dimecres, 30 d’abril de 2008

Maig del 68: On ha anat a parar tota la ràbia? (I)

Per Tariq Ali
Publicat a Sin Permiso


Una tempestat va escombrar el món el 1968. Començà a Vietnam, va recórrer Àsia i creuà la mar i les muntanyes cap a Europa i més enllà. Cada nit es veia en televisió com els Estats Units portaven a terme una guerra brutal contra un país pobre del sud-est asiàtic. L’impacte creixent que causà veure les bombes caient, les aldees consumint-se en flames i tot un país arrasat amb Napalm i Agent Taronja va fer esclatar una onada mundial de revoltes sense igual abans o des d’aleshores.

Si els vietnamites estaven derrotant a l’estat més poderós del món, nosaltres també podríem, segurament, derrotar els nostres propis governants: eixe era el sentiment general entre els més radicals de la generació dels seixanta.

Per febrer de 1968 els comunistes vietnamites van llançar la seua famosa ofensiva del Tet atacant les tropes dels Estats Units a cada gran ciutat sud-vietnamita. El grand finale va ser la imatge de les guerrilles vietnamites ocupant l’ambaixada nord-americana de Saigón (Ho Chi Minh City) i hissant la seua bandera a la teulada. Es tractava, indubtablement, d’una missió suïcida, però al mateix temps increïblement valenta. L’impacte va ser immediat. Per primera vegada la majoria de ciutadans dels Estats Units s’adonà de què la guerra era impossible de guanyar. Els més pobres d’ells van portar Vietnam a la seua pròpia llar eixe mateix estiu en forma de revolta contra la pobresa i la discriminació, quan els guettos negres van explotar a les majors ciutats dels Estats Units, en una sèrie de revoltes en les quals els soldats negres van jugar un rol prominent.

Aquella espurna va botar foc en tot el món. Per març de 1968 els estudiants de la universitat de Nanterre a França van eixir als carrers i el moviment 22 de Març va veure la llum, amb dos Daniels (Cohn-Bendit i Bensaid, llavors estudiants de Nanterre i ambdós encara en actiu en la política verda o esquerrana) desafiant el lleó francès, Charles de Gaulle, el monàrquic i distant president de la Cinquena República, qui en una rampellada pueril, després descriuria com chie-en-lit -merda en el llit- els esdeveniments a frança que estigueren a punt de fer-lo caure. Els estudiants començaren reclamant reformes universitàries, després demanaren directament la revolució.

Eixe mateix mes, a Londres, una demostració contra la Guerra de Vietnam es va dirigir cap a l’ambaixada nord-americana a Grosvenor Square. Es tronà violenta. Com els vietnamites, vam voler ocupar l’ambaixada, però s’havia desplegat a la policia muntada per a protegir la ciutadella. Van tenir lloc enfrontaments i el senador dels Estats Units Eugene McCarthy, veient les imatges, va demanar el fi d’una guerra que havia dut, entre altres coses, a “la nostra ambaixada en la capital que ens és més amistosa d’Europa” a ser constantment assetjada. En comparació amb allò que floria en tots els llocs, Gran Bretanya era un espectacle de segona fila (“... in sleepy London Town there’s just no place for a street fighting man” cantaria més tard Mick Jagger eixe mateix any): les ocupacions a les universitats i els avalots a Grosvenor Square no van suposar cap amenaça real per al govern laborista, que recolzava els Estats Units, tot i que es negà a enviar tropes a Vietnam.

A França, un filòsof existencialista, Jean-Paul Sartre, es trobava al cim de la seua influència. Contrari als apologistes estalinians, argumentà que no existia cap raó per a preparar la felicitat del dia de demà al preu de la injustícia, l’opressió o la misèria avui. El que es requeria era un canvi ara.

Per maig, l’alçament dels estudiants de Nanterre s’havia estès cap a París i els sindicats. Nosaltres estàvem preparant el primer número de The Black Dwarf quan el 10 de maig esclatà la capital francesa. Jean-Jacques Lebel, el nostre patidor corresponsal a París, que va haver de suportar els gasos de la policia, ens enviava notícies per telèfon cada poques hores. Ens contà el següent: “S’ha enviat un conegut comentarista de futbol al Barri Llatí a cobrir els successos de la nit i ha informat que ‘ara els CRS [la policia antiavalots francesa] està carregant, estan prenent per la força la barricada –Oh Déu! Ha començat una batalla. Els estudiants contraataquen, podeu sentir el soroll –els CRS es retiren. Ara s’estan reagrupant, preparant-se per a carregar de nou. Els habitants estan llançant-los coses des de les seues finestres i els CRS –Oh! La policia està responent, disparant granades contra les finestres dels apartaments... quan el productor el va interrompre: ‘ No pot ser cert, els CRS no fan coses com eixa!’

‘T’explique el què estic veient...’ La seua veu s’apaga. Li han tallat l’emissió.”

La policia no va poder prendre el Barri Llatí, ara batejat com el Barri de l’Heroic Vietnam. Tres dies després un milió de persones ocupà els carrers de París, reclamant la fi d’un estat podrit i cobrint els murs amb eslògans com “defenseu la imaginació col·lectiva”, “sota els adoquins, la platja” o “les mercaderies són l’opi del poble, la revolució l’èxtasi de la història”.

Eric Hobsbawm va escriure a The Black Dwarf: “El què ens ensenya França és que quan algú demostra que la població no és impotent, aquesta pot començar a actuar de nou.”

Vaig estar planejant volar cap a París –era una cosa que vam estar discutint a la revista-, però vaig rebre una telefonada nocturna. Una veu desconeguda em va dir: “No saps qui sóc, però no abandones el país fins que hagen passat els teus cinc anys ací o no et deixaran tornar.” En aquella època la ciutadania de la Commonwealth s’aconseguia automàticament després de cinc anys de residència. I jo no completava els meus cinc anys fins l’octubre de 1968. El gabinet de ministres laboristes encara discutia en públic si devia o no ser deportat. Alguns amics advocats em van confirmar que no devia abandonar el país. Clive Goodwin, l’editor de la nostra revista, vetà el meu viatge i va ser ell mateix en el meu lloc qui va viatjar fins a París.

Vaig anar un any després per a ajudar a Alain Krivine, un dels líders de la revolta de maig de 1968, en la seua campanya presidencial per la Ligue Communiste Révolutionnaire. Només arribar a l’aeroport d’Orly, tornant d’un míting a Toulouse, la policia francesa rodejà l’avió. “Espere que siga per tu, no per mi” remugà Krivine. I ho era. S’havia expedit una ordre d’expulsió contra mi a França que no va ser retirada fins a molt més després, amb l’elecció de François Mitterand.

La revolució no va tenir lloc, però França va ser sencerament sacsejada pels esdeveniments. De Gaulle, posseïdor d’un fi sentit de la història, considerà la idea d’un colp d’estat: a primers de juny volà cap a una base militar a Baden-Baden, on hi havia estacionades tropes franceses, per a preguntar-les si el recolzarien en la seua decisió en cas de què París caigués a mans dels revolucionaris. Les tropes es mostraren d’acord, però van exigir la rehabilitació dels generals d’extrema dreta als quals De Gaulle havia expulsat de l’exèrcit per la seua oposició a la retirada de l’exèrcit francès d’Argèlia. Es tancà el tracte. De Gaulle arribà a bufetejar el seu ministre de l’interior quan aquest va suggerir que Sartre devia ser arrestat: “No es pot empresonar a Voltaire”, va dir.

L’exemple francès es va estendre, fent preocupar als buròcrates de Moscou tant com a les élites dominants occidentals. S’havia de fer anar dret un grup de gent ingovernable i indisciplinada. Robert Escarpit, el corresponsal de Le Monde, va escriure el 23 de juliol de 1968: “un francès que viatge a l’estranger se sent tractat com un convalescent que pateix una perniciosa febre. Com van sorgir les borradures de les barricades? Quina era la temperatura a les cinc de la vesprada el 29 de maig? Està la medicina gaullista atacant realment els arrels de la malaltia? Hi ha perill d’una recaiguda?... Però hi ha una pregunta que els costa formular, tal vegada per por de sentir la resposta. Tots volen conèixer, de cor, amb por o esperança, si la malaltia es contagiosa.”

Era contagiosa. A Praga, els reformistes comunistes –molts d’ells herois de la resistència antifeixista durant la Segona Guerra Mundial- havien proclamat aquella primavera un “socialisme amb rostre humà”. L’objectiu d’Alexander Dubcek i dels seus partidaris era democratitzar la vida política de Txecoslovàquia. Va ser el primer pas cap a una democràcia socialista, i com a tal va ser vista a Moscou i Washington. El 21 d’agost els russos van enviar els seus tancs i aixafaren el moviment de reforma.

En cada capital d’Europa Occidental hi hagué protestes. Els tabloids del Regne Unit atacaven constantment els esquerrans, qualificant-los “d’agents de Moscou”, acusació que es van veure obligats a retirar quan vam marxar cap a l’ambaixada soviètica denunciant la invasió de Txecoslovàquia de manera vehement i cremant retrats del botit líder soviètic Leonid Brezhnev. Alexander Solzhenitsyn després declararia que la invasió soviètica de Txecoslovàquia va ser per a ell el súmmum. Llavors se n’adonà de què aquell sistema mai podria ser reformat des de dintre, sinó que devia ser enderrocat. No va ser l’únic. Els buròcrates de Moscou havien segellat el seu propi destí.

A Mèxic, els estudiants van prendre les seues universitats, reclamant la fi de l’opressió i del govern unipartidista. L’exèrcit va ser enviat a ocupar les universitats, cosa que va fer durant mesos, convertint-se en l’exèrcit més educat del món. El 2 d’octubre –amb els ulls del món posats sobre Ciutat de Mèxic, 10 dies abans de què començaren els Jocs Olímpics- milers d’estudiants es van llençar als carrers per a manifestar-se. En fer-se de nit succeí una carnisseria. Les tropes van obrir foc contra la multitud, que escoltava els discursos en una de les majors places de la ciutat. Assassinaren dotzenes de persones i centenars d’elles van resultar ferides.

I aleshores, per novembre de 1968, esclatà Pakistan. Els estudiants s’enfrontaren a l’aparell estatal d’una dictadura militar corrupta i decadent recolzada pels Estats Units (us sona d’alguna cosa?). S’uniren a ells treballadors, advocats, empleats de coll blanc, prostitutes i altres estrats socials, i a pesar de l’enorme repressió (s’assassinà a centenars d’ells), la lluita va créixer en intensitat i, a l’any següent, el mariscal de camp Ayud Khan va ser enderrocat.
Quan vaig arribar per febrer de 1969, el país estava exultant d’alegria. Parlant per mítings al llarg de tot el país junt al poeta Habib Jalib, ens vam trobar amb una atmosfera molt diferent a la què hi havia a Europa. Ací el poder no semblava tant llunyà. La victòria sobre Ayud Khan dugué a les primeres eleccions generals en la història del país. Els nacionalistes bengalís a Pakistan Est van obtenir una majoria que l’élite i els principals polítics del país es negaren a acceptar. La guerra civil va conduir a la intervenció militar d’Índia i això acabà amb el vell Pakistan. Bangladesh va ser el resultat d’eixa cesària sanguinolenta.

La dècada gloriosa (1965-1975), de la qual l’any 1968 va ser sols el punt culminant, consistí bàsicament en la coincidència de tres narratives simultànies. Dominava la política, però hi va haver altres dues que van deixar una petjada més profunda: l’alliberament sexual i un esperit emprenedor de base. Quan editava The Black Dwarf durant 1968-1969 sol·licitàvem constantment donacions als lectors. Un dia, un tipus vestit amb una túnica entrà a la nostra oficina del Soho i va treure 25 greixosos bitllets de cinc lliures, ens va donar les gràcies per treure la revista i se’n anà. Successivament, faria això cada dues setmanes. Al final vaig preguntar-li qui era i si hi havia alguna raó particular que explicara la seua generositat. Resultà que tenia un puesto en Portobello Road i, en relació a la raó per la què volia ajudar, molt senzill: “El capitalisme mola tant poc, tio.” Ara el capitalisme tampoc mola i, per suposat, és mol més agressiu.

En certa manera, els seixanta van ser una reacció als cinquanta, i a la intensificació de la Guerra Freda. Als Estats Units, els caçadors de bruixes mccarthistes havien causat estralls durant els cinquanta, però ara els escriptors blacklisted, aquells que van figurar a les llistes negres, podien tornar a treballar; a Rússia centenars de presoners polítics van ser alliberats, es tancaren els gulags i els crims d’Stalin van ser denunciats per Khruschev mentre Europa oriental tremolava excitada per la notícia i les esperances d’una ràpida reforma. Van esperar en va.

L’esperit de renovació es va estendre també al terreny de la cultura: la primera novel·la de Solzhenitsyn va ser feta sèrie a la revista literària oficial, Novy Mir, i un nou cinema s’apoderà de la majoria d’Europa. A Espanya i Portugal, governades durant aquella època pels feixistes favorits de l’OTAN, Franco i Salazar, la censura va persistir, però en el Regne Unit la novel·la de D.H. Lawrence L’amant de lady Chatterley, escrita en 1928, va ser publicada en 1960 per primera vegada. El llibre, en la seua edició íntegra, va vendre dos milions de còpies.

Seguint l’obra pionera de Simone de Beauvoir El segon sexe (1949), Julie Mitchell va disparar una nova salva en desembre de 1966. El seu llarg assaig, Women. The longest revolution, va aparèixer a New Left Review i es convertí immediatament en un punt de referència, resumint els problemes als quals s’enfrontaven les dones: “En les societats industrials avançades, el treball de les dones és marginal respecte a l’economia global... s’ofereix a les dones un univers de la seua propietat: la família. Com la dona mateixa, la família apareix com un objecte natural, però en realitat és una creació cultural... Els dos poden ser exaltats paradoxalment, com ideals. La ‘vertadera’ dona i la ‘vertadera’ família són imatges de pau i d’abundància, quan en realitat ambdues poden albergar violència i desesperació.”

Per setembre de 1968 feministes dels Estats Units van interrompre el concurs de Miss Món a Atlantic City, un toc d’atenció del moviment d’alliberament de la dona que canviaria la vida de les dones en reclamar reconeixement, independència i una veu igual a la de l’home en un món dominat per ells. La portada del número de gener de 1968 de Black Dwarf dedicà l’any a la dona. En el seu interior vam publicar la ferma crida a les armes feminista de Sheila Rowbotham. (Quan escric aquestes línies, la professora Rowbotham, ara una distingida acadèmica, veu perillar el seu treball pels repugnants grisos contables que dirigeixen avui la Universitat de Manchester. Ens trobem en una època d’universitats facturades en sèrie en les què les celebritats cobren autèntiques fortunes per impartir vuit hores a la setmana i els genuïns estudiosos son llançats sense contemplació al fem.)

I sí, també estava el principi de plaer. Que els seixanta van ser hedonistes és indiscutible, però ho van ser d’una manera diferent a la fórmula comercialitzada d’avui. Durant aquella època l’hedonisme suposà una ruptura amb el puritanisme hipòcrita dels quaranta i cinquanta, quan els censors prohibien mostrar a les parelles casades compartint un llit en la pantalla del cinema i els pijames eren obligatoris. Una època d’agitació radical desafia totes les restriccions. Sempre va ser així. En el Londres del segle XVIII, que en tantes coses prefigurava al Londres posterior, l’experimentació sexual requeria la tapadora de les esglésies que s’allunyaren de l’ortodòxia, com els moravians o els surrealistes swedenborgians (per als quals “l’amor per allò sagrat” tenia la seua millor expressió en la “projecció de semen”): ambdues predicaven les virtuts de combinar l’èxtasi religiós i sexual. Les orgies sexuals eren una característica habitual en els rituals moravians, d’acord als quals la penetració sexual era similar a penetrar en les ferides de Crist. William Blake i el seu cercle van estar profundament implicat en tot allò i algunes de les seues pintures que representaven aquest món van ser censurades en l’època. Espere que tot açò no arribe tant lluny com per a escandalitzar el meu vell amic Tony Benn i els qui canten Jerusalem sense adonar-se del seu significat ocult:

Bring me my bow of burning gold!
Bring me my arrows of desire!
Bring me my spear!

[Porteu-me el meu arc d’or ardent! Porteu-me les meues fletxes de desig! Porteu-me la meua llança!]

L’homosexualitat al Regne Unit va ser despenalitzada el 1967. Van aparéixer els moviments d’alliberament homosexual, amb activistes que exigien la fi de tota la legislació homòfoba, i començaren a organitzar-se les desfilades de l’Orgull Gay, inspirades en les lluites dels afroamericans per la igualtat de drets i el seu orgull negre (black pride). Tots els moviments aprenien els uns dels altres. Els avanços en els drets socials, els moviments feministes i gay, tot allò que es dóna avui per assentat, hagué de ser guanyat en una lluita en els carrers contra uns enemics que estaven combatent una “guerra contra l’horror”.