dimecres, 23 de gener de 2008

Partisanes i memòria

Al seu llibre Partisanas. La mujer en la resistencia armada contra el fascismo y la ocupación alemana. 1936-1945 (Virus, 2002), Ingrid Strobl recull els testimonis orals de nombroses dones europees que van empunyar les armes contra el feixisme i el nacionalsocialisme al vell continent i que, tanmateix, van ser condemnades a l´oblit. Per una banda, per la memòria dels aliats que van guanyar la Gran Guerra i per tant, per la historiografia de la resistència i, per altra, pels seus propis companys. "No és cap honor, avui dia, haver sigut una partisana" diu Johanna Sadolšek, Zala, una lluitadora eslovena de Carintia, en una de les entrevistes que realitza Strobl.
A l´Estat espanyol, hi ha almenys dos factors que aguditzen i agreugen aquesta trista realitat: en primer lloc, que el feixisme no va ser derrotat i, en segon lloc, que la ideologia del consens al període de la Transició va decretar un silenci i un oblit deliberat, no sols sobre el paper de les dones a la guerra o a la guerrilla, sinó sobre la memòria dels vençuts en general. És veritat, no obstant, que des de meitat dels anys 90, hem assistit a una proliferació d´obres que intenten acabar amb aquesta amnèsia: les novel·les de Julio Llamazares (Luna de lobos, 1985) i Alfons Cervera (Maquis, 1997) i les obres de la historiadora valenciana Fernanda Romeu sobre la Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó. En elles podem divisar un espai dedicat a la importància que van tenir les dones als maquis, cal dir, però, que aquest espai apareix sempre com una espècie d´apèndix de la història de la guerrilla que, a la postre, estaria protagonitzada pels homes. No podem negar cínicament la importància del paper de les dones a la guerrilla, a l´igual que no podem deixar de mostrar un gran respecte cap a totes les dones que van mantenir grans responsabilitats de recolzament (principalment com a enllaços i escoltes) als homes que van marxar al mont; però hem d´assenyalar que aquesta divisió de tasques respon a una cultura patriarcal, i com a tal, el paper de les dones es considera secundari inclòs per a les pròpies dones. Com manté Romeu en un diàleg sobre la pel·lícula El laberinto del fauno amb Miguel R. Cabot, publicat a El Viejo Topo, "Veient a Mercedes, he recordat a tantes dones que vaig conèixer recollint testimonis, dones que ajudaven com enllaços o punts de recolzament als maquis, que abans de començar jo les preguntes, totes em deien el mateix "si el què he fet jo no té cap importància!" En canvi, quan esmentaven el seu marit o son pare, sempre contestaven el mateix "ell sí que té per a contar, el valent que era...". Estaven totes marcades pel rol que la societat les havia assignat. Per tant, és necessari que es rescaten de l´oblit les biografies de tantes i tantes dones que van participar a la guerrilla, la majoria com a enllaços però també una minoria com a combatent, i que s´impregne de dignitat la tasca que van realitzar, per a la qual cosa cal iniciar estudis exclusivament dedicats a la memòria des d´una perspectiva de gènere. Sembla que aquest camí està començant a caminar-se, però encara queden molts passos per donar.