetuades mitjançant mesures anticapitalistes.

Per una estratègia europea d’extensió

La “crítica keynesiana” té un altre punt feble en les seues respostes a la mundialització. Imagina formes de proteccionisme, a nivell nacional o esteses a una espècie “d’euro-proteccionisme”. Coincideixen de vegades amb la voluntat de delimitar un nucli dur europeu, o una Europa de diverses velocitats, per poder preservar els models socials més avançats en competència amb els països menys avançats socialment. Aquesta tentació sobiranista està molt estesa perquè sembla aportar una resposta immediata i concreta als efectes de la mundialització. Sol entrar en ressonància amb el paradigma keynesià, perquè el proteccionisme apareix com el mitjà per a donar més llibertat a la intervenció de l’Estat. L’Expressió “patriotisme econòmic”, acabada d’aparéixer a França, subratlla la naturalesa profunda d’aquests projectes. No qüestionen el principi de competència, sinó que proposen mesures per restablir un control nacional sobre les condicions d’aquesta competència.

L’òptica de la transformació social es basa en una anàlisi diferent de la regressió social, la causa principal de la qual no és la pèrdua d’importància de la intervenció de l’Estat deguda a la mundialització. Per a subratllar millor les diferències, podem prendre dels economistes oficials la útil distinció entre polítiques cooperatives i no cooperatives. Una política cooperativa és una política que triomfa tant més si s’estén al conjunt d’una zona econòmica (o del món sencer). Una política no cooperativa, pel contrari, sols triomfa si és unilateral. La construcció europea proporciona nombrosos exemples d’aquesta oposició. S’estén al conjunt de la Unió el què a França s’anomena “desinflacció competitiva” i que consisteix, en línies generals, en baixar els salaris per guanyar parts de mercat. Aquesta política té un sentit, fins a cert punt, si un país aconsegueix guanyar d’aquesta manera parts de mercat en detriment d’altres països. Però resulta desastrosa si es porta a terme per diversos països al mateix temps. Això és exactament el què ocórre a Europa, on els efectes de la congelació salarial i l’ofegament de la demanda interior es veuen reforçats per la generalització d’aquests preceptes. L’exemple límit és el d’Alemanya, que veu créixer ràpidament les seues exportacions mentre es restringeix el seu mercat interior i l’atur no deixa d’augmentar.

Una política cooperativa funciona segons principis contraris. Si, per exemple, un país porta a terme una experiència de reducció massiva del temps de treball, s’entropessarà amb els efectes de la competència, perdent parts de mercat. Però si aquesta política es generalitzara a un nombre significatiu de països, es desplegarien els efectes positius d’aquesta política, sobretot per a l’ocupació, perquè els efectes de competitivitat haurien sigut neutralitzats per l’extensió de la mesura.
Sols pot eixir-se d’aquesta contradicció amb una estratègia d’extensió que en poques paraules pot resumir-se així. Primer temps: un país pren unilateralment mesures de transformació social. Segon temps: adopta les mesures necessàries per a la seua protecció. Tercer temps: proposa l’extensió d’aquestes mesures, fent superflues les mesures de protecció. Aquesta presentació requereix alguns comentaris. En primer lloc, una estratègia europea no pot dependre de la construcció acabada d’una “bona” Europa. O ens entropessarem amb un sofisma resignat: res és possible per culpa de l’Europa liberal, volem fer Europa, comencem per edificar un marc europeu en el què siga possible dur a terme altres polítiques harmonitzades. Com la tasca de construir la casa començant pel sostre sembla amb tota raó fora d’abast, llavors ve el replegament a les lluites locals.

No es pot esperar a què la transformació es pose en marxa al mateix temps a diversos països, tot i que açò seria el desitjable. Més val treballar amb la hipòtesi d’un moviment que comença en un determinat país. En aquest cas, són ineludibles les mesures de protecció. Però s’ha de caracteritzar a aquest proteccionisme: cada vegada que es parla de proteccionisme, ha de preguntar-se què s’està protegint. No es tracta ací de protegir els interessos del capital nacional (que serà posat a dura prova) sinó de protegir una experiència de transformació social contra els seus adversaris, tant interiors com exteriors. Aquest proteccionisme és un proteccionisme cooperatiu i transitori: no té vocació de perdurar i es justifica mentre els altres països no es comprometen al mateix temps en experiències similars.

El tercer temps correspon a una crida als pobles d’altres països a comprometre’s en la mateixa via, perquè es tracta, ho diem una vegada més, d’una política cooperativa que es reforça amb la seua extensió. Un govern que es compromet en aquesta via i que done mostra de la seua capacitat per a canviar la vida tindria legitimitat per a dirigir una crida semblant. Es beneficiaria també d’una relació de forces reforçada a l’hora de justificar i imposar els seus marges de maniobra front els governs liberals dels altres països. Aquesta legitimitat podria ser encara major per una redefinició unilateral de les relacions Nord-Sud sobre una base cooperativa, trencant amb les relacions de dominació.

Les condicions de l’alternativa

El programa esbossat ací és coherent i econòmicament viable. Coherent, perquè uneix l’anàlisi de l’atur com a contrapartida de la captació per part dels rentistes dels guanys de productivitat i els remeis proposats, que consisteixen en apropiar-se de les rendes financeres a favor de la creació d’ocupacions. És viable, perquè les rendes financeres són econòmicament estèrils (no s’inverteixen) i socialment perjudicials, perquè engendren desigualtats, precarietat i misèria. Però açò no basta, és evident. Qualsevol intent de posar en marxa aquesta redistribució de les riqueses s’enfrontarà a la resistència furiosa dels posseïdors, que no deixaran d’invocar les “lleis de l’economia” per protegir els seus interessos.
La part més difícil de qualsevol avanç programàtic no és per tant l’enunciat de les mesures a adoptar, sinó la definició de les polítiques que permeten neutralitzar comportaments d’obstrucció, repressàlia, inclós sabotatge, a les què hauria de fer front un projecte de transformació social. És il.ús pensar en evitar-ho a base de modalitats hàbils per a aconseguir l’objectiu desitjat. Es poden imaginar els mitjans més sofisticats i tergiversats d’augmentar els salaris i les despeses socials, però la patronal sap comptar: s’oposarà, per exemple, a qualsevol augment de les cotitzacions socials, ja siga per una pujada de les taxes o una ampliació de la base cotitzable. En el fons no hi ha més que un mitjà per a evitar aquest cara a cara: renunciar al canvi. Així podem comprendre la paradoxa del social-liberalisme. Ho repetim: la seua incapacitat per a abordar vertaderes reformes no s’explica per la manca de marge de maniobra, sinó pel rebuig a un enfrontament que no està disposat a assumir.

La coherència d’aquest projecte no deriva d’una acceptació de les lleis del capitalisme neoliberal. Al contrari, es basa en una ruptura radical articulada amb aquests principis. Radical, el què vol dir anar a l’arrel de les coses, situant correctament les fonts de l’atur i de la inseguretat social en el cor mateix de la relació capital-treball. S’ha de qüestionar els dos grans tabús: el repartiment actual de les rendes i el dret de propietat capitalista. L’augment dels salaris i de les rendes socials sols es pot fer a costa de les rendes financeres. La prohibició dels acomiadaments sols es pot aconseguir posant en qüestió el lliure arbitri patronal. El pas a les 32 hores sota control dels treballadors sols pot fer-se en oposició frontal a la intensificació i la precarització del treball. Si el govern de l’esquerra plural haguera adoptat mesures significatives en cadascun d’aquests terrenys, en compte de donar marxa enrere al més mínim tremolor dels mercats, hauria conquerit un electorat popular que tindria la impressió de veure defensats els seus interessos. Aquests avanços haurien deslegitimat l’Europa reaccionària de Maastricht i Amsterdam i haurien permés la construcció d’una altra Europa, fundada en la satisfacció de les necessitats socials. El replegament reaccionari a una concepció vichysta de la Nació hauria quedat privat de credibilitat com a mètode de resistència a la regressió social.

Existeixen marges de maniobra. El problema està en la capacitat per a fer-los disponibles. Dit d’una altra manera, la viabilitat econòmica d’un programa alternatiu resideix en una modificació radical del repartiment de les rendes. Però açò subscitarà resistències per part de capes socials, reduïdes però poderoses, que es beneficien de l’actual repartiment. Es pot descriure el capitalisme contemporani com dominat per un arbitratge entre creixement, ocupació i atur, per una part, i repartiment de rendes per altra. Aquesta proposició es recolza en la comparació dels països europeus en la última dècada: aquells en què la part dels salaris està estabilitzat o inclós ha augmentat lleugerament, han tingut una taxa de creixement superior a aquells on la part dels salaris baixa.
També és un teorema formalitzat per la teoria de les taxes d’atur d’equilibri. La idea és que no es pot descendir per sota d’aquest atur d’equilibri sense desencadenar un excés d’inflació que funciona com a crida a l’ordre, fent remuntar la taxa d’atur al seu valor d’equilibri. D’aquesta teoria es deriven polítiques europees que es donen com a objectiu no l’abaixar la taxa d’atur, sinó augmentar la taxa d’ocupació. Es tracta de crear ocupacions, a condició de fer progressar encara més ràpidament el nombre dels què s’incorporen al mercat de treball i mantenir així la pressió exercida pel què Marx anomenava “l’exèrcit industrial de reserva”. Aquesta taxa d’atur de referència és també anomenada NAIRU (non accelerating inflation rate of unemployement): la taxa per baix de la qual s’activa la inflació. Però si es miren de més a prop les formulacions teòriques, es descobreix que es tracta també d’una teoria de la taxa de marge d’equilibri (una bona aproximació a la taxa d’explotació): tant més elevada quant més ho és la taxa d’atur, i més elevats els guanys de productivitat, a condició de què no repercutisquen plenament sobre els salaris. Es té una visió prou fidel de les regles de funcionament d’un capitalisme que preten maximitzar la taxa d’explotació mantenint la pressió que l’atur massiu exerceix sobre els salaris, així com desconnectar el progrés d’aquests i els augments de productivitat.

En proposar modificar el repartiment del valor afegit, o dit d’altra forma, baixar la taxa d’explotació, es xoca directament amb interessos socials que han aconseguit fer de la defensa dels seus privilegis una espècie de llei econòmica, i en tot cas una regla de conducció dels capitalismes contemporanis. Ens trobem enfrontats a una doble tasca d’explicació. Es tracta en primer lloc d’una lluita ideològica contra aquesta disfressa d’interessos socials sota la forma de lleis intangibles. Però es tracta sobretot d’explicar que la viabilitat d’un programa alternatiu sols pot trobar-se amb un enfrontament frontal en el terreny social i polític. En açò resideix el límit fonamental del reformisme d’inspiració keynesiana: no sols en els seus límits programàtics ja assenyalats, sinó en la seua negativa a projectar l’enfrontament a un grau adequat. La raó principal de què els social-liberals no utilitzen els marges de maniobra realment existents és precisament que rebutgen el grau d’enfrontament que seria necessari per a disposar d’ells.

Aquestes consideracions tenen importanta implicacions estratègiques. En primer lloc, un projecte de transformació social deu avaluar amb cura el grau d’enfrontament necessari per fer triomfar el seu programa. Des d’aquest punt de vista s’ha d’avaluar la pertinença: no depén de l’argumentació tècnica sobre els instruments a utilitzar. Molts debats que recorren avui dia el moviment social tenen la il.lusió de descriure hàbils mesures que substituisquen l’enfrontament social. El finançament de la Seguretat Social és representativa d’aquest defecte: entre les propostes avançades, moltes van acompanyades de la falsa idea de que permetrien evitar tal enfrontament. Per exemple, seria més fàcil fer tributar les rendes financeres que augmentar els salaris o les cotitzacions.

Hi ha que dotar-se de les condicions prèvies per a no afonar-se en les experiències social-liberals que s’amaguen davant les “pressions econòmiques” a la menor arrufada de celles de la burgesia, rebutjant la crida al recolzament popular. Però tampoc hi ha que quedar-se en anunciar d’avantmà la necessitat d’aquest recolzament. Després de tot, les masses no tenen una propensió espontània a baixar al carrer i s’ha de respetar la dialètica particular de la mobilització social. No estan disposades a batallar per mesures futures l’efecte immediat de les quals no es percep. D’aquí la necessitat de mesures d’urgència, preses en les primeres setmanes d’exercici del poder, que canvien concretament la vida de la majoria. En el període d’enfrontament que està aleshores obert per la burgesia, la palanca és el recolzament a aquestes mesures ja preses, que tenen efectes perceptibles. Es tracta per tant de la ràpida construcció d’una nova legitimitat social, fundada en la satisfacció de les necessitats socials més urgents, que s’ha de defensar contra les operacions de resitència i de sabotatge dels posseïdors. Les mesures preses deuen estar concebudes per a aïllar a aquesta reduïda capa social.

Aquesta perspectiva de ruptura radical sintetiza els ensenyaments de les lluites socials i de les experiències governamentals avortades en els últims anys. S’ha de fer-la fructificar, anclar-la encara millor, evitant una doble temptació: degradar-la amb el mimetisme dels camaleons social-liberals, o envoltar el programa en cel.lofana per a preservar la puresa revolucionària. Aquest projecte de transformació social deu convertir-se, en les eleccions i en les lluites, en la referència i l’expressió dels qui vertaderament volen canviar aquesta societat. Entorn a aquesta coherència deu construir-se l’esquerra radical front un reformisme sense reforma que no aconsegueix una altra cosa que preparar el terreny per a les “reformes” liberals.