Acabe de fer el meu últim exàmen. Del curs i de la carrera (bo, això si aprove, clar). M'ha quedat un regustet dolç perquè m'ho sabia d'allò més bé. El problema és que el professor sols ens ha deixat una hora i mitja per fer un examen que podria haver durat tres o quatre hores perfectament. Comproveu-ho vosaltres, sinó: 1. La Segona Guerra Mundial: causes i etapes/ 2. Característiques de la industrialització alemanya/ 3. Comentari de text: un obrer d'Alcoi parla de les seues condicions laborals l'any 1889.
Quasi res. He estat apunt d'esgotar tot el meu temps només amb la primera pregunta. Però ara ja està fet. Sóc lliure i feliç! Encara que no sé quan durarà la meua alegria: prompte hauré de prendre la decisió més difícil de la meua vida. Com va dir Lenin, "Què fer?". Eixa és la pregunta que ha estat torturant-me des de fa algun temps i tard o d'hora, hauré de contestar-la, siga per a bé o per a mal.
Però deixem les qüestions trascendentals a una banda i anunciem la bona nova: torne amb més força que mai a l'univers blocaire. Ja està bé de deixar la mateixa entrada ad infinitum. I quina millor manera que començar ara mateix.
Recorde que fa un temps vaig llegir, en un llibre d’un teòric del sistema-món, probablement Wallerstein, que les dues revolucions polítiques que més canvis havien provocat eren les revolucions de 1848 i de 1968. És a dir, que dues revolucions fallides havien provocat unes transformacions molt més radicals que una revolució victoriosa com la de 1917. Em vaig quedar sorpressa, perquè mai havia llegit res semblant. Però amb el temps, crec que és veritat. L’afirmació és encertada. Altres teòrics no pensaran igual. Inclòs alguns pensaran… 1848 i 1968? Què fan eixes dates juntes? Però penseu-ho una miqueta i li trobareu el sentit.
A diferència i repetició vaig recordar, fa un parell de mesos, el maig de 1968 a través d’un interessant article de Tariq Ali publicat a Sin Permiso. Ara, vull recordar una onada revolucionària que va canviar per a sempre el moviment obrer i que va tenir lloc a Europa fa ara 160 anys.
Diu Engels al Prefaci a l'edició italiana del Manifest Comunista (1893): La revolució fou arreu obra de les classes treballadores: foren els obrers qui aixecaren les barricades i donaren les seves vides lluitant per la causa. No obstant, tan sols els obrers de París, després d’enderrocar el Govern, tenien la ferma i decidida intenció d’ensorrar amb ell a tot el règim burgès. Però, tot i que posseïen una consciència molt clara de l’antagonisme irreductible que s’alçava entre la seva pròpia classe i la burgesia, el desenvolupament econòmic del país i el desenvolupament intel·lectual de les masses obreres franceses no havien assolit encara el nivell necessari perquè pogués triomfar una revolució socialista. Per això, finalment, els fruits de la revolució caigueren als braços de la classe capitalista. En d’altres països com a Itàlia, Àustria i Alemanya, els obrers es limitaren des del primer moment de la revolució a ajudar la burgesia a prendre el Poder. A cadascun d’aquests països el govern de la burgesia tan sols podia triomfar sota la condició de la independència nacional. Així s’explica que les revolucions de l’any 1848 conduïren inevitablement a la unificació dels pobles dins de les fronteres nacionals i a la seva emancipació del jou estranger, condicions que, fins aleshores, no havien gaudit. Aquestes condicions són avui realitat a Itàlia, a Alemanya i a Hongria. I a aquests països seguirà Polònia quan l’hora arribi.
Encara que les revolucions de 1848 no tenien caràcter socialista, prepararen, malgrat tot, el terreny per a l’adveniment de la revolució del socialisme. Gràcies al poderós impuls que aquestes revolucions imprimiren a la gran producció en tots els països, la societat burgesa ha anat creant durant els darrers quaranta-cinc anys un vast, unit i potent proletariat, engendrant amb ell –com diu el Manifest del Partit Comunista– els seus propis enterradors.
A França, l'abril de 1848 van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. La insurreció obrera que el general Cavaignac va ofegar en un bany de sang suposà el final de la revolució social de 1848 i el triomf de la classe burgesa.
Però això només seria el principi...
Quasi res. He estat apunt d'esgotar tot el meu temps només amb la primera pregunta. Però ara ja està fet. Sóc lliure i feliç! Encara que no sé quan durarà la meua alegria: prompte hauré de prendre la decisió més difícil de la meua vida. Com va dir Lenin, "Què fer?". Eixa és la pregunta que ha estat torturant-me des de fa algun temps i tard o d'hora, hauré de contestar-la, siga per a bé o per a mal.
Però deixem les qüestions trascendentals a una banda i anunciem la bona nova: torne amb més força que mai a l'univers blocaire. Ja està bé de deixar la mateixa entrada ad infinitum. I quina millor manera que començar ara mateix.
Recorde que fa un temps vaig llegir, en un llibre d’un teòric del sistema-món, probablement Wallerstein, que les dues revolucions polítiques que més canvis havien provocat eren les revolucions de 1848 i de 1968. És a dir, que dues revolucions fallides havien provocat unes transformacions molt més radicals que una revolució victoriosa com la de 1917. Em vaig quedar sorpressa, perquè mai havia llegit res semblant. Però amb el temps, crec que és veritat. L’afirmació és encertada. Altres teòrics no pensaran igual. Inclòs alguns pensaran… 1848 i 1968? Què fan eixes dates juntes? Però penseu-ho una miqueta i li trobareu el sentit.
A diferència i repetició vaig recordar, fa un parell de mesos, el maig de 1968 a través d’un interessant article de Tariq Ali publicat a Sin Permiso. Ara, vull recordar una onada revolucionària que va canviar per a sempre el moviment obrer i que va tenir lloc a Europa fa ara 160 anys.
Diu Engels al Prefaci a l'edició italiana del Manifest Comunista (1893): La revolució fou arreu obra de les classes treballadores: foren els obrers qui aixecaren les barricades i donaren les seves vides lluitant per la causa. No obstant, tan sols els obrers de París, després d’enderrocar el Govern, tenien la ferma i decidida intenció d’ensorrar amb ell a tot el règim burgès. Però, tot i que posseïen una consciència molt clara de l’antagonisme irreductible que s’alçava entre la seva pròpia classe i la burgesia, el desenvolupament econòmic del país i el desenvolupament intel·lectual de les masses obreres franceses no havien assolit encara el nivell necessari perquè pogués triomfar una revolució socialista. Per això, finalment, els fruits de la revolució caigueren als braços de la classe capitalista. En d’altres països com a Itàlia, Àustria i Alemanya, els obrers es limitaren des del primer moment de la revolució a ajudar la burgesia a prendre el Poder. A cadascun d’aquests països el govern de la burgesia tan sols podia triomfar sota la condició de la independència nacional. Així s’explica que les revolucions de l’any 1848 conduïren inevitablement a la unificació dels pobles dins de les fronteres nacionals i a la seva emancipació del jou estranger, condicions que, fins aleshores, no havien gaudit. Aquestes condicions són avui realitat a Itàlia, a Alemanya i a Hongria. I a aquests països seguirà Polònia quan l’hora arribi.
Encara que les revolucions de 1848 no tenien caràcter socialista, prepararen, malgrat tot, el terreny per a l’adveniment de la revolució del socialisme. Gràcies al poderós impuls que aquestes revolucions imprimiren a la gran producció en tots els països, la societat burgesa ha anat creant durant els darrers quaranta-cinc anys un vast, unit i potent proletariat, engendrant amb ell –com diu el Manifest del Partit Comunista– els seus propis enterradors.
A França, l'abril de 1848 van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. La insurreció obrera que el general Cavaignac va ofegar en un bany de sang suposà el final de la revolució social de 1848 i el triomf de la classe burgesa.
Però això només seria el principi...
L'ensenyament que el moviment va extreure de la fallida experiència revolucionària, va ser que a partir d'aquí, sols podia confiar en les seues forces i apartar-se d'aliances amb sectors de la burgesia. S'organitzà en sindicats i passà a l'acció política de la mà del marxisme i de l'anarquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada