Sí, ací també passa

Entre el diumenge i el dilluns vaig llegir-me “Chechenia, la deshonra rusa” de la periodista assassinada Anna Politkovskaya. Gràcies a la crítica que en el seu dia va fer el Paco (que podeu llegir ací) vaig saber de l’existència d’aquest cru i magnífic llibre.

Ahir pel matí, mentre em feia el café li contava a ma mare que me l’havia llegit en un temps rècord perquè m’havia enganxat des del primer moment. Llavors ella em contestà que el llibre que estava llegint (“El último judío” de Noah Gordon) també era molt bonic. Li vaig respondre que “bonic” no era un adjectiu addient per al de “Chechenia, la dehonra rusa”, doncs es tractava de les històries de guerra més dures que una es podia imaginar. Aleshores ma mare va matitzar les seues paraules: havia utilitzat el terme “bonic” per a referir-se a com estava escrita la novel·la, perquè les parts en les què es contava com actuava la Inquisició també eren molt fortes. -Menys mal- va proseguir –que això no passa ja-. Jo no sabia què contestar i vaig soltar un simple “bueno…”, a la qual cosa ella respongué: "bueno, en otros países sí, pero aquí no" i jo vaig amollar un nou "bueno...". No vaig poder continuar, no vaig poder dir-li què pensava realment, i em vaig callar. La conversa havia de girar cap a un altre costat.

Però, què era el que jo tenia en el cap i no vaig ser capaç d’amollar? Doncs que sí passa, que ací també ocórren eixes coses. Que a Euskadi, amb l’excusa de la “lluita contra el terrorisme” (a Txetxènia es denominava “operació antiterrorista”) es deté a centenars de persones i se les tortura sense, de vegades, arribar a tenir un judici o o, simplement, una acusació justificada més que la de “terrorisme” en abstracte. La situació a Euskadi es pròpia de la d’una autèntica guerra civil i té horribles paral·lelismes amb situacions de violència ocorregudes al Càucas.

Alguns pensareu que és exagerat parlar d’equivalència o de paral·lelisme entre un i l’altre conflicte, però tot i que el País Basc no siga atacat amb bombes o mísils o no estiga ocupat per l’exèrcit, segueix la mateixa lògica. La lògica de la guerra. Mentre milers de txetxens eren turmentats amb les zatchistka (neteges), centenars de bascos són sorpressos de nit a les seues cases i conduïts a lúgubres quarters on són apallissats i torturats de les maneres més brutals. Sense drets de cap tipus.

Però la guerra no es lliura sols amb les armes, amb els punys o amb les descàrregues elèctriques. També es lliura en el terreny ideològic (i, com a conseqüència de tot això, en el terreny legal i institucional) i, per tant, es construeix un discurs simple de “o estás con nosotros o contra nosotros”, que no admet fisures. A Rússia, aquells que denunciaven els crims de l’exèrcit rus contra els txetxens es convertiren en “enemics del poble” i com a tals podien arribar a ser assassinats. No hi ha millor exemple que la pròpia Politkovskaya. A l’Estat Espanyol tampoc ningú denuncia l’estat d’excepció imposat a Euskadi, i si ho fa és un “element perillós”. Per això vaig callar davant ma mare, perquè de res em valdria intentar fer veure a una ciutadana honrada i normal que ací també es lliura una guerra i que no pot parlar-se de democràcia ni d’Estat de dret quan una part de la ciutadania està sent reprimida amb la violència més contundent i vil per part de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. De res valdria més que per a que es guanyara un disgust. Per això no li vaig respondre, però necessitava expressar-ho. I quina millor manera que fer-ho en públic.