dissabte, 31 de maig de 2008

Mercè Rodoreda: l´existència feta literatura



(Monogràfic publicat a l'Accent)

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983), va ser, en paraules de Carme Arnau, "una autodidacta dotada d´una gran intuïció i intel·ligència. D´una gran personalitat". Reconeguda i valorada, arran de la seua mort, com una novel·lista i contista excel·lent, aquesta excel·lència no ha fet més que confirmar-se i, sobretot, universalitzar-se, com ho demostra la traducció de la seua obra a vint-i-set idiomes i, també, l´adaptació teatral i fins i tot musical de la seua producció.

A més a més, darrerament ha eixit a la llum la seua vessant poètica, gènere que Mercè Rodoreda va conrear especialment durant la dècada dels quaranta i cinquanta i del que després s´allunyaria cap a la narrativa. Així, l´any 2003, l´editorial Angle va publicar Agonia de llum, una compilació de la producció poètica de Mercè Rodoreda, a càrrec d´Abraham Mohino. Un centenar de sonets, gairebé tots inèdits, van ser inclosos en aquest acurat volum que demostra que la qualitat de l´obra poètica de l´autora catalana és similar a la de la narrativa. Dividit en cinc parts, quatre cançons i amb reproduccions a tot color de 31 pintures (una altra faceta desconeguda de l´escriptora); el contingut d´Agonia de llum es completa amb el pròleg de Joaquim Molas i l´epistolari que van mantenir Mercè Rodoreda i Josep Carner.

La biografia i l´obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics de la seua època. Filla única d´un dependent d´una armeria i d´una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni, que va arribar quan tenia vint anys. Però la vida de casada despertà en la jove un desig cada vegada més fort d´independència, d´escriure, de tenir un ofici. En definitiva, l´habitació pròpia de la que ens parlava una altra gran entre les grans: Virginia Woolf, a qui Mercè Rodoreda admirava. Així, cada dia torna una estona a la casa materna, on es tanca a escriure al colomar (un colomar de color blau, com el de La plaça del Diamant). Mentrestant, és proclamada la II República.

República, guerra i exili

Entre el 1933 i el 1934, fa periodisme polític. Escriu a la revista catalanista Clarisme, defensora de les noves normes fabrianes i partidària d´un debat profund sobre els límits de l´autogovern. Amb el director de la publicació, Delfí Dalmau, signa el volum Polèmica (1934). El mateix any publica dues novel·les, Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d´un home, que s´han de sumar a la primerenca Sóc una dona honrada?. Les portes se li obren i el 1935 comença a publicar contes a la pàgina infantil de La Publicitat, "Una estona amb els infants", així com a d´altres reconegudes capçaleres de la premsa en català: La Revista, La Veu de Catalunya, Mirador.

El 1936 publica Crim. Eixe mateix any, comença la Guerra Civil, que suposa l´inici del seu veritable jo narrador, el d´Aloma. Una novel·la d´inspiració autobiogràfica amb la qual guanyà el Premi Crexells i que, no obstant, va refer radicalment trenta anys més tard. Segons Mercè Ibarz (Universitat Pompeu Fabra), "la versió que avui coneixem (1969) és una amputació sense contemplacions de detalls i gent de l´època (…). Amb la censura de la seua joventut, l´autora sembla advertir que aquella època de preguerra contenia, al costat de la llavor de la revolució, l´espurna persistent de la condemna de la llibertat personal i de la destrucció de la moral lliure que el cas de Rodoreda, en tant que dona, exemplifica prou bé. La censura que va patir pels seus amors extramatrimonials amb Armand Obiols. Poques vegades un escriptor està tan disposat a mutilar el record i la creació (la primera Aloma tenia unes virtuts que l´autora anihila) per tal de rescatar el patètic."

La reescriptura d´Aloma ha estat interpretada com un dels fruits de l´exili i, amb ella, tota la seua obra posterior. És lògic, tenint en compte que hi va estar exiliada des de finals dels anys 30 fins a meitat dels anys 70. De fet, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), que aparentment no té res a veure amb l´exili, perquè Colometa forma part, justament, de la massa anònima que no es va exiliar, va ser, en realitat, resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d´aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas. Primer a l´Estat francès i després a Suïssa, a Ginebra. En els seus contes, i després en les seues obres últimes: Viatges i flors (1980), Quanta, quanta guerra... (1980), La mort i la primavera (1986), apareix un ventall extraordinari d´exiliats, soldats i gent desprotegida que troben expressió en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg en particular, però és potser en els contes on aquesta fórmula confessional i discursiva és més profusa, expressió inaturable d´aquests personatges desvalguts que gosen parlar. Els seus tres reculls van ser publicats el 1958 (Vint-i-dos contes), el 1967 (La meva Cristina i altres contes) i el 1978 (Semblava de seda i altres contes). Des d´on parlen els protagonistes? Des del seu país d´origen? Des d´on l´autora els donà veu: Bordeus, París, Ginebra? Des de terra, més aviat, de ningú. I és que l´exili, travessa tota l´obra rodorediana i l´omple de sentit.

2008: Any Rodoreda
En el centenari del seu naixement, la fundació que porta el seu nom, l´Institut Ramon Llull, la Institució de les Lletres Catalanes i la Universitat de Girona (a través de la Càtedra Maria Àngels Anglada) han organitzat l´Any Rodoreda per tal de conéixer Mercè Rodoreda i la seua obra, a més de, òbviament, retre-li un homenatge pòstum, al qual L´ACCENT s´ha volgut sumar. Amb motiu d´aquesta efemèride, s´han projectat una multitud d´actes, entre conferències, espectacles, lectures públiques, exposicions, actes acadèmics així com la creació d´espais (incloent una sèrie de rutes literàries) que ens apropen la figura de l´escriptora catalana més internacional. No en va es realitzaran jornades i congressos a distints llocs d´Europa i Amèrica del Nord, com Pisa, París, Madrid o Nova York. Trobareu tota la programació detallada a la plana web de l´Any Rodoreda: http://www.anyrodoreda.cat/

Iniciatives blocaires

Junt als actes oficials, hem de tenir en compte també certes iniciatives interessants que s´han fet des de l´univers blocaire. Així, per exemple, el bloc de l´escriptor Jesús M. Tibau, Tens un racó dalt del món, proposà, el passat mes de febrer, tres jocs literaris (amb premis inclosos) dedicats a Mercè Rodoreda, que van tenir un gran èxit. En el 42è joc literari, que comptava amb la complicitat d´una seixantena de blocs de la catosfera literària, Tibau va repartir 16 fragments autèntics de La plaça del diamant, i 44 falsos de la seua pròpia creació; consistint el joc en trobar un mínim de sis fragments autèntics. Cada concursant comptava amb dues oportunitats i l´opció d´emportar-se una col·lecció de llibres de l´autora. El següent, que era prou més senzill, consistia en què els concursants enviaren quatre verbs i quatre adjectius que definiren Colometa, la protagonista de la més famosa novel·la de Mercè Rodoreda, un joc en el qual van acabar participant fins i tot alumnes de batxillerat, i l´últim joc del mes de febrer, el 44è, va ser de tipus creatiu. Així, una anotació de Tibau que tenia com a títol "La nova companya d´oficina desperta expectació", que feia referència a l´arribada d´una fotocopiadora, s´havia de refer intentant imaginar com l´hauria escrit Mercè Rodoreda. Sens dubte, una bonica manera de mantenir l´obra d´aquesta escriptora viva.

Aurora Mora, TORRENT

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Moltes gràcies per fer referència a aquests joc sespecials que vaig dedicar a Mercè Rodoreda. Curiosament, dels tres jocs, el que va tenir més èxit de participació va ser el més complicat i difícil.

Aurora Mora ha dit...

Gràcies a tu, Jesús, pel magnífic article que has escrit per a l'Accent sobre el llibre de la Catosfera Literària... i enhorabona pel teu blog, és força interessant.
Salut!