L'anunci de Coca-Cola

Com podreu observar a la dreta d’aquest bloc, ara estic llegint “No logo” de Naomi Klein. Un llibre que catapultà la seua autora a la fama mundial. A “No logo”, Klein explica quina ha sigut l’estratègia de vendes de les grans multinacionals a la dècada dels 90. Amb el lema “marques sí, productes no” les grans empreses com Nike, Gap, Starbucks, Disney, Tommy Hilfiger, Guess, Microsoft, etc. es van despullar de les incomoditats de la producció (a base de deslocalitzar i subcontractar) i van injectar grans dosis de dòlars (milers de milions) en construïr marques mitjançant el màrqueting, amb l’objectiu de colonitzar els nostres espais i les nostres ments.

La publicitat d’aquestes marques no ha conegut límits i Klein dóna alguns exemples que et posen la pell de gallina. Un dels més sonats és l’intent que Nike va fer el maig de 1999, en ple escàndol de l’opinió pública pels seus tallers de treball esclau al Tercer Món. L’agència de publicitat Wieden & Kennedy (que havia orquestrat algunes de les campanyes més famoses de Nike) es comunicà amb Ralph Nader -el dirigent més poderós del moviment de defensa dels consumidors i heroi popular pels seus atacs a les multinacionals- i li va demanar que intervinguera en un anunci. La idea era senzilla: Nader rebria 25.000 dòlars per sostenir una sabatilla Air 120 i dir: “Un altre intent vergonyós de Nike de vendre sabatilles”. Tot i que aquest projecte no es va materialitzar per la negativa de Nader, altres multinacionals sí han integrat elements de crítica a les seues marques a les pròpies campanyes publicitàries. Aquest és el cas de l’últim anunci de Coca-Cola.

Ahir, mentre sopava, vaig veure l’spot i em vaig quedar de pedra. L’anunci és una resposta subtil a una campanya contrària al consum d’aquesta beguda que circulava per Internet. Bo, no sé si seria massa aplicar-li el nom de “campanya” al que realment em va arribar al correu electrònic. El cas és que fa un temps circulava un power point que explicava la diferència entre beure un got de Coca-Cola i beure un got d’aigua. I creieu-me si us dic que després de llegir les diapositives et quedaves sense ganes de beure una gota de Coca-Cola.

Doncs Coca-Cola reprodueix, a través d'una sèrie d'ames de casa, una sèrie de mites sobre el consum i sí, l'última de les "llegendes" té a veure amb Coca-Cola. Òbviament la resposta sols pot ser una: parar taula posant Coca-Cola. Senzillament impressionant. Realment el màrqueting no sap de límits: qui millor que una ama de casa per a defensar l’honorabilitat de Coca-Cola? L’ús que fa la companyia de la figura de la mare no deixa de ser cínic, però malauradament està dirigit a la psicologia humana: Ella seria incapaç de donar alguna cosa dolenta als seus. Mireu i flipeu:

Ací podreu llegir la nota de premsa que la corporació ha llançat amb l'spot.

-

“Repartint felicitat des de 1886” és el lema que ha triat Coca-Cola en aquest anunci, després d'un "muac" llençat a les mares que ignoren les "llegendes" que persegueixen aquesta beguda. Llàstima que el repartiment de felicitat de Coca-Cola al tercer món no siga una llegenda i no siga inclós a l'anunci. Potser si les ames de casa conegueren com ha "repartit felicitat" Coca-Cola a Nigèria, a Guatemala, o a Colòmbia no estigueren tant segures de donar-li el millor als seus.