diumenge, 2 de març de 2008

Anem a tombar les falles! Torrent, 1957

S'acosten les Falles a pas de gegant i no em resistisc a penjar un text que he conegut gràcies al meu bon amic Xavier Martínez. Es tracta del darrer número de la Revista d'Estudis Fallers, on publiquen aquest "Anem a tombar les falles! Torrent, 1957", que relata la història d'una revolta contra aquestes festes que va provocar la seua prohibició durant 10 anys al meu poble.
---
Anem a tombar les falles! Torrent, 1957
---
S’imaginen un mes de març sense Falles? Sí, ho han sentit bé, sense monuments, cercaviles, mascletaes... Crec que no, veritat? És una situació difícil d’imaginar per a aquells que som fallers i vivim una festa que cada vegada es prolonga més durant tot l’any en actes, activitats i concursos. Doncs bé, durant deu anys, la ciutat de Torrent no va celebrar les Falles, i el motiu d’això van ser
els episodis desencadenats en la nit del 18 de març de 1957. Moltes persones coneixen o saben d’haver-ho sentit allò que va ocórrer, per a les noves generacions pot resultar sorprenent, i la realitat és que allò que succeí aquella nit va ser suficientment greu perquè es volguera silenciar i oblidar. Després de 50 anys, hem intentat reproduir i aclarir en la mesura que siga possible l’episodi que va fer que es prohibiren les Falles a Torrent fins al 1968.

La primera tasca a desenvolupar és esbrinar quina informació va quedar reflectida dels fets en la premsa de l’època i la primera sorpresa que ens emportem és que cap publicació d’àmbit regional se’n fa ressò. Els diaris Las Provincias, Levante i Jornada, ja desaparegut, arrepleguen comentaris i notícies de les celebracions falleres als pobles, i inclús el 19 de març. El Levante fa una referència a les festes a Torrent, però res de la nit del 18. Per descomptat, el setmanari local Torre, tampoc arreplega cap referència als incidents. La censura i control regnant del règim per a
emmudir els altercats d’ordre públic estava present en tots els àmbits. És a partir del 1973 quan, en la revista fallera El Granerer, podem trobar les primeres breus referències escrites dels fets del 57, però sense cap crònica o narració del que va succeir. En El Granerer del 1980, en l’article de Vicent Beguer Esteve, cronista oficial de Torrent, titulat “Les falles i Torrent: xicoteta història”, es fa un recorregut històric de les falles de Torrent des dels seus orígens i en el capítol dedicat a la dècada dels cinquanta a penes escriu sobre els fets:

L’any 1955 varen fer falla les comissions del “Poble Nou”, Avinguda, Plaça, Ermita i Sant Roc. La Venta Blanca fon el lloc de la falla de l’Ermita i sols feren la cabalgata del ninot: Avinguda, Plaça i Sant Roc. Les cinc comissions de l’any anterior feren la festa l’any 1956 i participaren totes en la cabalgata del ninot. L’operació “kilo” —donatiu en diners, tabac, menjar i llepolies— va tindre un contengut molt valuós per als vellets de l’Asil, com als més necessitats de cadascuna de les barriades. La d’actes que començaven i tenien lloc en les falles portaven a demanar una organització per a fer-ho conjuntament.
Per això l’any següent, 1957, va nàixer la Junta Local Fallera, presidida per Ricard Fernàndez Roig. Sis falles se varen plantar. La de la Plaça de Toledo, per primera vegada. Hi hagueren molts aldarulls; per qüestió del ball se varen tombar falles, va intervindre la força pública; Govern Civil va sancionar algun faller, entre ells el president de la Junta Local, encara que ab motiu dels escrits de recurs presentats i l’entrevista del president ab el Governador, les sancions y multes se varen condonar. A l’any següent i fins 1968 no tornaren a ferse falles en Torrent.
-
El 1987, també en El Granerer, Antoni Roca i Monzonís, en l’article titulat “Les falles de Torrent en 1987”, amb motiu del 20 aniversari de les comissions de la Plaça i Àngel de l’Alcàsser, narra per primera vegada amb cert detall part dels fets i apunta la possibilitat de l’existència de motius no vinculats a la festa de les Falles que van provocar la prohibició d’actes, entre els quals hi havia el ball. És l’any 2004, en la nova secció de la revista “El Turista Fallero” dedicada a les Falles als pobles de l’Horta, escrita per Miquel Àngel Gascón, faller de la comissió de la Falla Vicent Beguer Esteve de Torrent, quan apareix el primer article que aborda, basat en testimonis orals, els episodis de la nit del 18 amb més detall, anomenant inclús alguns dels seus protagonistes.
Abans d’entrar en l’episodi que ens ocupa, s’ha de recordar que al cap i casal l’ambient dels dies anteriors a l’inici de la festa ja era polèmic, perquè coincidia la Quaresma amb estes dates. La Setmana Santa començava el diumenge dia 30 de març i acabava el 6 d’abril amb la Pasqua de Resurrecció. Per tant, només afectaven les festes falleres el període de Quaresma precedent, com ja hem dit. El bisbe Marcelino Olaechea Loizaga, un dels grans bisbes que ha tingut la ciutat de València, recordat popularment entre moltes obres per la creació de la Tómbola Valenciana de la Caritat, mai es va pronunciar “oficialment” en contra de la celebració de les festes de Sant Josep en estes dates, perquè en cap escrit va fer al·lusió a este tema. Era coneguda la seua oposició als “frívols” paradors amb les seues nits de ball i festa en Falles. Va ser l’any 1958, després de la riuada del 57, quan va endurir la seua postura, arribant a proposar que les celebracions falleres podien traslladar-se a finals d’abril i celebrar la cremà el dia 1 de maig, dia de Sant Josep Obrer.
La comunitat fallera, representada en aquella època pel president de la Junta Central Fallera, Clemente Cerdá Gómez, i la gran majoria dels valencians no van admetre esta proposta i la plantà d’ambdós anys, juntament amb la resta d’actes, es van celebrar sense modificacions respecte al calendari establit. Com es podia esperar, fruit d’eixe caràcter innat que tenim els valencians de riure’s fins de nosaltres mateixos, va començar a circular per València un redolí còmic que deia: “Marcelino el tombolero, ya no quiere ser fallero”. Segons recents publicacions, anys més tard, el senyor Marcelino, com a home savi que era, va reconéixer el seu error i va dir una vegada: “Vaig estar mal aconsellat”, i és que, encara que estava deu anys al capdavant de l’arxidiòcesi, no havia sigut fins este moment, que es van donar estes circumstàncies, quan s’havia adonat de com són d’arrelades estes celebracions en el cor del poble valencià.

La població de Torrent no era aliena a esta polèmica i, segons totes les versions dels testimonis arreplegats, tot pareix indicar que Artur Benlloch Arévalo, alcalde de Torent del 1955 al 1958, va ser influït pel rector de Nostra Senyora de l’Assumpció, José González Fresquet, perquè no se celebraren balls en les festes falleres d’aquell any. José González va morir el 19 de febrer de 1999, per la qual cosa mai sabrem quan i de quina manera va comunicar a l’alcaldia la seua opinió sobre la inadequada celebració de balls festius en Quaresma, ja que no hi ha oficialment cap escrit ni document que ho mencione.

L’any 2007 va fer 50 anys d’aquells esdeveniments que van interrompre la vida fallera en Torrent, i creiem que és la data més indicada per a fer un poc de llum en tot este assumpte. Com que no tenim informació de l’època, que si n’hi haguera hagut tampoc seria molt fiable per la seua possible manipulació, hem recorregut a la informació oficial que queda en l’Arxiu Municipal de Torrent i, sobretot, als testimonis de les persones que van viure els fets o hi van participar. Hem de tindre en compte que en l’actualitat aquells joves tenen més de 70 anys i moltes vegades les versions arreplegades han sigut contradictòries, però el motiu d’açò és que, segons on estaven la nit del 18, van poder vore part dels incidents, que es van estendre per gran part de la població, i cadascun tenia la seua versió del principi i final dels altercats o el nombre d’efectius d’orde públic que van participar-hi, intervenció d’estos, etcètera. Per a una precisa reconstrucció dels fets, entre tots els testimonis arreplegats, destaquem, pel lloc on estaven situats, el de Vicent Almerich, que estava sopant amb cinc amics a la Casa del Coixo, hui ja desapareguda i que estava
situada al costat de la Torre, a l’extrem sud de la plaça de Colom; el de Josep Baixauli Martí, qui també estava sopant al bar Casa Peña, edifici singular situat al Carrer Major, on actualment hi ha una entitat bancària, a la zona nord respecte a la torre, i Vicent Gozalvo, que estava sopant a sa casa amb els seus pares, a la segona planta de l’edifici del bar El Faro, conegut per Cal Parat, davant de l’actual Casa de la Cultura i en aquella època Ajuntament de Torrent.

No és la primera vegada que a Torrent s’havien originat altercats per la prohibició de celebrar balls. Curiosament, l’any 1635, a causa dels robatoris que es feien als camps i la presència de bandolers al terme de la població, es va arribar a prohibir per orde del comanador la llicència per a este tipus de celebracions “per a fer festes y valls per la inquietut que havia de vandes en la orta”. Però va ser en 1642 quan va haver-hi “una inquietud de muchos moçuelos de Torrente que inquietaron el Lugar tres noches porque no se les dava licencia para bayles haviendolo prevenido el Virey generalmente en todos los lugares por las desdichas de los vandos”. El motiu de la prohibició que ara ens ocupa és ben distint, perquè, si en el segle XVII era la seguretat de la població davant el problema del bandolerisme que amenaçava la localitat, en el segle XX va ser per qüestions morals. La primera referència que informa d’una oposició, per part de les autoritats eclesials de la localitat, a celebrar balls la trobem en el setmanari local Torre. Tres anys abans dels incidents, el número 298 de Torre, de data 14 d’agost de 1954, obri en portada amb un article titulat “Fiestas y bailes. ¿Por qué no?”. En este escrit, que continua en pàgines interiors, s’exposa l’harmoniosa convivència entre les celebracions religioses i el ball solt des de l’origen de les festes, “apoyado y aplaudido por la iglesia”, i a continuació exposa el gir pecaminós que experimenten estos balls encoratjats per la maçoneria i el liberalisme: “Pero llegaron vientos ultrapirenaicos, bajo el símbolo del triángulo y el mandil, y barrieron estas sanas y alegres diversiones, para introducir otras ajenas a nuestros sentimientos y nuestros gustos. [...] El Liberalismo se encargo de conciliar lo inconciliable, de armonizar la fiesta religiosa y el baile, de unir la luz y las tinieblas, de estar bien con Dios y con el diablo.” L’article acaba justificant l’oposició al ball agarrat amb argumentacions històriques de pensadors clàssics com ara Ciceró, Demòstenes, Ovidi i Domicià, emplaçant el lector a un pròxim número on s’exposarà les opinions dels sants pares i l’Església.
I així va ser, en el següent número, de data 21 d’agost, se’n publica la segona part, on s’exposa les referències a les sagrades escriptures, l’opinió dels sants pares i de l’Església, a través dels concilis. L’article resumix tot el seu contingut en l’últim paràgraf, on, citant Bussy Bautin, exposa que “la razón y la experiencia ha demostrado siempre el peligro del baile y opina que todo buen cristiano ha de abstenerse de él”. Però el tema no quede encara conclòs i en va aparéixer la tercera entrega en el següent número de Torre, de data 29 d’agost, on es repassen els arguments exposats en els articles anteriors i s’aborda el tema dels balls familiars i de societat. Basant-se en les opinions de Jacinto Benavente, el pare Vilariño Ugarte, l’escriptora Pilar de Cavia o José María Pereda, conclou dient que els balls “son un circulo cuyo centro es el diablo”. Finalment, l’autor es pregunta: “Luego ¿el baile es malo?”. I després d’exposar les virtuts dels balls solts, amb referències bíbliques, conclou que els balls moderns no són bons per “el peligro que entrañan para la juventud. De ellos han surgido matrimonios desavenidos, personas difamadas, familias infelices. [...] Y es que como el baile consiste en dar piruetas, nada más fácil que hacerlas
mal y dar un tras pies”. Cap dels tres articles està firmat.
Estos articles, publicats tres anys abans dels fets de març de 1957, ens fan vore la preocupació per la correcta moral de la joventut de l’època que tenia la màxima autoritat religiosa de la població, que era José González Frasquet, rector des del 27 d’agost de 1950 de l’única parròquia
que hi havia a Torrent, Nostra Senyora de l’Assumpció. Actualment ens poden sorprendre, i inclús escandalitzar, les orientacions espirituals publicades en el setmanari Torre, però tinguem en compte que cal emmarcar-les en el context de la gran influència que tènia l’Església catòlica en la societat espanyola de finals de la dècada dels cinquanta, que quedà manifesta a nivell nacional en la remodelació del govern de Franco el 1957, amb la tecnocràcia i la incorporació al gabinet de membres de l’Opus Dei.

Situem-nos en el món faller del 1957. A Torrent es plantaven sis falles: les de la Falla el Dominical (actual Poble Nou), Falla Avinguda dels Màrtirs, Falla Plaça del Caudillo (actual la Plaça), Falla Ramón y Cajal, Falla Sant Roc i Falla Toledo. I era el primer any que entrava en funcionament la Junta Local Fallera. La primera notificació de les autoritats que tenim, abans que es faça algun dels actes programats per a la setmana fallera per les comissions, és del dijous 7 de març, data en la qual es remet un escrit des de la presidència de l’Ajuntament al president de la Junta Central Fallera “notificándole normas a seguir en las próximas fiestas de San José”. Del text de l’escrit no hi ha constància, però va ser el primer escrit que l’Ajuntament enviava a la recentment creada Junta Local i, si bé creiem que no es deia res sobre la celebració del ball, com vorem més endavant, sí que es discernix una clara intenció de control i vigilància. Prova d’esta vigilància que suscitava l’ambient faller és l’escrit que també el mateix dia va ser remés al president de la Falla Plaça del Caudillo “interesándose remitieran original de ¿Dones Voleu petróleo? o Torrent a fosques y conflictos familiares de las fallas”, en esta anotació del llibre d’eixida de documents de l’Ajuntament se sol·licita el text de l’obra de teatre que s’havia representat en l’acte de la presentació de les seues falleres majors, la qual abordava el tema del racionament del petroli que hi havia a la població durant tota la postguerra, element que en alguns moments arribà a escassejar seriosament per un subministrament deficient. Este petroli encara s’utilitzava per a il·luminarse, per este motiu la segona part del títol és Torrent a fosques.
De l’original de l’obra no ha quedat constància, però sabem, pel setmanari Torre, que en la seua representació “se puso en solfa, de la buena, las deficiencias locales, con un cariño y una comprensión critica, constructiva, que merecen todos los elogios”. En una de les estrofes de l’explicació de la Falla Ramón y Cajal del mateix any, en el monument de la qual hi havia un Adam, també es critica el mateix tema amb el text següent:

Adan i Eva me crec hió
que pasaren per la tremenda
situasio de la vivienda,
llum i aigua de alta presió.
Tot era una restricsió
i eren mes forts que les roques.
Con que tu no te sofoques
qu’res queixó per costúm
si vivien sinse llúm
tambe tu, post viure afosques.

La segona part de l’escrit remés per l’Ajuntament on es fa referència a conflictes familiars de les
falles és una incògnita, podria ser una mala anotació en el registre del document. El diumenge dia 10 es va fer la presentació de la Falla Ramón y Cajal, on va ser proclamada fallera major infantil la xiqueta Purín Fernández Cervera i fallera major, la senyoreta Finita Romero Andreu. Hi actuà com a mantenidor Antonio Arnau Ferrandis i acabà l’acte amb un fi de festa a càrrec dels fallers. Abans del dia 16 de març, les comissions estaven obligades a presentar a les autoritats municipals “boceto, sátira y programa de festejos”, a fi de concedir el permís per a la plantà de la falla.

El document on apareix concretament una advertència sobre prohibició del ball s’emet el dimecres 13 de març i és remés per l’alcaldia al president de la Falla Toledo, com també a la Junta Central Fallera.4 En el document es diu que s’autoritzen els actes que en el text adjunt s’especifiquen en els festejos de Sant Josep i que qualsevol derivació que tinguera el ball en algun dels actes del programa serà sancionada per l’alcaldia. Com s’observa, el to emprat en esta comunicació ja marca unes pautes en un llenguatge d’advertència més rígid i amenaçador respecte als anteriors escrits, la qual cosa manifesta la tensió que hi havia en els dies precedents.
El dijous 14 es fa la Cavalcada del Ninot amb total normalitat, tot i que encara no s’ha autoritzat la plantà per part de l’alcaldia. El divendres dia 15, vespra de la plantà, l’alcaldia autoritza a cada
comissió “la plantà de la falla y normas que han de guardarse en los festejos.” El dissabte 16 es procedix a plantar els monuments, el diumenge 17 es fa l’Ofrena a la Mare de Déu i el dilluns 18 no hi ha cap acte programat.

La nit del 18 de març, Torrent estava en ple ambient faller, la gent passejava pels carrers visitant els monuments i els bars del centre urbà, al voltant de la Torre, estaven plens de joves de la població i pobles dels voltants, sopant i preparant-se per passar una grata nit de festa i “ball”. A les deu de la nit es fa el canvi de guàrdia a les dependències de la Policia Local, situada als baixos de l’Ajuntament, actualment Casa de la Cultura, on queden tres municipals de servici nocturn. Tot transcorre amb normalitat fins que comença a córrer de boca en boca la prohibició de celebrar balls eixa nit. No hi ha un punt en concret on comencen els incidents. Al parador So Pep, de la Falla Ramón y Cajal, es comunica a tots els fallers la situació i es fa el sopar amb la Gran Orquestra Zeus, que està tocant per amenitzar la nit, però sense cap ball. Als altres casals la tònica és semblant. A Casa Penya, abarrotada de joves que estan acabant de sopar, es produïxen les primeres reaccions, un grup de persones interromp en el local dient: “Hala, tots a casa que no hi ha ball!”. Els presents, estranyats, van abandonant el local i va calfant-se l’ambient, mentre creix la crispació ja al carrer. Però el detonant és la notícia que uns matrimonis que arriben de València asseguren haver vist l’alcalde, Artur Benlloch, al parador So Nelo de la capital i que, a més, estava ballant. Este grup de persones decidix en massa dirigir-se cap a la falla de l’Avinguda, perquè, encara que la falla de la Plaça la tenien a uns metres, ja es veien membres de la Policia amb unes altres persones al monument. Al mateix temps, al bar Casa del Coixo, entren uns fallers de la falla de la Plaça i demanen ajuda als presents per a desmuntar la falla, la comissió ha decidit prendre esta mesura com a protesta per la prohibició. Les persones que estan allí sopant s’ho prenen de broma en principi, fins que veuen que és veritat i que la falla està sent desmuntada. Sorpresos, ixen de la taverna i un grup decidix acostar-se a la falla de l’Avinguda per comprovar si açò va de veres. Quan arriben al monument, que està plantat a l’encreuament amb el carrer de l’Exèrcit Espanyol, davant del Cercle Catòlic, estan diversos fallers de la comissió demanant a un agent municipal que es retire perquè la falla serà desmuntada i que no s’enfronte als presents. El fet que s’hi acoste el nombrós grup de persones que havien eixit de Casa Peña acaba de convéncer l’agent, perquè quan estos arriben al monument ja no està al seu lloc. Durant uns instants la multitud es deté i algú exclama al peu de la falla: “I ara, què anem a fer?”. I un dels presents s’avança i exclama la coneguda frase “Anem a tombar les falles!”. A continuació, els presents s’abalancen sobre el monument i és literalment destrossat. En este punt es produïx una separació de la multitud i alguns decidixen anar a la Falla el Dominical (Poble Nou), i la resta, acostar-se a la Falla Ramón y Cajal, així que decidixen tornar sobre els seus passos i enfilar directament pel carrer de Ramón y Cajal. Maria Pilar Puig Martí, fallera major infantil d’esta comissió l’any anterior, està a les portes del parador i veu vindre la multitud amb crits que manifesten les seues intencions, entra alterada i plorant al casal per avisar els fallers, que n’ixen per evitar la destrossa de la falla, sense aconseguir-ho. A estes altures, els municipals que estaven de guàrdia es refugien per la seua pròpia seguretat a les dependències de la Policia Local i es decidix avisar, per la gravetat que esta prenent la situació, la Guàrdia Civil, que ja havia rebut avisos de veïns. Els primers efectius de la Guàrdia Civil prenen posicions a la plaça del Bisbe Benlloch esperant rebre el grup que torna de derrocar la falla de Ramón y Cajal. És en este moment quan es produïxen els primers enfrontaments amb les forces
de l’ordre, els agents fan volar el mosquetó Mauser subjectant-lo per la corretja i carreguen contra els manifestants, que van escapolint-se entre estos en direcció a la Plaça Major. A pocs metres, un altre grup creu reconéixer el cotxe de l’alcalde aparcat a la porta del seu establiment
farmacèutic, situat al principi de l’avinguda dels Màrtirs i mamprén a sacsar-lo amb intencions més greus, perquè més d’un proposa fer del vehicle l’única falla que es creme eixe any a Torrent. Per fortuna, unes persones reconeixen que el cotxe és semblant, però que no és el del senyor alcalde i, abandonant-lo, es dirigixen també a la Plaça Major. I és allí on confluïx la massa de gent que venia de l’enfrontament a la plaça del Bisbe Benlloch amb el grup que s’havia separat per anar a la Falla el Dominical i baixava per la pujada del Convent. Este últim grup de persones ja venia inclús més “calent”, ja que en arribar a la Falla el Dominical no van poder fer res, perquè els fallers ja l’havien desmuntada completament.

La Guàrdia Civil, pel seu compte, pren mesures d’estat d’excepció i es decidix tallar la llum en tota la població. A la Plaça Major confluïxen més de 300 persones i, arribats a este punt d’incidents i repressió per part de l’autoritat, els fallers estan en total comunió amb el poble i ja no importava desmuntar les falles, la protesta era el derrocament total dels monuments. La falla de la Plaça, mig desmuntada inclús, està dreta i un membre de la comissió s’acosta al monument, on hi ha un guàrdia civil que li ho impedix. Este li respon que la falla l’han pagada els fallers i fan amb esta el que els dóna la gana. A continuació, derroca un ninot i davant d’esta situació els tres efectius de la Guàrdia Civil, juntament amb tres policies municipals que estan a la plaça, es van retirant i prenent posicions davant de l’Ajuntament, tallant el carrer del Mestre Giner. La falla de la Plaça és derrocada i la gent decidix anar a l’única que queda alçada, la de Sant Roc. Per a acostar-se fins a la plaça de Sant Roc han de creuar el cordó policial i és en eixe instant quan es produïx el moment de major tensió. El comandament de la Guàrdia Civil situat al centre del carrer dóna el primer avís: “¡Alto a la Guardia Civil!”. Com a resposta, només s’escolta la consigna “Anem a tombar les falles!”. Es produïx un segon avís i al tercer dóna l’ordre “¡Monten armas!”. En sentir açò i vore que els agents munten els mosquetons, es produïx una desbandada en totes direccions. Un policia local és tombat i roda per terra, la confusió és majúscula i sonen els primers tirs a l’aire. Les persones que aconseguixen sobrepassar els guàrdies fugen en direcció a la plaça del Raval, ja no amb intenció d’acostarse a la falla que quedava dreta, sinó més aïnes d’amagar-se a casa com més prompte millor. Així i tot, els agents comencen una persecució i es tornen a sentir tirs a la plaça del Raval. En esta plaça, un militar, que venia de permís i es troba tot este panorama de sobte, intervé per evitar una agressió d’un guàrdia civil a una jove, i es produïx un enfrontament en el qual aquell apel·lava a la seua condició de militar i advertia que no podia ser agredit ni detingut, i durant esta discussió desapareixen pràcticament totes les persones de la zona.

Francisco Márquez Hernández recorda que alguns clients que hi havia a la Societat de Caçadors van ser sorpresos pels altercats, ja que estaven a les dependències de la Societat i desconeixien el que estava succeint al carrer. Tal va ser la reacció en aguaitar per les finestres a la via pública, que van agarrar escopetes i es van apostar a les teulades dels edificis contigus, perquè creien que era un alçament de caràcter polític.
Vicent Ortí, tinent d’alcalde de l’Ajuntament, màxima autoritat eixa nit, en absència de l’alcalde, comunica al comandant de la Guàrdia Civil, Blas Lancharo, que localitzen els amos dels bars a fi que òbriguen els seus establiments i poder calmar els ànims dels grups dispersos que quedaven a la població. L’ordre va ser complida, encara que la majoria de la població estava amb verdader temor refugiada a les seues cases.
Josep Maria Enguídanos Navarro recorda que creuà tot el centre urbà, prop de la una de la matinada, sense vore a ningú. A les nou de la nit havia anat al cine Cervantes, inclús guarda en la seua memòria aquella nit: “Vaig anar a vore l’Último cuplé i Duelo de titanes. M’havien agradat tant les pel·lícules, i Sara Montiel, que ni em doní compte que no hi havia falla a la plaça. En arribar a la Falla de l’Ermita (Ramón y Cajal), vaig vore un cordó de serenos que estaven al voltant, però, com que quasi no es veia la falla, vaig pensar que enguany les havien cremades el 18 i me’n vaig anar a dormir. Fins l’endemà no m’assabentí de res”.
A pesar de la gravetat dels fets i el perill que suposava estar al carrer, alguns joves encara van continuar divertint-se aprofitant la confusió. Francesc Verdet conta com, amb uns amics, van arreplegar de terra la figura d’Adam de la Falla Ramón y Cajal i, recolzant-la a les portes de les cases, cridaven al timbre i a continuació s’amagaven.

L’endemà, dia de Sant Josep, una molt tensa calma regnava a la població, en rogles i veu baixa es comentava allò que havia ocorregut, i la confusió i diverses versions circulaven per la població. La realitat és que ja no estaven les falles alçades i el ninot de la Falla Ramón y Cajal, l’Adam, va aparéixer prop de la gasolinera del Camí Reial. De la falla de l’Avinguda inclús quedaven restes, però de la falla de la Plaça ni això, i la resta havien sigut desmuntades.
L’alcaldia va sol·licitar eixe mateix dia un “informe de los hechos ocurridos en el día de ayer” al cap de línia de la Guàrdia Civil i el cap de la Policia Municipal, que va remetre la Guàrdia Civil el dia 20 a l’alcaldia. Del text d’este informe no queda cap constància.

El governador civil de València és informat del que va ocórrer i sol·licità a l’alcaldia de Torrent un informe dels fets, que és remés pel senyor alcalde el dia 26 de març, “dando cuenta del incidente del 18 del actual por la noche”. L’endemà, en la sessió feta per la corporació municipal, s’acorda per unanimitat el reconeixement pels servicis prestats dels dies 17 al 19 de març, de les 22.00 a les 6.00 hores, pel cap de Policia, Isaac Amador, i els policies José Mendivil, Manuel Vidal, Francisco Silla, Félix Martínez, Benigno Andreu, Indalecio Martín, Domingo Sáiz i Fermín García, reconeixement que es farà constar en els seus expedients personals. En cap altre punt de la sessió no es fa cap altra referència als fets i és el dia 28 quan, en el ple de l’Ajuntament, el regidor Vicent Beguer dóna lectura a una moció subscrita per ell mateix i pels regidors Fernández, Ortí, Benlloch, Puig Alabajos, Carratalà i Vilanova, que sol·licita que es convoque una sessió extraordinària per a tractar els incidents. Esta sessió no arribà a fer-se mai.

El Govern Civil sancionà l’acabat d’estrenar president de la Junta Local Fallera, Ricard Fernandez Roig, però els recursos presentats i l’entrevista d’este amb el governador van fer que foren condonades les multes i sancions. Sobre estes sancions, multes i recursos, com hem comprovat, no queda cap constància, ni en els arxius de Torrent, ni en els del Govern Civil. Com veiem, tot l’“incident”, com el denomina l’alcalde en la seua carta al governador, va voler ser silenciat per part de les autoritats i durant anys minimitzat. En la nostra societat actual, acostumats a la informació immediata de qualsevol esdeveniment que ocorre a milers de quilòmetres del nostre entorn i que ens ha fet atorgar l’apel·latiu de veïnatge universal a este món en el qual vivim, no s’entén la falta de documentació oficial i dades dels greus esdeveniments del la nit d’aquell 18 de març.
Després de 50 anys, moltes de les persones que han sigut invitades a contar els seus testimonis s’hi han negat, mostrant reticències, o han expressat la seua voluntat de romandre en l’anonimat, tot un símbol del clima polític i social que van viure en la seua joventut.

1 comentari:

Javi ha dit...

He tingut l'ocasio de llegir aquest article també a la Revista d'Estudis Fallers i em sembla un excel.lent document de recerca sobre les Falles.

Enhorabona al seu autor