Maig del 68: On ha anat a parar tota la ràbia? (II)

Per Tariq Ali

Publicat a Sin Permiso

---

La història rarament es repeteix, però el seu eco mai desapareix. En la tardor de 2004, quan em trobava en una gira de conferències pels Estats Units que coincidia amb la campanya de reelecció de Bush, en una concentració antiguerra a Madison vaig percebre un eco molt directe de tot això en una enganxina que vaig veure en un automòbil: “Iraq vol dir Vietnam en àrab” (Iraq is Arabic for Vietnam). L’enginyer de so de la sala, un mexicà, em va xiuxiuejar a l’oït, orgullós, que el seu fill, un marine de 25 anys, acabava de tornar del seu servei com a soldat en la ciutat assetjada de Fallujah a l’Iraq, escenari d’horribles carnisseries de soldats dels Estats Units, i que apareixeria en el míting. No ho va fer, però va aparèixer després amb un parell d’amics, ambdós civils. Va poder veure com la sala estava plena d’activistes antiguerra i antiBush.

El jove marine de cabell rapat, G, va narrar històries d’entrega i coratge. Li vaig preguntar per què s’havia unit al cos de marines. “Per a la gent com jo no hi ha una altra elecció. Si m’haguera quedat ací, m’hagueren matat en els carrers o haguera acabat en la presó complint condemna de per vida. El cos de marines salvà la meua vida. M’entrenaren, es preocuparen per mi i em canviaren completament. Si haguera mort a l’Iraq, almenys seria l’enemic qui m’haguera matat. A Fallujah tot allò en què podia pensar era en com mantenir els homes sota el meu comandament a salvo. Això era tot. Molts dels xavals que es manifesten per la pau ací no tenen problemes. Van a la universitat, es manifesten i prompte s’obliden de tot de tot en quant aconsegueixen un treball ben pagat. Per a la gent com jo no és tant fàcil. Crec que deuria existir una lleva. Per què sols els joves pobres han d’estar allà? De tots els marines amb els què he treballat, potser sols un quatre o un cinc per cent eren vertaders fanàtics amants de la bandera. La resta de nosaltres està fent un treball, ho està fent bé i esperant tornar sense ser KIA [killed in action, assassinat en combat] o ferit.”

Després G va seure en un sofà entre dos homes majors, ambdós ex-combatents. A la seua esquerra estava Will Williams, de seixanta anys, nascut a Mississipi, que s’allistà a l’exèrcit amb 17 anys. Estava segur de què de no haver abandonat Mississipi el Ku klux klan o qualsevol altre grup racista l’haguera assassinat. Ell també em va explicar que l’exèrcit “li havia salvat la vida”. Després d’un període a Alemanya va ser enviat a Vietnam. Ferit en combat, va rebre el Cor Púrpura i dues estrelles de bronze; també començà a canviar d’idea quan va unir-se a la rebel·lió de les tropes negres a Camranh Bay en protesta contra el racisme dintre de l’exèrcit dels Estats Units.

Després d’un difícil període d’adaptació, Williams començà a llegir seriosament política i història. Sentint que el país li havia enganyat una vegada més, ell i Dot, el seu colega de més de 43 anys, s’uniren al moviment opositor a la guerra de l’Iraq, portant les seues veus de cor de gospel als mítings i manifestacions.

A la dreta de G estava Clarence Kailin, que aquell estiu complia 90 anys, un dels pocs supervivents que queden de la Brigada Abraham Lincoln que lluità en el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Ell també va estar participant activament en el moviment contra la guerra d’Iraq. “Vam fer el nostre viatge en secret, inclòs per a les nostres famílies. Vaig ser conductor de camió, després soldat d’infanteria i després camiller per un curt període de temps. Vaig veure molt de prop la brutalitat de la guerra. Dels cinc de Wisconsin que van venir a Espanya amb mi, dos van morir... després vingué Vietnam, i aquella vegada els xics d’ací van morir en el bàndol equivocat. Ara tenim Iraq. La cosa està molt malament, però encara crec que hi ha una bondat innata en la gent, per la qual tants poden trencar amb un passat indigne.”
En el 2006, després de servir de nou a Iraq, G no va poder acceptar més qualsevol altra justificació de la guerra. Admirava Cindy Sheenan i el grup “Familiars de soldats contra la guerra”, el grup antiguerra en actiu més efectiu i constant en tots els Estats Units.

Una dècada abans de la Revolució Francesa, Voltaire observà que “la història són les mentides amb les què estem d’acord”. Poc acord hi va haver després respecte a qualsevol cosa. El debat sobre el 68 va ser recentment reviscolat per Nicolas Sarkozy, qui va fanfarronejar assegurant que la seua victòria en les eleccions presidencials de l’any passat era l’últim clau en el taüt del 68. La tallant resposta del filòsof Alain Badiou va ser comparar al nou president de la república amb els Borbons de 1815 o el mariscal Pétain durant la guerra. Ells també parlaren de claus i de taüts.
“Maig del 68 ens imposà el relativisme moral i intel·lectual” declarà Sarkozy. “Els hereus de maig del 68 van imposar la idea de què no hi havia cap diferència entre el bé i el mal, la veritat i la mentida, la bellesa i la lletgesa. L’herència de Maig del 68 introduí el cinisme en la societat i la política.”

Inclòs culpà al llegat de Maig del 68 de les sòrdides i codicioses pràctiques empresarials. L’atac de Maig del 68 als estàndards ètics ajudà a “afeblir l’ètica del capitalisme, a preparar el terreny per al capitalisme sense escrúpols dels paracaigudes daurats amb els quals s’equipen els empresaris més canalles.” Així que la generació dels seixanta és de colp la responsable d’Enron, Conrad Black, la crisi de les hipoteques subprime, Northern Rock, els polítics corruptes, la desregulació, la dictadura del “lliure mercat” i d’una cultura estrangulada per l’oportunisme més descarat.

La lluita contra Vietnam va durar 10 anys. L’any 2003 la gent va eixir al carrer de nou a Europa i a Amèrica, inclòs en un nombre major, per a intentar aturar la guerra d’Iraq. L’atac preventiu va fallar: el moviment va carèixer de la força i de la resonància dels seus predecessors. En 48 hores havia pràcticament desaparegut, posant de relleu que els temps han canviat.

Hi van haver somnis i esperances l’any 1968 o no va ser tot més que una vana fantasia? O la cruel història avortà alguna cosa nova que estava a punt de nàixer? Revolucionaris –anarquistes utòpics, castristes, tota sort de trotskistes, maoistes de tota classe- van voler veure el bosc complet. Els liberals i els socialdemòcrates s’hi van agafar a un sol arbre. El bosc, ens advertien, era una distracció, massa vast i impossible de definir, mentre que un arbre era un tros de fusta que podia ser identificat, millorat i convertit en una cadira o una taula. Ara l’arbre també s’ha anat.

“Sou com els peixos que sols veuen l’ham i no la llinya”, els responiem, burlant-nos-en. Nosaltres pensàvem –i seguim pensant- que la gent no deuria ser jutjada per les seues possessions materials, sinó per la seua habilitat per a transformar la vida dels altres, la dels pobres i els no privilegiats; que l’economia necessitava ser reorganitzada en interès de la majoria i no de la minoria; i que el socialisme sense democràcia mai funcionaria. Per sobre de tot, creiem en la llibertat d’expressió.

Moltes d’aquestes coses semblen utòpiques avui i algunes, per als qui 1968 no va ser el suficientment radical en aquella època, han capitulat al present i, com els membres de les antigues sectes que passaven amb una pasmosa facilitat de llibertinatge ritual a la castedat, ara veuen en qualsevol forma de socialisme la serp que temptà a Eva en el paradís.

El col·lapse del “comunisme” l’any 1989 va crear la base per a un nou acord social, el consens de Washington, pel qual la desregulació i l’entrada del capital privat en el fins ara domini sagrat dels recursos públics es converteix per tot arreu en norma, fent superflua la socilademocràcia i amenaçant el procés democràtic mateix.

Alguns, que llavors van somniar amb un futur millor, simplement s’han rendit. Altres donen el seu recolzament a l’amarga màxima de què “o canvies o mai et guanyaràs la vida” (unless you relearn you won’t earn). La intelligentsia francesa, que de la Il·lustració en avant va fer de París el taller polític del món sencer, lidera avui la retirada en tots els fronts. Els renegats ocupen càrrecs en cada govern occidental defensant l’explotació, les guerres, el terrorisme estatal i les ocupacions neocolonials; altres ara retirats de l’acadèmia s’han especialitzat en produir basura reaccionària a la blogosfera, utilitzant els metix cèl amb el qual exorcitzaven les faccions rivals en l’extrema esquerra. Tampoc és res nou. La resposta de Shelley a Wordsworth, qui després de donar la benvinguda a la Revolució Francesa es retirà a un conservadurisme pastoral, ho expressava bé:

En la pobresa honrada la teua veu urdia
Cants a la llibertat i a la veritat
Que vas abandonar i no em deixa d’afligir
Perquè el que eres ha tingut caducitat.