dissabte, 15 de març de 2008

El Cabanyal: sobren les paraules, arriben els “bulldozers”

(Article de Felip Bens, publicat avui -15/3/2008- al diari Levante)

El Cabanyal, crònica d’una mort anunciada. Sí, crònica d’una mort. Perquè quan l’avinguda de Blasco Ibáñez partisca El Cabanyal per la meitat -amb una dalla de ciment i formigó-, el que quede seguirà anomenant-se El Cabanyal, però tindrà poc o res a veure amb el que va ser. I sobretot amb el que podria haver sigut, de mitjançar un altre tarannà i una altra sensibilitat per part de Rita Barberà.

Seguirà anomenant-se El Cabanyal… o tal vegada no. Casualment, el mateix dia en què el Tribunal Suprem donava la pistoletada d’eixida per a la seua destrucció, es presentava el traçat del pompós Valencia Street Circuit, en el què les portes d’accés des del Cabanyal s’anomenen Porta Malva-Rosa F i G. Tal vegada, l’alcaldessa haja decidit premiar la ferma oposició veïnal a aquest projecte -durant dècades- amb el mateix mètode que Jerjes I anuncià a Leónides a les Termòpiles: “Esborrarem de la història tot rastre de la vostra existència”. Els perses van guanyar la batalla de les Termòpiles, però aquella gesta aconseguí unir tots els grecs contra l’invasor, que va eixir escaldat de l’Hèl·lade.

La mort del Cabanyal estava anunciada per dos causes almenys: en primer lloc, perquè sembla ingenu pensar que un projecte amb tants interessos en joc -de persones tant influents- poguera ser frenat per gent senzilla. Quan succeeix, és l’excepció, com tots sabem.

En segon, perquè l’ajuntament ha aconseguit durant anys acabar amb la paciència dels veïns. Un consistori que ha consentit -quan no ha auspiciat- la degradació del poble marítim fins a extrems immorals. El Cabanyal és avui un autèntic guetto dintre de la ciutat: absència d’equipaments, infrastructures i instal·lacions, delinqüència generalitzada, tràfic de drogues, ocupació il·legal d’unes cases, dificultats per a la rehabilitació d’altres (per suposat, sense subvenció)… Aquesta situació perpetuada durant anys (especialment dramàtica entre la Sèquia d’En Gasch i la Remonta) ha propiciat l’abandó sistemàtic del poble. En altres paraules: tot aquell que tenia possibilitats econòmiques -i no era un bohemi- ha eixit per cames.

Avui, El Cabanyal (sobretot a la zona indicada) és un poble fantasma: sense gent jove, sense comerç, sense oferta cultural ni esportiva. Molts dels què s’oposaven a la prolongació de Blasco Ibáñez fins la mar han desistit per pura desesperació vital: “Que facen lo que hagen de fer, però que s’acabe este infern”. Tornant a la metàfora clàssica: El Cabanyal ha viscut durant dècades un autèntic setge medieval per part del consistori. El mateix consistori que ara s’aixeca triomfant i salvador amb la sentència del Suprem -“per fi podrem solventar la situació del Cabanyal”- és el que ha consentit que la façana marítima del cap i casal haja sigut durant anys un guetto inhabitable. Veure per a creure.

I el que està per veure! Ja s’encarregarà la nostra televisió pública –Canal Nodo- d’amaçar-nos la bona nova: la prolongació salvarà el Cabanyal del caos terminal en què està submit. I sempre hi haurà una plèiade d’analfabets funcionals disposats a riure les gràcies dels nostres telepredicadors autòctons, avivant el sonsonet del progrès, que en aquest cas no és -com en tants altres- més que un sinònim vulgar d’incultura i manca de sensibilitat amb el patrimoni.
En uns anys, tothom oblidarà el que hi va haver sota el formigó: la possibilitat de preservar i explotar turísticament un patrimoni sense parangó en el món. I molt més, clar: una forma de viure de milers de persones que, paradoxes de la vida, el propi Blasco Ibáñez -nom de la nefasta avinguda- exportà al món a través de les seues novel·les. Però les finques són més modernes. En fi…

Perquè açò és el fi: si sumem el bulevard i les finques projectades, una quarta part del poble desapareixerà. I el que queda serà un poble partit en dos: una zona al sud, propera al port, mimada per a què els turistes la gaudisquen; i una altra al nord, que es convertirà en el nou guetto, un codiciat caldo de cultiu per a l’especulació: construir finques on hi havia cases és un bon negoci. Sols s’ha d’esperar a què caiguen i es marxen els seus habitants.

Sentències com la del dijous aprofundeixen en els dubtes -més que raonables- sobre la independència del poder judicial. I, per a algú llec en lleis com jo, demostra que la justícia és un concepte superat. La única justícia que val a Occident -i tornem a la negra nit de la història, prèvia a la Revolució Francesa- torna a ser -ha deixat de ser-ho alguna vegada?- la del més fort. Mort al Cabanyal! Visca la València del segle XXI!

Sobren ja les paraules. Arriben els bulldozers. Sols, que no és poc, unes quantes més per agrair la lluita encomiable que per les seues cases, per la seua dignitat i per les seues vides han mantingut molts cabanyalers durant les últimes dècades.



Sort que la gent del Cabanyal no pensa llençar la tovalla. Ahir va arribar-me aquest correu:

Agrair-vos totes les mostres de solidaritat que ens heu enviat. Totes molt importants i emotives per a nosaltres.
Dir-vos que anem a continuar en la lluita, que ningú pense que hem renunciat a res, simplement les coses són com són i no com volem i és per això que ens anem a reorganitzar per a millorar la resistència. Mireu la pàgina web de la Plataforma:
http://www.cabanyal.com/ estem buscant la justicia.

ENDAVANT COMPANYES!