“Seguiré treballant per a què desaparega Guantánamo”

Uff! Dues setmanes sense donar senyals de vida és molt de temps. Sí, la veritat és que he tingut molta feina: molts compromisos que atendre, moltes coses per tancar... però no patiu, que ja estic ací de nou per donar-vos la brassa. Bo, avui en concret per oferir-vos una entrevista que vam realitzar la setmana passada i que ha estat publicada al darrer número de l'Avanç.

Des del meu punt de vista és una entrevista que té força interès i que paga la pena llegir.

Ara bé, ja us avise que aquesta que jo publicaré difereix una mica de l'oficial, la que podreu trobar al número 142 del periòdic quinzenal valencià, ja que aquesta és la versió inicial, un poc més llarga. Tanmateix, a l'Avanç podreu trobar-la conjuntament amb una ressenya de "Camino a Guantánamo". Una pel·lícula que si encara no heu vista... a què espereu?

Ruhal Ahmed
Presoner a Guantánamo durant dos anys i mig

“Seguiré treballant per a què desaparega Guantánamo”

El novembre de 2005, Amnistia Internacional i l’organització no governamental Reprieve, radicada al Regne Unit, van celebrar una conferència: “La lluita global contra la tortura: la bahia de Guantánamo, Bagram i més enllà”. L’event va reunir a ex –detinguts de Guantánamo, familiars, advocats i altres activistes per a informar i promoure accions contra la tortura i les pràctiques que condueixen a ella. Era la primera vegada que diversos detinguts en el context de la “guerra contra el terror” es veien després del seu alliberament. Des d’eixa data, diversos ex-detinguts de Guantánamo s’han sumat a AI en activitats de campanya de gran ressò a tot el món. Un d’ells és Ruhal Ahmed, que ha visitat València durant les activitats organitzades per Amnistia en el marc de la campanya global “Contra el terror, justícia”, que té com a objectius principals posar fi a les detencions il·legals i les desaparicions forçades per part d’Estats Units, a més del tancament definitiu de Guantánamo, un centre de detenció que el passat 11 de gener va complir sis anys del trasllat dels primers detinguts i on les xifres donen autèntics calfreds:

- Quasi 800 detinguts han estat reclosos a Guantánamo.
- Aproximadament 300 detinguts d’unes 30 nacionalitats continuaven reclosos sense càrrecs ni judici el novembre del 2007 i quasi 100 d’ells eren de nacionalitat iemení.
- Sols un detingut de Guantánamo ha estat declarat culpable per una comissió militar: el març del 2007, David Hicks es declarà culpable de “proporcionar recolzament material al terrorisme” en virtud d’un acord previ al judici que garantia el seu alliberament de la custòdia d’Estats Units després de cinc anys i el retorn al seu país natal, Austràlia, per a complir nou mesos de presó.
- El novembre de 2007, s’havien presentat càrrecs contra tres detinguts per a ser jutjats per una comissió militar.
- Uns 470 detinguts han estat alliberats de Guantánamo a altres països des de 2002, entre d’altres: Egipte, Afganistan, Regne Unit, Aràbia Saudita, Espanya, Austràlia, Iraq, Suècia, França, Turquia i Marroc.
- Almenys quatre de les persones que continuen recloses tenien menys de 18 anys quan van ser posades sota custòdia dels Estats Units i hi ha informes de la mort per suïcidi d’almenys quatre homes a Guantánamo.
- Es creu que quasi el 8o per cent dels detinguts estan reclosos en règim d’aïllament al Camp 5, el Camp 6 o el Camp Eco. El Camp 6 es construí per a albergar uns 178 detinguts, i és la instal·lació on les condicions són més severes: els detinguts estan confinats durant un mínim de 22 hores al dia en cel·les individuals d’acer sense finestres a l’exterior.
- 14 detinguts van ser traslladats a Guantánamo el setembre de 2006, després de romandre reclosos en règim d’incomunicació sota custòdia secreta de la CIA durant períodes de fins a quatre anys i mig; altres quatre homes han estat traslladats a Guantánamo després d’eixa data.
- A més, un nombre desconegut de persones han estat recloses sota custòdia secreta de la CIA. De fet, segueix sense donar-se raó d’almenys 36 persones que sembla ser estan recloses en secret i la sort i el parador de les quals es desconeixen.
- Per tot açò, la senadora d’Estats Units Dianne Ferstein va arribar a dir el juliol de 2007: Guantánamo ha sigut objecte d’escarni a tot el món per ser una lacra per als valors de drets humans i una taca en la justícia dels Estats Units. Crec que ha arribat l’hora de tancar Guantánamo”.

L’Avanç va conversar el passat dissabte 12 de gener amb Ruhal Ahmed sobre l’objectiu i el deure moral de tancar Guantánamo i l’experiència viscuda en aquest camp de terror, on aquest jove britànic d’origen bangladí, va estar reclòs durant dos anys i mig. El seu malson es remunta a l’octubre de 2001, quan va viatjar junt a tres amics a Paquistan per preparar la boda d’un d’ells. Una vegada allà, van viatjar a Afganistan, on tres d’ells van ser detinguts per l’Aliança del Nord: Ruhal, de 19 anys, Shafiq, de 23, i Asif, també de 19. El quart, Monir, va desaparèixer. Durant sis setmanes van estar detinguts a Kandahar i posteriorment traslladats al centre de detenció nord-americà de Guantánamo (Cuba), on van ser vexats, sotmesos a interrogatoris abusius, torturats i reclosos en aïllament durant diverses vegades. El març del 2004 van ser traslladats al Regne Unit. A Londres, després de ser interrogats, van ser posats en llibertat sense càrrecs.

Aurora Mora/Lucas Marco, València

Com era la seua vida al Regne Unit abans del viatge a Paquistan? Què estudiava o en què treballava?

Havia deixat l’ensenyament secundari i havia començat a fer un curs superior, però el vaig deixar i en eixe moment estava treballant per a una empresa que classificava correu.

Quin va ser el motiu del viatge a Paquistan i com va ser la seua detenció posterior a Afganistan?

Vam anar a Paquistan a la boda d’un amic, érem tres, i d’aquí vam anar a Afganistan.

En quin moment es va produir el seu viatge?

Va ser un més després de l’onze de setembre.

En el moment de la seua detenció, a quin centre són traslladats? On és aquest centre de detenció i qui el controla?

Vam anar a Sheberghan, al nord d’Afganistan. Ens va detenir l’Aliança del Nord, que és el govern que substituí el govern talibà, i ens van dur detesos a eixa ciutat. El centre de detenció estava sota el control de l’Aliança del Nord.

Quines eren les seues condicions a aquest centre de detenció? Va patir maltractaments?

Les condicions eren molt dures i vam rebre maltractaments. Durant un mes no vam rebre menjar, apenes aigua tampoc. Havíem de dormir trenta-cinc persones en una petita habitació de cinc metres per cinc i les condicions en general, durant tota la meua detenció, tant aquí com a Guantánamo hi van ser molt dures.

Quin tipus d’informació van rebre per part de les autoritats d’aquest centre de detenció a Afganistan? Van ser informats dels motius de la seua detenció?

No, mai es van presentar càrrecs de cap tipus, mai vam rebre cap tipus d’informació ni tampoc ens van interrogar durant el mes que vam estar allà. L’Aliança del Nord mai ens va interrogar, simplement ens donaven pallisses.

I arribat el moment en què els traslladen del centre de detenció cap a Guantánamo, què els diuen? Com els anuncien el trasllat?

No es presentaren càrrecs de cap tipus ni cap altra informació. No ens van informar d’on ens anaven a traslladar tampoc. Simplement ho van fer.

Com va ser el trasllat des d’Afganistan fins a Guantánamo?

Ens van donar una granota de color taronja i ens la vam haver de posar com els presoners de grau A als Estats Units, d’alta seguretat, grillons i també ens van donar una espècie d’ulleres i unes orelleres. A l’avió anàvem tots lligats tal i com apareix als fotogrames de la pel·lícula.

Com se sent en el moment en què és conscient de què la seua destinació és Guantánamo? Com viu la situació?

Bo, jo després d’estar un mes al nord d’Afganistan, vaig estar sis setmanes a Kandahar amb un tractament també molt dolent, llavors arribar allà no era cap sorpresa, sols esperava el pitjor, o siga, més del mateix.

Quines eren les condicions dels presoners a Guantánamo?

La millor descripció que et puc donar és un zoo, com estan els animals al zoo i vas a visitar-los doncs així és més o menys.

Quan de temps va estar vostè reclòs en règim d’aïllament?

Vaig estar en règim d’aïllament diverses vegades, però el període més llarg va ser de cinc mesos.

Després de la reclusió en aïllament, quines eren les condicions a les què va passar a ser tractat? Quina era la seua relació amb altres presos? Podia tenir certa comunicació amb ells?

Doncs quan ixes de l’aïllament, et tornen al bloc normal de detenció, que són una espècie de gàbies. I una vegada allà estàs igual que abans d’entrar en aïllament, sense cap canvi, el què passa és que aquí pots veure els altres dins les seues gàbies en les mateixes condicions que abans.

Veia els seus dos companys? Quina era la seua situació?

Durant els primers divuit mesos estàvem separats i no ens vam veure en cap moment. Només vaig poder veure’ls durant l’últim any, que ens posaren junts.

Quins agents practicaven els interrogatoris i quin tractament rebia durant aquests interrogatoris?

Hi havia interrogadors militars dels Estats Units, després FBI, CIA i també l'MI5 de Gran Bretanya i cada agència tenia els seus mètodes diferents d’interrogatori.

Vosté es ciutadà britànic, quin tractament rebia per aquesta condició? Quina informació rebia per part dels oficials britànics?

Cada sis mesos venien oficials britànics a interrogar-nos: per què vam anar a Afganistan, què fèiem a Paquistan i a Afganistan, etcètera i a interessar-se pel nostre estat. Jo crec que açò simplement formava part d’un procediment i era una víctima.

Té vostè constància o coneix de la presència de funcionaris d’altres nacionalitats europees i, concretament, de funcionaris espanyols?

Vaig conèixer allà a dos ciutadans espanyols, un de Madrid i un altre de Ceuta. Amb aquest últim vaig compartir cel·la durant sis mesos i sé per ell que hi van anar funcionaris espanyols a interrogar-los.

I què li contava el seu company de cel·la de Ceuta sobre aquests interrogatoris i sobre el rol dels funcionaris espanyols a Guantánamo?

Res en concret. Sé per aquest company que els funcionaris espanyols van venir més d’una vegada i el feien preguntes sobre com va ser arrestat, què feia allà... aquest tipus de preguntes més o menys similars a les què ens feien a nosaltres els funcionaris britànics, però no recorde que em digués que li havien preguntat pel seu estat de salut.

Un d’aquests dos presoners espanyols va declarar posteriorment que després dels interrogatoris dels funcionaris espanyols, era torturat pels agents nord-americans que hi estaven a càrrec del camp. Voldríem saber quina opinió li mereixen aquestes declaracions i també si es produïa la mateixa situació en el cas dels ciutadans britànics.

Allà la tortura era normal. El fet de què patires una pallissa després de ser interrogat pels funcionaris d’un país no era res anormal, en eixe moment o en un altre.

Durant els interrogatoris, era constant la presència d’alts funcionaris europeus o d’altres llocs arreu del món a banda de nord-americans, britànics i espanyols?

Sí. Sé per un detingut alemany que estava amb mi, que el govern alemany va enviar funcionaris i també per detinguts francesos que el govern francès també havia enviat funcionaris. Quant a països europeus, no conec de l’existència d’altres diferents a Alemanya i França. De fóra d’Europa, sé de l’existència d’enviats per Aràbia Saudita, Iemen, Paquistan... aquests governs van enviar funcionaris.

Quins eren els mètodes de tortura utilitzats a Guantánamo?

En primer lloc, les tortures físiques, que consistien en fer interrogatoris molt prolongats en posicions forçades. Després estaven els abusos sexuals, que en el meu cas, no hi van haver però sí sé que els van patir, sobretot, detinguts de la Península Aràbiga. I la tortura psicològica la van utilitzar, sobretot, amb els homes que tenien família, que tenien muller, fills... llavors van utilitzar eixa part de la seua vida per a torturar-los, per a amenaçar les seues famílies, per detenir la comunicació amb les seues famílies... Ells van patir molta més tortura psicològica que els qui érem solters o independents.

En un principi el campament va rebre el nom de Raigs X, creu que la decisió de filmar per primera vegada de manera molt explícita la situació dels presos va respondre a una estratègia deliberada per part d’Estats Units?

Crec que la principal estratègia era la de deshumanitzar-nos, humiliar-nos, que entenguérem que no valíem res.

Durant la seua estança a Guantánamo, com veia el seu futur? Veia la possibilitat de ser alliberat?

Doncs no pensava en el futur perquè quan vam ser traslladats ens van dir que era per a sis mesos i quan van passar eixos sis mesos tot va seguir igual. Jo pensava que no passaria res, que simplement anava a romandre allà, fer-me vell i morir.

I com va ser el moment del lliurament? Com li ho van comunicar i com va ser el seu trasllat?

Doncs un dia ens donaren l’avís. Ens donaren roba, uns texans, una camisa i una jaqueta i ens van dir que ens vestírem, que ens anaven a alliberar. Ens vam vestir i ens van lliurar a la policia britànica, que ens va dur a un avió i vam ser traslladats a la Gran Bretanya.

En arribar a Gran Bretanya, com va ser l’encontre amb la seua família i amics? Com va influenciar la seua estança a Guantánamo en ells?

Doncs va ser un moment molt emotiu per a tothom, per a la meua família, els meus amics i també per a mi, però l’estança allà m’havia canviat i m’havia transformat en una persona introvertida i encara que el què volia tota la família era estar amb mi, jo el que volia era estar sol.

Quina va ser l’actitud del govern britànic després del seu alliberament?

No hi va haver cap tipus d’actitud, o siga, el govern britànic, quant al què ens havia promès anteriorment, abans del nostre alliberament, ens van deixar estar.

Ha comentat que va canviar molt la seua forma de ser arrel de la seua estança a Guantánamo. Ens agradaria que comentara un poc més com ha sigut la seua vida després de l’alliberament.

He aconseguit certa normalitat. M’he comprat una casa, m’he casat i he tingut certa dificultat per a trobar treball, però com a resultat d’estar a Guantánamo, del què m’he adonat és de la importància d’una vida humana, siguen quines siguen les seues creences.

A la roda de premsa ha comentat que la comunitat musulmana del Regne Unit no li ha prestat el suficient recolzament, podria aprofundir sobre aquesta afirmació?

Pot ser ho has llegit a algun mitjà perquè no he dit a la roda de premsa. He dit en altres entrevistes que la comunitat musulmana d’on vivíem nosaltres, del nostre veïnat, sí que no ens volia tornar a acollir perquè el partit BNP té molta influència a eixa zona, llavors la comunitat musulmana d’eixa zona tenia por a les repercussions si ens tornaven a acollir. Açò no ho he dit avui però si que està recollit a altres llocs. Però fóra del meu veïnat, sí que he rebut el recolzament de les associacions musulmanes de la resta de Gran Bretanya.

Com ha viscut la realització de la pel·lícula “Camino a Guantánamo”? En quina mesura ha servit el llargmetratge com a altaveu de la situació dels presos a Guantánamo?

Quant a la realització de la pel·lícula va ser molt dur, ja que va suposar per primera vegada tornar a reviure tot allò: parlar amb el director, parlar davant les cameres i contar exactament to el què havia succeït. Però per altra banda, la pel·lícula ha tingut un gran impacte mundial sobre la qüestió de Guantánamo, ha augmentat la sensibilització sobre Guantánamo i ha canviat opinions en molta gent perquè la pel·lícula s’ha venut i s’ha vist a molts llocs i en eixe aspecte ha estat molt positiva.

Vosté ha denunciat casos de discriminació a posteriori, concretament a l’aeroport de Madrid, degut a les noves normes de seguretat adoptades arrel de l’11-S i de la política antiterrorista d’Estats Units. Podria relatar aquest cas? Quina opinió li mereixen aquest tipus de mesures antiterroristes a tot el món?

Sí, a partir dels atemptats, primer a Nova York i després a Londres, s’han endurit molt o s’han instaurat moltes mesures antiterroristes. El què jo he notat és que després de tornar a Guantánamo, a la zona on visc, quan vaig pel carrer la gent em deixa pas. Després quan faig algun viatge, perquè ara amb Amnistia Internacional viatge prou, cada vegada que torne, encara que no pite en passar la barrera i el meu equipatge tampoc, sempre em retenen tres o quatre hores i em pregunten on he anat, per què he anat, amb qui he parlat, per què he parlat, per què treballe per a AI... totes aquestes coses. I sempre, cada vegada que torne d’un viatge, i espere que quan torne d’aquest em dispensen el mateix tractament.

Com creu que influencien aquest tipus de mesures i presons com Guantánamo en la visió que té d’Occident el món àrab i musulmà?

Crec que ha tingut una enorme influència al món musulmà, perquè la majoria de musulmans són pacífics i no fan ni desitgen cap mal a Occident i senten que estan en el punt de mira per tot tipus de terrorisme i tot el què ocorre al món. Per exemple, diuen que els musulmans no s’integren en la societat, bo, en el nostre cas, vam néixer i ens hem criat allà, què més podem fer per a integrar-nos en el món occidental?

Després del seu alliberament ha començat a col·laborar amb Amnistia Internacional per a denunciar el cas de Guantánamo. Quina és exactament la seua activitat i què espera d’aquesta?

La meua activitat a AI en aquests anys ha consistit en fer augmentar la sensibilització i el coneixement sobre Guantánamo i sobre totes les presons d’aquest tipus per a què desapareguen i si es sospita que eixes persones són terroristes, deuen ser processats formalment i jutjats en tribunals no militars. I en això vaig a seguir treballant.