divendres, 4 de gener de 2008

Entrevista a Céline Suguna

A continuació us oferisc una entrevista que vam realitzar Lucas Marco i jo en agost del 2007 i que, finalment va ser publicada al periòdic L'Avanç a novembre. Concretament al número 37. Es tracta d'una entrevista a una dona força interessant, Céline Suguna, activista pels drets humans al seu país, Índia.

L’Avanç Informació, 23 de novembre de 2007


CÉLINE SUGUNA
MEMBRE DE DONES DE NEGRE DE L’INDIA

“Molta violència contra les dones es produeix per la globalització”

AURORA MORA /LUCAS MARCO

VALÈNCIA


Ens agradaria que et presentares.


El meu nom és Celine Suguna i he vingut ací amb altres dues dones: Corinne Kumar, que és la fundadora del grup i que ha escrit diversos llibres, i Donna Fernandes.


Com naix Dones de Negre a Índia?


Dones de Negre és una de les meues activitats. Abans de pertànyer a MdN, militava en Vimochana, que significa "Alliberament" i que es va fundar a Bangalore en 1976. Aquesta organització es dedica a tractar els problemes de les dones relatius al dot, perquè quan les dones no duen dot al matrimoni, són colpejades, cremades i torturades, a més d'altres problemes relatius a la pobresa i a l'escassesa. En 1992 es va destruir una mesquita pel fonamentalisme hindú, perquè se suposava que aquella mesquita s'havia construït sobre els fonaments d'un antic temple hindú, que havia estat temple però feia moltíssims anys. Llavors, es va produir una onada de violència per part de la majoria hindú contra la població musulmana que es va estendre per tota l'Índia i vam decidir adoptar la protesta silenciosa mitjançant vigílies de Dones de Negre, també vam escriure pancartes dient que no ens separara la religió. Treballàvem per la fi de tota discriminació per religió i per sexe, que totes les religions, hindús, musulmans, cristians, jainites, jueus, xiítes, són iguals i que la Constitució de la Índia diu que tots els creients de totes les religions tenen els mateixos, per la qual cosa, cap minoria religiosa pot ser atacada per una altra religió, encara que aquesta siga majoritària.


Així que comencem a mobilitzar-nos i cada dijous fem vigílies en silenci com a Dones de Negre, manifestant-nos a favor de la igualtat. Per tant, comencem sent Dones de Negre per a protestar contra la violència fonamentalista, però cada dia hi ha temes de violència contra les dones pels quals mostrar el nostre rebuig. Em referisc a casos més privats, com per exemple la violència relativa al dot, les violacions i els maltractaments. Però molta de la violència contra les dones a l'Índia és deguda a la globalització, a l'efecte del mercat global, perquè a través de la televisió s'està projectant tot tipus de tecnologia, de llavadores... i nosaltres som pobres.


Hi ha una creença generalitzada que els problemes de la Índia són per la tradició, però és fals, és per culpa del mercat. Per descomptat que tenim pressions per la tradició, però són majors les del mercat, perquè els seus valors s'han instal·lat i són els que més ens perjudiquen. Els valors del mercat no són valorar el que som, sinó el que tenim, perquè aquesta globalització i aquest poder del mercat no fa que et preguntes qui és aquesta dona, sinó què és el que porta aquesta dona al matrimoni, quins diners té. Us donaré un exemple: en la tradició índia, la dona era la que treballava la terra i la que portava els productes de la collita, però en el nom del desenvolupament, ens porten llavors híbrides de fora. Abans havíem d'esperar quatre mesos per a la recol·lecció i ara n'hi ha prou amb esperar dos mesos, però aquestes llavors porten molts productes químics i pesticides que estan matant la fertilitat dels nostres camps i, a més, els productes d'aquestes collites no són per a consumir-los a la Índia, sinó que estan dirigits a l'exportació, o siga que aquest sistema està destruint les nostres terres i la riquesa de les nostres tradicions ancestrals de cultiu, a més d'exportar per a altra gent, no per a nosaltres. Açò és només un exemple.


El nostre estil de vida i la nostra manera de relacionar-nos està canviant dràsticament, i s'està creant una demanda de diners ràpids. És molt trist, perquè en les comunitats agrícoles, que són la majoria, les dones abans teníem un estatus d'igualtat, perquè érem les que teníem el coneixement sobre la sembra i la collita i eixe coneixement es transmetia d'àvia a mare i de mare a filla. Quan una dona d'un poble es casava amb un home d'altre poble, duia amb ella el coneixement heretat de la seua mare i la seua àvia, no obstant això, amb l'arribada d'aquests híbrids, les dones ja no fem falta. També abans les dones s'encarregaven de portar l'aigua, del bestiar... Al bestiar no feia falta alimentar-lo, s'alimentava sol del camp i d'aquest bestiar, sobretot de les vaques, es treia la llet, el formatge i teixits. Abans la terra s'alimentava per si sola, perquè tot eren productes naturals i no hi havia productes químics, llavors hi havia un benefici mutu: les vaques s'alimentaven en les pastures i la terra, al seu torn, s'alimentava de les bostes de les vaques. Però quan arriben els híbrids tot és química i no permeten que cresquen les plantes, així que les vaques no tenen menjar i les persones no poden comprar menjar per a les vaques. Així que les vaques són les primeres víctimes d'aquesta cadena que fa que les dones no tinguem treball i siguem una càrrega. Quan una xica va a casar-se, el primer que miren és quant diners té per a poder comprar eixos híbrids, perquè amb ells van a aconseguir dos o tres collites, perquè la única cosa que volen és els seus diners. Així que si no tenen molts diners, agafen el dot i la maten amb querosé o tallant-li el coll per a poder agafar altre dot i altra dona.


La nostra societat era feliç amb el que tenia, no volem més. Fins i tot una dona que només contava amb quatre acres de terra, conreava dues acres i tenia una varietat de cultius: arròs, llentilles, verdures... i s'intercanviaven uns amb uns altres. Teníem una alimentació sana, sense químics, i la gent estava més saludable; la meua àvia tenia la dentadura íntegra i no necessitava ulleres. Ara, encara que la gent tinga més de quatre acres de terra, ha d'importar el que mengen. Açò és un exemple de com s'ha incrementat la violència en la nostra societat. En el passat, un home podia tenir dues esposes, aquestes conreaven la terra i hi havia certa harmonia, però actualment tot és negoci. En les comunitats se sabia qui era qui i es cometien menys abusos, però ara ja no ens coneixem, hem d'anar als tribunals i necessitem testimonis, pel què avui la justícia no és real. El que volem aconseguir en la nostra organització és que les dones obtinguen justícia, ja que moltes d'elles no tenen diners per a anar als tribunals. Ara acudeixen moltes dones copejades, amb marques o que les han tallat, llavors els donem atenció mèdica, alberg... i anem a parlar amb els homes perquè sempre hi ha dues històries, la de la dona i la de l'home. Quan els escoltem, disutim molt, realitzem una investigació i els expliquem quines són les possibilitats que hi ha i que ellss decidisquen, però sempre sota el respecte. Si hi ha respecte, facilitem que tornen junts, però si no hi ha, fem que se separen fent justícia a la dona i als fills, perquè necessiten diners, casa, que els xiquets vagen a escola i treball per a la dona. T'he posat l'exemple de la meua organització, però en tot el país existeixen els mateixos problemes.

Nosaltres tendim a tractar casos individuals de dones, però sabem que no és un problema exclusiu del nostre país, sinó que és producte de la globalització. Per això tractem de connectar amb altres grups de dones a la Índia, perquè el país és molt gran. Bangalore està al sud i tenim relació amb Delhi, Kanpur... en definitiva, volem crear una xarxa nacional, també tenim relació amb grups de dones internacionals, com a Dones de Negre de la Índia hem de tractar temes propis de la Índia i tenim les vigílies, cada setmana. També tractem la fi de l'ocupació de Palestina per Israel, la solidaritat amb les dones bosnianes i ens hem manifestat contra la guerra a l'Iraq i Afganistan, perquè avui no estem aïllades, sinó connectades internacionalment i la política promoguda per Estats Units i Anglaterra ens afecta a totes. És molt important tenir en compte aquesta interconnexió, aquesta interdependència.


Respecte al que has comentat sobre les llavors en relació a l'emergir de la Índia, la desregulació i la liberalització dels mercats, sabem de casos de suïcidis en massa d'agricultors. Com afecta aquest procés de globalització en el cas de les dones?


Sí, és cert, molts agricultors s'han suïcidat. Posem el cas de les tomaques o de les creïlles o aquest tipus de vegetals, que necessiten molta aigua i hi ha problemes d'aigua. Al camperol li paguen 100 i en el mercat ho venen a 800, pel que moltes vegades deixen les tomàques o les creïlles sense arreplegar. A més hi ha problemes d'aigua i el clima està canviant per l'escalfament global. Abans no estàvem pendents de si plovia o no plovia perquè havia períodes regulars, fins i tot plovia a l'estiu, encara que fera sol. El que ocórre ara és que quan la llavor està crescuda llavors arriba la tempesta i les inundacions destrueixen les collites. Tot està canviant.


Has fet referència a la política internacional d'Estats Units i Anglaterra en aquesta època de globalització. M'agradaria mirar un poc cap al passat, ja que la setmana passada* es van complir seixanta anys de la Partició d'Índia i Paquistán per part de la metròpoli anglesa i sembla que la tensió, actualment, va en augment. Com afecta aquest clima de violència a les dones?

*Teniu en compte que l'entrevista es va realitzar a l'agost del 2007. Sobre la partició d'Índia i Paquistan llegiu: http://auroblogger.blogspot.com/2007/09/60-anys-duna-partici-que-canvi-per.html

Al gener de 2006 es va realitzar el Fòrum Social a Karachi (Pakistan) i jo vaig estar allí. Vam anar com a Dones de Negre, vam realitzar una vigília i vam escriure: "La gent d'Índia vol a la gent de Pakistan" i moltes pakistaneses ploraven i deien que la gent de Pakistan també vol a la gent de la Índia. De fet, la gent de la Índia, Pakistan i Afganistan no tenim problemes, els tenen els nostres governs i a Estats Units li interessa crear i mantenir aqueixos problemes. Nosaltres mengem el mateix menjar, podem entendre'ns en les nostres llengües i podria contar-vos moltes experiències agradables a Karachi, per exemple, en la vigília vam encendre molts ciris, venien moltes pakistaneses a posar ciris amb nosaltres i ploraven. Crec que quan nosaltres ens ajuntem, açò té més importància que quan ho fan els governs, hem d'acostar-nos unes a unes altres i tractar temes particulars però, alhora, tractar que connectem la gent dels pobles i estendre això als nostres països i que la connexió i la interdependència siga internacional a través del contacte humà.