La violència de gènere: la construcció d'un marc feminista d'interpretació (III)

Aquest és la continuació de l'article d'Ana de Miguel Álvarez (Universitat d'A Coruña). Les dues primeres parts són als anteriors posts.

La violència de gènere: la construcció d'un marc feminista d'interpretació (Tercera part)

La consolidació acadèmica del marc feminista: els estudis de gènere.

De la reconstrucció que estem realitzant es despren que els moviments socials obrin un espai especialment idoni per a què es donen les condicions de la creació i innovació en el coneixement. Les teories poden ser i de fet són fruit d'individualitats, les teòriques del moviment -líders epistemològiques-, però des de la perspectiva cognitiva el coneixement apareix com el resultat final d'un intens procés col·lectiu de posada en comú d'experiències, idees, passions, lluites i solidaritat. El coneixement és el producte de contínues interaccions socials, dintre dels moviments, en general molt plurals i canviants i en contínua polèmica interna i externa, la què es genera dintre del moviment i la que manté amb els seus oponents (Eyerman i Jamison, 1991).

A partir de 1975 els enfocaments teòrics feministes començaren a entrar en la universitat i a reivindicar l'estatut de coneixement acadèmic. Des d'aleshores s'ha produit l'arrencada i consolidació acadèmica dels anomenats estudis feministes, estudis de la dona i, cada dia més, estudis de gènere. Entre la nova abundància d'estudis, projectes, congressos, etc., algunes autores han plantejat els perills que entranya el què part d'ells són, en realitat, cecss a la perspectiva feminista, amb el consegüent dany al marc d'interpretació que aquí hem reconstruit (Posada, 2001).

La crítica és encertada i té fonament però també és veritat que allò propi del coneixement acadèmic és la publicitat i transparència, amb la qual cosa els treballs apressats i oportunistes sempre poden ser objecte de crítica i refutació. Per altra banda molts d'ells sí contribueixen a fonamentar i prestar aval científic i acadèmic a la visió feminista de la violència. Estos treballs abasten nombroses línies d'investigació. Les investigadores posseixen recursos vitals, com són els projectes d'investigació, per a aplicar les tècniques que contribueixen a contrastar i verificar les teories parcials que sorgeixen de i reafermen el marc feminista d'interpretació. A títol d'exemple i sense ànim d'exhaustivitat exposem a continuació algunes de les seues ja reconegudes aportacions.

En primer lloc esten els treballs que s'han orientat a demostrar que no hi ha res natural ni patològic en la violència contra les dones. Per exemple acudint a la diferència entre agressivitat i violència. Les persones agressives ho són en qualsevol moment, sempre poden explotar. Els agressors de dones són sovint persones molt ben considerades al seu entorn. Ningú sospita d'elles ja que no són persones agressives. Els seus esclats de violència no es produeixen amb els superiors, ni amb els forts, ni amb els seus pares, ni tan sols amb totes les dones, què té aleshores esta violència de natural, de genètica? (Corsi, ). En tot cas i independentment de com siguen les hormones o les connexions neuronals masculines el que sí ha estat reiteradament demostrat és que l'ús de la violència s'aprèn i també s'aprèn a acceptar-la. Myriam Miedzian en el seu llibre Chicos son hombres serán realizta un exhaustiu estudi sobre els estrets i profunds llaços que de forma apresa uneixen masculinitat i violència. Per a no arribar a ser un “marieta o una nena” el xiquet ha d'aprendre l'ús legítim de la violència. Per a comprovar-ho basta amb apropar-se a una jogueteria, amb carregar un videojoc d'èxit. La violència és un valor en la construcció de la mística de la masculinitat (Miedzian, 1995).

Una altra sèrie d'aportacions són les que tracten d'acotar l'extensió, l'abast i la gravetat del fenomen. Així ho estan fen nombroses obres col·lectives que des d'una perspectiva multidisciplinar tracten d'abastar realitats aparentement diverses però que van unificant-se -com en el seu dia els moviments terrestres i celestes sota la newtoniana Llei de Gravetat- baix del rètol de violència contra les dones i violència de gènere (Osborne, 2001 i Bernárdez, 2001). Ara bé, és veritat que la designació violència de gènere és objecte de disputa i controvèrsia. Tant entre les pròpies feministes, que de vegades consideren esta designació buida de carrega política, com pels intel·lectuals mediàtics, que sense haver obert en la seua vida un llibre de feminisme o “de gènere”, és a dir, des de la ignorància sobre el debat, critiquen amb acidesa l'ús del concepte de gènere o bé per motius lingüístics o bé per formar part de l'injuriat “políticament correcte” (Puleo, 2004). Per la nostra part observem més pros que contres en el rètol unificador de violència de gènere, i assumim les tesis d'Amorós quan manté que una societat igualitària no produiria la marca de gènere, perquè el mateix concepte de gènere remet al de patriarcat, a què les relacions entre els gèneres són relacions de poder (Amorós, 1997). Així mateix l'argumentació de Puleo sobre com parlar de violència de gènere implica pensar ambdós sexes de manera relacional i obrir la porta a una transformació alliberadora.

Tanmateix, i seguint amb el debatut tema de l'adequada conceptualització, sempre trobarem obres, com la d'Alberdi i Mates, titulada La violència domèstica. Perquè com expliquen les autores en un apartat justament dedicat als problemes d'acotament de l'objecte d'estudi, el seu se centra en aquest subconjunt de la violència de gènere -els estudis empírics rares vegades poden abordar la violència de gènere en la seua totalitat i diversitat. L'obra conté un capítol titulat La violència domèstica en xifres. En el mateix podem apreciar moltes de les dificultats amb que es troba el compliment del mandat de la Unió Europea de 1997 de recollir, elaborar i publicar anualment dades sobre la violència contra les dones en cadascun dels països membres, mandat que segons el parer de les autores se segueix només a mig fer. Però també trobarem en aquest capítol les referències a les fonts més importants sobre el tema i als més recents canvis metodològics en la recollida de dades (Alberdi i Mates, 2002). Finalment citarem la línia d'investigació encaminada a mostrar un aspecte de central importància en el tema que ens ocupa: els testimoniatges directes de les persones, de les dones que han estat víctimes de la violència. Aquests testimoniatges, a part del seu propi valor intrínsec en un tema realment tan desconegut -o el que és pitjor, conegut només de forma superficial, quan no frívola per l'opinió pública-contribuïxen a il·lustrar i contrastar les aportacions teòriques al mateix temps que subministren noves dades per a la reflexió. En la seua obra l'obra La veu de les invisibles, Bosch i Ferrer persegueixen l'objectiu de qüestionar els mites entorn del maltractament. Aquests mites, abordats amb rigor i documentació científics, solen girar entorn de dues qüestions bàsiques: 1) per què maltracten els homes? i 2) per què aguanten les dones? Els què nomenem a continuació són alguns dels mites sobre els homes que maltracten a les dones: els homes que maltracten a les dones han sofert al seu torn maltractament per part dels seus pares; els homes que maltracten són malalts mentals i alcohòlics en percentatges molt alts dels casos; els maltractaments ocorren per la gelosia. Dels mites sobre la responsabilitat de les dones a aguantar la situació destaca el mite del masoquisme: si les dones no abandonen la relació, serà potser perquè els agrada. Aquesta consideració individualista del problema ha anat sent substituïda per nous models explicatius que desculpabilitzen a les víctimes per a situar en un punt central la seua por i els seus intents per sobreviure a una situació de violència estructural. En definitiva, La veu de les invisibles ens conduïx a la conclusió que l'únic tret comú als maltratadors és l'alt nivell de misogínia. Les persones que consideren als seus cònjuges o parelles com iguals, per moltes discussions, conflictes i desamors que visquen, no utilitzaran la violència contra les mateixes. En paraules de Bosch i Ferrer: "el menyspreu produïx i justifica la violència, el menyspreu s'alimenta de prejudicis i falses creences" (Bosch i Ferrer, 2002). Amb la referència a algunes de les obres acadèmiques publicades en els últims anys hem volgut mostrar el llaç entre el moviment feminista i els canvis epistemològics i com el marc teòric desenvolupat per les feministes dels seixanta queda contrastat en els treballs acadèmics de les feministes dels dosmil.

A títol de Conclusió: La difusió del marc de la violència de gènere en el cas espanyol.

La influència dels moviments en el canvi social també s'ha definit com la creació d'un sentit comú alternatiu. Així, el sentit comú patriarcal caracteritzat per la norma de la inferioritat i subordinació de les dones i l'acceptació implícita de la violència està sent substituït per una nova visió on la violència patriarcal es fa visible i intolerable per a la major part de la societat. Aquest procés no hauria estat possible sense la creació d'un marc alternatiu, feminista d'interpretació, però tampoc sense l'extraordinària difusió que ha conegut el nou marc interpretatiu en el nostre país. Així doncs i encara que desborda els límits del nostre treball hem d'assenyalar que aquest no quedaria complet sense fer referència a aquesta història que encara està per contar [4]. Història de la qual són protagonistes els moviments feministes i associacions de dones en tota la seua diversitat, les Conferències Internacionals i el feminisme institucional, les innombrables dones que des dels seus llocs de treball s'han convertit en agents feministes i, finalment, els mitjans de comunicació. L'enorme difusió del marc en el cas espanyol ha tingut com a conseqüència que el nou govern socialista es comprometés que la seua primera Llei seria una Llei Integral contra la violència de gènere, i així ha estat. Finalment apuntar la paradoxa que la major difusió i acceptació social del marc feminista i majors graus d'intolerància davant la violència poden estar generant la confusa sensació que aquest és un problema major en el nostre país que en uns altres del nostre entorn. No és això, ni molts menys el que diuen les dades [5], encara que alguns països com Rússia o Romania ni els recullen, però si és cert, i podem donar compte personal d'això, que circula un pesat interrogant formulat tant per col·legues estrangers com per estudiants Erasmus què passa a Espanya amb la violència contra les dones? La conclusió que tanca el nostre treball no és, en general, la que esperen escoltar (alguna cosa sobre la passió llatina): passa que ens estem prenent la violència de debò.

[4] Com en el meu projecte inicial sí estava el reconstruir el procés de difusió vaig començar a realitzar algunes entrevistes. Vull agrair la seva bona disposició i el seu temps a Montserrat Boix, creadora i coordinadora del ciberespai feminista Mujeres en Red, a Ángeles Álvarez, coordinadora en diferents fronts contra la violència i a Andrés Montero de la Societat Espanyola de Psicologia de la violència. I dir també que la meua intenció era realitzar moltes més.

[5] Poden consultar-se informes de l'ONU, el Defensor del Poble Europeu, els Eurobarómetres i altres que es troben en la Xarxa.

Bibliografia

ALBERDI, I., MATAS, N. (2002) La violencia doméstica. Informe sobre los malos tratos a mujeres en España, Barcelona, Fundación La Caixa. Edición electrónica disponible en www.estudios.lacaixa.es.

AMORÓS, C. (2002) “Movimientos feministas y Resignificaciones Lingüisticas” en Quaderns de Filosofía i Ciencia, nº 30/31, 2002. - (1997), Tiempo de feminismo, Madrid, Cátedra. - (1990), “Violencia contra las mujeres y pactos patriarcales” en MAQUIEIRA, V. y C. SÁNCHEZ (comps.) Violencia y sociedad patriarcal, Madrid, Pablo Iglesias.

AMORÓS, C. Y De MIGUEL, A. (2005) Teoría feminista (3 vols.), Madrid, Minerva.

ASTELARRA, J. (dir.) (1990), Participación política de las mujeres, Madrid, CIS/Siglo XXI.

BOSCH, E. y FERRER, V. (2002) La voz de las invisibles, Madrid, Cátedra.

BERNÁRDEZ, A. (ed.) Violencia de género y sociedad: una cuestión de poder, Madrid, Ayuntamiento de Madrid-Instituto de Investigaciones Feministas UCM.

BROWNMILLER, S. (1981), Contra nuestra voluntad, Barcelona, Planeta.

ENGELS, F. (1976): El origen de la familia, de la propiedad privada y del estado, Madrid, Ayuso.

EVANS, R.J. (1980): Las feministas, Madrid, Siglo XXI

EYERMAN, R. y JAMISON, A. (1991), Social Movements. A Cognitive Approach, Pensilvania, The Pennsylvania State University Press.

FERRER, V. y BOSCH, E. (2002), La voz de las invisibles, Madrid, Cátedra.

FISAS, V. (ed.) (1998), El sexo de la violencia, Barcelona, Icaria.

GOFFMAN, E. (1974), Frame Analysis, Boston, Northeastern University Press.

GUSFIELD, J. (1994), “La reflexividad de los movimientos sociales”, E. LARAÑA y J. GUSFIELED (eds.), Los nuevos movimientos sociales, Madrid, CIS.

JORNADAS FEMINISTAS CÓRDOBA (comp.) (2000), Feminismo. es ... y será, Córdoba, Servicio de Publicaciones Universidad de Córdoba

LARAÑA, E. (1999), La construcción de los movimientos sociales, Madrid, Alianza Editorial.

LARAÑA, E. GUSFIELD, J. (eds.) (1994), Los Nuevos Movimientos Sociales, Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS).

LARRAURI, E. (1991), La herencia de la criminología crítica, Madrid, Siglo XXI.

MAQUIEIRA, V. y C. SÁNCHEZ (comps.) (1990), Violencia y sociedad patriarcal, Madrid, Pablo Iglesias.

McADAM, D. (1994), “Cultura y movimientos sociales”, en E.

LARAÑA y J. GUSFIELED (eds.), Los nuevos movimientos sociales, Madrid, CIS.

MELUCCI, A. (1994), “¿Qué hay de nuevo en “los nuevos movimientos sociales”, en E. LARAÑA y J. GUSFIELED (eds.), Los nuevos movimientos sociales, Madrid, CIS.
(1989) Nomads of the present, Filadelfia, Temple University Press.

MIEDZIAN, M. (1995), Chicos son, hombres serán, Madrid, horas y Horas.

MIGUEL ÁLVAREZ, A. de (2003) El movimiento feminista y la construcción de marcos de interpretación. El caso de la violencia contra las mujeres, Revista Internacional de Sociología, nº 35.
(2002) “Hacia un nuevo contrato social. Políticas de redefinición y políticas reivindicativas en la lucha feminista” en ROBLES, J.M. (ed.), El reto de la participación. Movimientos y organizaciones: una panorámica comparativa, Madrid, Antonio Machado.

MILLETT, K. (1975), Política sexual, México, Aguilar.

MURILLO, S. (2000), Relaciones de poder entre hombres y mujeres, Madrid, FMP y Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.

OSBORNE, R. (coord.) (2001), La violencia contra las mujeres. Realidad social y políticas públicas, Madrid, UNED Ediciones.

PÉREZ DEL CAMPO, A.M. (1996), Una cuestión incomprendida: el maltrato a la mujer, Madrid, Ediciones horas y HORAS.

POSADA, L. (2001), “’Las hijas deben ser siempre sumisas’ (Rousseau). Discurso patriarcal y violencia contra las mujeres: reflexiones desde la teoría feminista”, en

BERNÁRDEZ, A. (ed.) Violencia de género y sociedad: una cuestión de poder.

PULEO, A. (2004): “La violencia de género y el género de la violencia”, Ponencia inédita.

ROBOTHAM, S. (1980): La mujer ignorada por la historia, Madrid, Debate.

THEMIS (2000), La respuesta penal a la violencia contra las mujeres, Consejo de la Mujer de la Comunidad de Madrid.

THOMPSON, W y A. WHEELER (2000): La demanda de la mitad de la raza humana, las mujeres, Granada, Comares.

TRISTAN, F. (2003): Feminismo y socialismo. Antología, Madrid, Los libros de la Catarata.

VALCÁRCEL, A. (1997), La política de las mujeres, Madrid, Cátedra.

VIGARELLO, G. (1999), Historia de la violación. Siglos XVI-XX, Madrid, Cátedra.