divendres, 29 de febrer del 2008

Dones i homes

En algunes reunions socials sol produir-se una segregació per sexes. Una divisió que, lluny de ser natural, s’imposa com si fos allò més natural del món.

Jo he participat de celebracions socials juvenils on la segregació per raó de sexe és tant física (a la taula seuen les dones a una banda i els homes a l’altra) com funcional: els homes cuinen i les dones netegen.

Òbviament, la segregació no es limita al moment de l’àpat, també es presenta abans i després. Les dones seuen en rogle, disposades a la conversa més trivial, i els homes juguen, siga a la Play o al pòquer. Sempre és igual. Dones i homes exerceixen els seus rols de manera descarada i produint un contrast tant fort, que evidencia que la segregació no es produeix per causes naturals, sinò culturals.

Tant els homes com les dones juguen el seu paper sense eixir-se del guió. Mentre les dones parlen de bodes, de moda, de nebodets i nebodetes, de realitys o de cantants infames; els homes parlen de futbol, de borratxeres o de ties bones. Podreu imaginar-se, doncs, que no m’he trobat molt còmoda en aquestes situacions. Per una banda, cap tema “interessant” tinc a afegir en les converses de les dones (sóc contrària al matrimoni, no sóc tieta i no m’agraden massa els xiquets, no veig quasi la tele i no suporte la música fabricada per a les masses). Per altra banda, la meua condició de dona em tanca les portes del camp dels homes, tot i que tampoc suporte el futbol ni compartisc el conjunt d’estereotips que conformen les “ties bones” (potser se salven les anècdotes de borratxeres).

Hi ha qui creurà que aquesta segregació respon a una divisió real i jo, efectivament, no negue que existisquen diferències entre sexes, però si s’observa de manera objectiva, podrà comprovar-se que els factors que determinen la segregació són fonamentalment artificials. Són construccions humanes que ens separen en una espècie d’apartheid i que no permeten que persones de diferent sexe puguen interrelacionar-se i comprovar per elles mateixes que és molt més positiu tendir llaços que tallar tots els ponts de comunicació.

I vosaltres… heu viscut situacions així? Què opineu?

10 comentaris:

mireia ha dit...

...i què dir del que els agrada als homes "demostrarte nena todo lo que sé", no podria comptar amb els dits la de vegades que he de suportar "xorreos" infumables de tipos (i en aquest grup també inclouré alguns dels meus colegues)que es passen dues hores parlan-te d'un tema del que saben molt, sense pensar que per una banda potser t'importa una merda, i que per altra segurament tu també saps això que t'està contant encara que sigues una dona.
de fet preferisc parlar de fútbol a que els tipos solten discursets de resabuts.
un bes aurora (mira que tu saps coses mai em taladres, per què serà?

Xavier Martínez ha dit...

No sabia que era així... M'ho faré mirar...

Alfredo Leopoldo Manfredi Torrecuadrada ha dit...

Ei! Mireia, els teus colegues et donem "xorreos infumables"?

Víctor ha dit...

Situacions així he viscut i moltes...

Per exemple, el cap de setmana passat, vam anar amb les xiquetes i xiquets de la Banda Jove i vaig quedar sorprès i alhora de fer coses per avançar amb la coeducació. D'una banda, els xiquets eren els que més "malifetes" feien (cremar desodorant, pegar-li a algú amb un coixí, etc) i les xiquetes parlaven tota la nit de xics i dels seus amors... Però no acaba ahi, alhora de dormir també hem vaig quedar sorprès quan vaig vore que cada xic estaven en una llitera, sense modificar les habitacions, i les xiques van agafar totes les lliteres i les van posar juntes per a poder dormir totes al mateix lloc.

D'altra banda, entre els responsables que vam anar, érem 5 xics i una xica. I els comentaris dels meus companys i els temes que tractaven eren, segons la meva opinió, molt retrògrads al voltant del tema de "esta tia està més bona" o " jo si que li faria...". No sé tota una sèrie de coses que la meva companya i jo es vam quedar mirant-se i vam anar fora a fumar perquè estàvem farts de que estiguera seguint-se tot el cap de setmana el rol "machito".

En fi...que si que he viscut situacions d'aquestes sempre. I no sé aquest fet perquè es produeix però pense que tens raó, el fet de ser diferents no comporta que acutem socialment de manera diferent. Començaria a parlar d'aquest tema i no pararia... Que hem dius de les Festes de Moros i Cristians? En aquetes festes els homes ixen en una esquadra i les dones en un altra (en Alcoi no però en la resta si). Perquè una colla d'amigues i amics no poden eixir junts al desfile? Són tantes coses...

aurora ha dit...

Gràcies a totes i tots per participar del debat.
Mireia: supose que t'has desviat una miqueta del què jo deia al post, tanmateix és un punt de vista suggerent (encara que no pretenc que s'encete una guerra amb els teus colegues més intel·lectuals). Dic que és un punt de vista suggerent si s'enfoca des de l'òptica d'una situació en què un home se sent superior intel·lectualment a tu i no et deixa dir la teua. A mi aquest cas no m'ha passat amb cap dels meus colegues, als què estime i respecte molt (i crec que els sentiment són recíprocs), però si amb tipos que conec i, efectivament, m'ho passe malament. Però crec que en situacions així juguen de manera més important factors com la intransigència de l'altre, ja que molta gent no parteix d'una predisposició al diàleg, ni de la humiltat necessària per escoltar i rumiar els arguments que pot donar l'altre, sinò que parteix de què els seus arguments són els únics vàlids i no està disposada a escoltar.
No sóc molt partidària de donar consells, de fet, no ho faig mai, però Mireia, ens els exemples que has posat, no seria millor que "tallares el rotllo" als resabuts? A mi, quan m'ha passat alguna situació així (com ja t'he dit, amb coneguts -que no amistats-) l'he tallada d'arrel no entrant al trapo, fent-me la sueca o, simplement, dient que no és el moment per xerrar d'això.
Xavier: Evidentment no totes les celebracions socials en què participem dones i homes segueixen els mateixos patrons. De fet, nosaltres hem tingut un grup d'amistats mixte on la segregació no ha funcionat com relate al post. Per a les xiques tu sempre eres "una més", en el sentit de què podíem parlar de tot sense que existira una barrera entre nosaltres, o és que no te'n recordes ja de les converses que podíem tenir sobre els nostres amors i desamors?
Alfred: No t'enfades... sé que Mireia t'estima molt.
Víctor: Jo parlava de situacions que havia viscut amb gent de la meua edat, però òbviament, observar els més joves és molt interessant en aquest sentit, perquè la segregació és molt forta i es veu a simple vista. Jo recorde els temps d'escola i era brutal. També et dic que en aquells temps, les xiques érem majoria (a la meua classe erem com trenta xiquetes i sis xics) però, inclòs així, nosaltres estàvem més fotudes que els xics. En primer lloc, perquè portàvem uniforme i, com no, les xiquetes estàvem obligades a portar falda, amb la qual cosa no teníem la mateixa llibertat que els xiquets per còrrer i tirar-nos a terra, per exemple, però sobretot eixa prenda ens convertia en víctimes potencials, perquè els xics, per divertir-se, ens alçaven la falda (i passaves una vergonya que ni te cuento). En fi, que escenes com les que he relatat, com tu demostres,són comportaments de les persones pautats des de ben menuts, que responen als valors de la cultura de la nostra societat, marcadament patriarcal. I potser per això, siga el front més difícil per a actuar, ja que les nostres actituds responen a valors que tenim fortament interioritzats. Aquí està el vertader camp de batalla.

Víctor ha dit...

Això del sindicalisme estudiantil hem va vore el mon per eixe filtre...i potser no m'he centrat en exemples més de la meva edat...XD

mireia ha dit...

la meua estrategia front els "mira nena todo lo que se" l'he aprés d'eixa font inesgotable de saber que són els simpson: mentres el meu cos està ahi, el meu cervell viatja cap a indrets que realment m'interessen!

Marc Peris ha dit...

Desgraciadament, la imbecilitat no entén de gèneres. En això, companyes, he de dir que cadascú té el seu estil per alienar-se. Però jo als meus amics i amigues mai els he vist com a entitats sexuades ( encara que evidentment ho sou ), senzillament mantinc uns codis i una complicitat segons la persona.

Xavier Martínez ha dit...

Crec que en el fons de la qüestió del masclisme i el sexisme es troba una institució més reaccionària que les que heu anomenat, i de la qual cap ens podem lliurar, la família.

És dins d'aquesta institució on els nostres codis i rols es desenvolupen gràcies a l'educació que rebem dels nostres pares, fonamentalment, i de la resta de membres.

Seria massa extens començar ací la discussió sobre la família, però pense que que els trets van per ahí i no tant per la generalització en matèria de sexes. Almenys en el meu cas, crec que sóc igual de pesat amb els meus amics que amb les meues amigues... no ? I de "xorreos" infumables, crec que tots i totes hem suportat de dones com de homes...

aurora ha dit...

Efectivament Xavier, la família és l'origen de moltes d'aquestes situacions. La majoria de nosaltres ha crescut en una família tradicional (amb mamá treballant a casa i amb papá com a guanyador de pa) i ens hem socialitzat amb eixe model com a exemple de desenvolupament. Òbviament, totes no actuem d'igual manera quan ens relacionem amb la resta, i moltes de nosaltres hem aconseguit relacionar-nos entre nosaltres de manera prou igualitària, d'aquesta manera estic d'acord amb el Marc, tot i que tampoc hem de mitificar les nostres relacions com el súmmum de la igualtat: seguim mantenint prejudicis, pautes de conducta sexuades, etc.
En realitat, quan vaig escriure aquest post estava pensant en situacions determinades amb gent determinada (diferent a les meues amistats) que reprodueixen els rols de manera acrítica i que damunt, estan encantats amb el seu paper (tant les dones com els homes).

Pel que fa als "xorreos infumables" als què Mireia feia referència, estic d'acord amb Xavi, perquè tant dones com homes som capaços de soltar-los, així com la intransigència, sobre la que ningú ha dit res ací. Jo crec que una persona pot parlar molt, tenir incontinència verbal i, no obstant, capacitat per escoltar l'altre. Tanmateix, el gran problema el trobem (al meu paréixer) amb la gent poc disposada a dialogar, o millor dit, que no sap dialogar i que miren la resta amb condescendència i superioritat. Sempre que he intentat establir un diàleg amb aquest tipus de gent (siguen homes o dones) m'he acabat trobant malament, de vegades, inclús, pensant diversos dies. Sobretot en els casos on la persona més "revolucionària" del món em feia sentir com si jo fos una reaccionària. Això sí que no ho suporte.