Una lliçó econòmica

Amb la fi de la II Guerra Mundial, es posà en marxa un nou model econòmic que donà pas al que s’ha denominat l’edat d’or. En aquest model, allunyat del liberalisme clàssic, l’Estat tenia un paper preponderant en la marxa de l’economia. Amb ell, els països destruïts per la guerra van aconseguir un creixement espectacular. Les coses anaven tant bé que els portaveus del discurs (neo)liberal eren autèntiques veus en el desert, tal i com afirma Hobsbawm a la seua magnífica Historia del siglo XX. Però el model entrà en crisi en la dècada dels 70 i prompte, les veus del desert començaren a escoltar-se amb més força. Els primers governs en fer-los cas van ser els anglosaxons, i a continuació, la resta; fins al punt que personatges com Fukuyama arribaren a parlar de 'la fi de la història'.
Avui tornem a trobar-nos amb una crisi sistèmica, molt semblant al crac de 1929, i els governs dels ‘països desenvolupats’ continuen erra que erra amb la proclama ideològica liberal. Davant la fallida del sistema financer, però, els Estats Units han tirat mà de la nacionalització bancària i els Bancs Centrals no paren de injectar liquidesa als mercats. A l’Estat Espanyol, el president de la CEOE parla de la necessitat de posar un parèntesi a l’economia de lliure mercat i els ‘socialdemòcrates’ el titllen de boig. En tot cas, es tracta de mesures extraordinàries davant la fe incondicional en el mercat com a mecanisme autorregulador. Potser haurien d’aprendre d’altres països que, ja fa temps, estan disposats a posar-li fre a la trista i fosca nit del neoliberalisme (en paraules del president d’Equador Rafael Correa). I és que, efectivament, són els països perifèrics, els ningunejats durant anys per l’ortodòxia neoliberal, els que estan donant exemple.
“És més important estar a Pequín que a Nova York” ha dit Hugo Chávez en arribar a Xina, i té raó. A l’Amèrica Llatina bufen aires de canvi, gràcies a l’elecció de presidents que aposten per les nacionalitzacions dels sectors estratègics per treure els seus països de la penúria a la que estaven sotmesos des de la dècada dels 70. I aquests estats llatinoamericans, on avui pot parlar-se d’esperança, estan reforçant els seus llaços comercials amb la Xina, la que serà la gran potència econòmica del segle XXI i que aposta per seguir la seua pròpia senda, diferent al model neoliberal implantat pels Estats Units i Europa. Un model de capitalisme salvatge, sí, però amb l’Estat com a personatge principal en la direcció i planificació econòmica.
Jo no sóc una partidària acèrrima de l’estatisme, però davant la fallida sistèmica en la que ens estem submergint, crec que és la solució més correcta a curt termini. A la llarga, però, només hi ha una solució possible: la destrucció total del sistema capitalista i la transformació radical de la cultura per poder fer possible l’adveniment d’una societat nova i lliure.