Pa i circ

Ahir vaig anar per primera vegada a Mestalla. Degut a la penosa situació per la que està passant el València CF quant a victòries es refereix, molts seguidors prefereixen quedar-se a a patir en casa o en el bar, per la qual cosa, vaig tenir la inusual oportunitat d'acudir al camp amb un passe que sobrava. La veritat és que mai m'ha agradat el futbol i a ma casa ningú l'ha seguit, de fet, no sabia ni contra qui jugaven fins eixa mateixa vesprada, però vaig decidir anar i comprovar per mi mateixa què significa el futbol i com es viu un partit a l'estadi.

I no em va decebir. No l'estadi com a tal, que és un edifici lleig de collons, tampoc el partit, al què no vaig fer massa cas, sinó més bé el ritual, la comunió entre els aficionats, els gestos, els crits contra l'àrbitre i els jutges de línia, els càntics (del tipus "oé, oé" o "lo, lo, lo, lo"), i les penyes. He de reconéixer que vaig quedar impressionada. Encara que observar el fenomen amb una mirada sociològica, tal i com jo vaig fer, no em va salvar d'haver de celebrar els gols (cosa que vaig haver de fer i que no m'abellia gens, realment).

Certament és un fenomen molt curiós, el futbol. I crec que s'ha de tenir present si volem entendre la nostra societat. Sí, a partir d'ara, inclouré el futbol com a part essencial de les meues lectures sociològiques. Ja he trobat alguna que sembla força interessant: "El fútbol, fiesta, guerra simbólica y guerra materializada". No obstant, no crec que torne al camp en molt de temps. Si no participes del ritual ni et sents part de la comunitat, òbviament, et sents fóra de lloc i jo no pinte res ni a Mestalla ni a cap altre estadi del món.