20 anys de Maulets

Ahir, els companys de Maulets l’Horta festejaven els vint anys del naixement de l’organització. Per la vesprada havien programat una xerrada amb antics i actuals militants i per la nit, soparet i concert d’Orxata Sound System.
Jo vaig anar de casualitat. Em vaig assabentar per e-mail dues hores abans del sopar i vaig decidir que no podia fallar: he sigut mauleta durant alguns anys i havia de celebrar-ho. A més, feia molt de temps que no passava pel Terra i tenia ganes de veure a tothom.

Tot i que la majoria d’ex-maulets de la meua generació no hi eren, em va alegrar trobar-me amb gent de l’Assemblea Terralada (que actualment formen part de Viarany), a actuals maulets (amb alguns dels quals ja vaig coincidir fa molts anys a la CEPC -ara SEPC-), i a coneguts en general. Amb cap d’elles vaig compartir els pensaments que havia tingut per la vesprada, just en el moment que em vaig assabentar de la celebració. I per això vull fer-ho ara.

Realment fa molt de temps que no milite a Maulets i si us sóc sincera, no ho he trobat massa a faltar. Sí les companyes, però no el fet de militar. La data d’ahir, però, em va fer recordar els vells temps i reflexionar una miqueta entorn a tot el que he viscut.

En primer lloc, la militància ha estat una gran escola per a mi. Estar colze a colze amb una sèrie de persones cada dia, portant un centre social, fent assemblees, xerrades, actes, preparant manifestacions, discursos i concerts, m’ha ensenyat moltes coses, bones i dolentes, necessàries per alimentar el meu esperit crític. Sense la pràctica assembleària diària, per exemple, no haguera estat capaç de reconèixer els límits de l’assemblearisme (com a cosa dolenta) i no haguera estat capaç d’enfrontar-me a la por de parlar en públic (com a cosa bona). O per exemple, el fet d’enfrontar-nos amb la justícia més d’una vegada i més de dues (cosa negativa), m’han fet conèixer els mecanismes repressius (cosa positiva).

Però és que a més, tinc la sensació d’haver participat en un moment clau per a l’organització. De fet, quan jo vaig entrar a Maulets, va ser un moment de ruptura total a nivell nacional. Entre la línia tradicionalista (patriòtica) i la línia “post-materialista” (representada precisament per l’assemblea de l’Horta) va triomfar la segona. Recorde que en aquella època estàvem eufòriques, perquè a València s’havia fraguat una aliança entre els indepes i els llibertaris que va donar uns fruits molt interessants (defensa de la Punta, manifestacions conjuntes contra la repressió i el feixisme, etc.) i que, tot i semblar duradora, es va esfumar d’un dia per a l’altre. Tanmateix, a l’organització sí va implantar-se definitivament una nova manera de sentir i d’actuar: la defensa del territori i l’aliniament amb els nous moviments ciutadans com a bandera.

En fi, una època de la meua vida molt activa i excitant, de la que he après moltíssim a molts nivells i de la qual no m’arrepentisc. Al contrari. Estic orgullosa d’haver sigut mauleta, d’haver conegut a gent amb una gran qualitat humana, d’haver patit por, d’haver plorat, d’haver rigut, d’haver-me agobiat, d’haver creat, d’haver somiat i d’haver lluitat per unes idees.



Ara porte una vida diferent. Teòricament m’he allunyat de l’independentisme i, pel que fa a la praxi, després de travessar el desert, torne a la càrrega, doncs he decidit comprometre’m pel meu poble amb gent nova. El treball en xarxa que algunes torrentines vam fer per organitzar una resposta antifeixista a la marxa nazi del passat 7 de juny, ha servit de precedent per començar a teixir un “moviment” interessant a Torrent, autònom i horitzontal, intergeneracional i sense paternalismes de cap tipus, que té tres punts d’acció: llengua, territori i antifeixisme. No sé si funcionarà, però apostaré fort perquè així siga. Aquesta és la meua manera de seguir sent "mauleta".