dilluns, 18 de febrer del 2008

Xavi Castillo

Fa algun temps que faig allò dels “diumenges culturals”, en el sentit de què aprofite les vesprades del diumenge per anar al teatre o a algun concert de jazz o coses així. La veritat és que, tot i que semble el contrari, per a mi el món dels diumenges és quelcom nou, perquè jo sempre he entès aquest dia com l’ideal per a estar tombada al sofà sense fer res, més que tragar-te els bodrios de la tele per no ser capaç ni d’alçar-te a posar una pel·lícula de DVD. Sí, amiguets, per a mi els diumenges han significat, tradicionalment, fer el gos a casa perquè, una de dos, o estava destrossada de la festa que m’havia pegat el cap de setmana i semblava que m’havia caigut d’un arbre, o no tenia ganes més que de passejar de la despensa o la nevera al sofà.

Però tot això ha canviat. Ara els diumenges molen. Faig coses txules. Ahir, per exemple, tenia un dilema: davant almenys de tres iniciatives distintes no sabia on acudir. Vaig dubtar especialment entre dues: per una banda, hi estava la Filmo, on passaven un documental alemany dels anys 70 titulat “Alemaña en otoño”, que el meu bon amic Alfred Manfredi m’havia recomanat ferventment. I per altra banda, el Xavi Castillo actuava al Loco amb el seu espectacle “Con la Iglesia hemos topao. Edició especial ¡Los obispos están desmadraos!”.

Com ja podreu haver deduït pel títol d’aquest post, finalment vaig optar per Xavi Castillo. Les raons van ser bàsicament que a) a aquest espectacle podia anar acompanyada i b) encara no l’havia vist en acció!!! (i això sí que és una blasfèmia).
---

La veritat és que va ser una molt bona elecció. Feia temps que no em reia tant. A pesar de què el tipo estava realment fotut de la gola i a pesar de què tot i arribar una hora abans per fer cua, em vaig quedar de peu, va pagar la pena. És un puto crack. Animalada rere animalada vaig arribar a plorar. I és que les seues caracteritzacions del papa Juan Pablo II, de Rita Barberà, de Zaplana, de Rouco Varela… són impressionants.
Quantes coses grans ha donat Alcoi al País Valencià! Una d’estes perles és, sens dubte, Xavi Castillo. ¡Y yo con estos pelos!