dimecres, 26 de novembre de 2008

La violència de gènere: la construcció d'un marc feminista d'interpretació (II)



Aquest és la continuació de l'article d'Ana de Miguel Àlvarez (Universitat d'A Coruña). La primera part és a l'anterior post.

La violència de gènere: la construcció d'un marc feminista d'interpretació (Segona part)

L'el·laboració d'un marc estructural: els radicals anys seixanta


Els seixanta van ser anys d'intensa agitació política i de canvis socials i culturals, anys en els quals sota l'eslògan "allò personal és polític" canvià el propi concepte d'allò polític. Els moviments socials es van erigir en protagonistes de la lluita contra un Sistema (amb majúscules) que es legitimava en la universalitat dels seus principis i que era, en realitat, classista, sexista, racista i imperialista. I a més, hipòcrita i avorrit. El moviment feminista, un dels més combatius, va ser molt plural i desenvolupà tant diverses formes d'acció com de plantejaments teòrics. Va ser el feminisme radical qui va el·laborar un marc estructural des del qual explicar el sentit i l'abast de la violència contra les dones (Amorós i De Miguel, 2005).

Des del feminisme radical s'el·laborà el concepte de patriarcat, amb el què es feia explícita l'existència d'un sistema de dominació basat en el sexe-gènere i independent d'altres sistemes de dominació. Es consumava així l'autonomia d'un moviment subsubmit llavors en la lluita de classes i qualificat com una "contradicció secundària". El sistema patriarcal presenta formes d'opressió i legitimació pròpies i distintes, no sols relacionades amb la desigualtat en l'esfera d'allò públic sinó molt fonamentalment amb les pràctiques que tenen lloc en l'esfera d'allò privat. Les feministes radicals ampliaren el concepte d'allò polític en estendre-ho a tot tipus de relacions estructurades pel poder, como les què es donen entre barons i dones.

En la seua obra Política sexual, Kate Millett escriu: “No estem acostumats a associar el patriarcat amb la força. El seu sistema socialitzador és tan perfecte, l'acceptació general dels seus valors tan ferma i la seua història en la societat humana tan llarga i universal, que apenes necessita el recolzament de la violència”. I, tanmateix, continua Millett “a l'igual que altres ideologies dominants, tals com el racisme i el colonialisme, la societat patriarcal exerceria un control insuficient, i inclós ineficaç, de no comptar amb el recolzament de la força, que no sols constitueix una mesura d'emergència, sinó també un instrument d'intimidació constant” (Millett, 1975: 58). També identifica el problema de la invisibilitat de la violència i de la indulgència amb què són tractats els seus casos. Per una banda, remeten quasi sempre al passat i s'observen com a pràctiques exòtiques o primitives; per altra, els casos presents s'interpreten com a “desencaminaments individuals, patològics o excepcionals, que careixen de significat col·lectiu”. Des del marc d'interpretació proposat per Millett la violència contra les dones deixa de ser un succés, un problema personal entre agressor i víctima per a definir-se com a violència estructural sobre el col·lectiu femení. La violència té una funció de reforçament i reproducció del sistema de desigualtat sexual. La seua amenaça doblega la voluntat de les dones, retalla els seus desigs d'autonomia. Ara bé, la formulació d'estes tesis, que hui ens resulten ja familiars, requeria en el seu moment una més que notable “imaginació feminista”. Com bé assenyalara Millett el procés de socialització era quasi perfecte. Si la majoria de les dones en els anys seixanta no percebien que les seues eleccions, quasi sempre oposades a les dels barons, fóren fruit de la coacció, ni percebien com una anomalia democràtica la seua exclusió dels centres de poder, menys encara podien creure que la violència patriarcal fóra una amenaça col·lectiva. Era una cosa que les succeïa a algunes dones desgraciades, a les víctimes.

Una altra de les obres clàssiques de l'època desenvoluparà la mateixa tesi de Millett de forma més concreta i explícita. Contra la nostra voluntat de Susan Brownmiller tractarà de demostrar com la por a la violació condiciona el comportament quotidià de totes les dones, i com en este sentit totes són víctimes de la violació. A més ens interessa molt especialment el cas de Brownmiller perquè representa com ningú l'autoconsciència del gir interpretatiu que estava protagonitzant el feminisme. “Vaig escriure este llibre perquè sóc una dona que canvià d'idea respecte a la violació”. En el pròleg explica la gènesi de la seua investigació, a la que s'apropà inicialment amb els prejudicis de l'època. Periodista de professió, havia realitzat en 1968 un reportatge sobre un cas de violació interracial amb ramificacions polítiques. En eixe article havia adoptat la perspectiva de sospitar de la víctima. Realitzà moltes entrevistes, però mai intentà parlar amb la víctima, senzillament no sentia afinitat alguna amb ella ni devia semblar-li necessari. Brownmiller explica que esta perspectiva era la normal en l'ambient en què es movia: el moviment de drets civils, les proeses dels advocats defensors, i, per suposat “la simpatia psicològica pels acusats”, tema crucial sobre el què tornarem en el següent apartat. El gir copernicà tindria lloc en una d'aquelles reunions de dones feministes. Llegim: “De manera que quan un grup d'amigues meues parlà sobre la violació una nit de la tardor de 1970, vaig estar a punt de cridar. Jo sabia què era i què no era la violació. La violació era un crim sexual, el producte d'una mente malalta, trastornada. La violació no era un problema feminista, era... bo, què era?” (Brownmiller, 1981: 8)

Plantejar este interrogant, voler tornar a pensar uns fets que ja estaven catalogats per la ciència, la criminologia i tota l'opinió pública de l'època és el què constitueix el començament d'una visió alternativa, feminista de la realitat. Trobar resposta a este interrogant és el que condueix a Brownmiller a una investigació que compta amb més de 400 pàgines. En elles analitza exhaustivament la violència en les guerres tant en les dues guerres mundials com en conflictes contemporanis de Bangladesh i Vietnam. També la violació en grup, el mite del violador heroic i, per fi, el tema de les víctimes. Les conclusions del seu estudi representen, com dèiem, el pas de la interpretació patriarcal a la feminista. La violació forma part del procés d'intimidació masculina del què són víctimes totes les dones, no sols les què han sigut violades. El sentit d'esta tesi es fa patent quan considerem que dones que mai han sigut violades mostren una ansietat i pors similars a les que sí ho han sigut, i que per a evitar la mera possibilitat han d'acceptar limitar considerablement la seua autonomia en l'espai públic.

No eixir de nit ni per llocs solitaris, no tornar tard del treball, no obrir la porta a desconeguts, no entrar amb un baró a un ascensor, si viuen soles no escriure el nom en la bústia. Estos són alguns dels consells donats per una publicació de l'època per a minimitzar els riscos de victimització. Però hi ha un altre que subjau a tots ells: és possible que una dona realitze tranquil·lament totes les activitats anteriors sempre i quan estiga acompanyada d'un baró. Segons esta anàlisi el missatge de la violència o la violència latent contra les dones està molt clara: una dona “sola” està en perill. I funciona com un mecanisme eficaç per a retenir-les en l'espai que sempre les asignà el patriarcat: l'espai privat. Com ha assenyalat Amorós, en una societat patriarcal la dona que no pertany a cap baró en particular pertany potencialment a tots, es la cèlebre “dona pública” (Amorós, 1990). També és cert que les dades de la violència de gènere mostren que la situació de la “dona privada” tampoc careix de perills i remeten a la crítica feminista a la institució matrimonial.

Este treball va ser considerat, en el seu dia, exagerat i radical. I, tanmateix, hui, el propi Giddens en el seu molt difós manual de Sociologia exposa les seues conclusions com una part més del coneixement acadèmic. Per altra banda este plantejament sobre la violació pot rebre l'objecció de que els violadors són, en la seua majoria, barons amb patologies diverses i que la majoria d'ells repudien este delicte. Este tipus d'objeccions no semblen comprendre la clau del plantejament feminista de la violència. No es manté que tots els barons siguen violadors en potència sinó que la violació forma part d'un sistema del què no sols interessa conéixer la figura del violador sinó altres aspectes del mateix com són les respostes judicials i de l'opinió pública. I les sentències, suposadament dictades per persones “normals”, tradicionalment han culpabilitzat les víctimes (Osborne, 2001). I l'opinió pública, composada també per dones, tradicionalment ha trivialitzat l'agressió i dubtat de la manca real de consentiment.

Del marco teòric a les reivindicacions polítiques: el debat entorn al dret penal

L'avanç cap a societats més igualitàries junt amb la progressiva acceptació dels marcs d'interpretació desenvolupats pel moviment feminista expliquen, en bona mesura, la deslegitimació de la violència contra las dones i la seua reconceptualització com un problema social. Tanmateix, este procés no estaria completo sense concretars-e en unes polítiques reivindicatives per a la seua eradicació. Polítiques que en general s'han centrat tant en mesures preventives com punitives. En este apartat tractarem com la demanda de justícia penal ha necessitat també de l'elaboració d'un marc positiu de denúncia pública i criminalització del què tant de temps es considerà una conducta pròpia de l' “esfera privada”. Este procés, en el què comporta de criminalització i condemna pública dels agressors i visibilització, atenció i recolzament a les víctimes s'enquadra en un procés més general de redefinició de la violència, la desviació i el paper social del dret penal.

Començarem també fent una miqueta d'història. En els anys seixanta havia sorgit, de la mà de l'interaccionisme simbòlic, un nou i radical enfocament de la desviació, la teoria de l'etiquetatge. Esta teoria suposà una inversió de la imatge positivista del desviat, que passava de ser el perill social número x, a considerar-se una “creació” i víctima del control social. Front a l'enfocament correccional s'imposava una nova actitud: escoltar, comprendre les seues raons, “simpatitzar” amb el desviat. El posterior desenvolupament d'estos plantejaments en els contraculturals anys seixanta insistirà en la imatge del desviat com un rebel polític, ho sàpiga o no, transgressor de l'ordre capitalista i la moral burgesa. En este context “descriminalitzador”, en què es reivindica l'abolició de presons i manicomis, en què es vivia i escrivia amb la sensació que la fi del Sistema estava a l'abast de la mà era pràcticament impossible que el moviment feminista reivindicara un ús exemplar del dret penal.

La lenta però progressiva irrupció de les dones com a subjectes en totes les esferes de la vida pública ha suposat un revulsiu a aquella visió romàntica i antisistema de la violència i la desviació. Efectivament, l'anàlisi de gènere ha plantejat amb inusitada duresa la condició de víctimes de les dones en la societat patriarcal: és que són progressistes els maltractaments o l'assetjament sexual?, quin significat profundament contracultural poden tener pintades del tipus “si la violació és inevitable, relaxa't i gaudeix?”, quina dosi de transgressió, romanticisme i alegria de viure -tan bé i tan repetidament fonamentades per reconeguts pensadors, literats i cineastes- podem trobar en l'exercici de la prostitució? Si bé les dones no van ser les úniques en centrar-se en les oblidades víctimes, les seues anàlisis van ser especialment valuoses a l'hora d'establir la relació entre les víctimes i una estructura de poder determinada, en este cas, l'estructura patriarcal. El descobriment de la relació entre la societat patriarcal i la victimització de les dones suposà l'aparició del debat entorn a l'ús del dret penal com a instrument de canvi social progressista i feminista. Tant el càstig als agressors com l'aplicació més dura de les lleis existents. Este renovat debat té entre els seus protagonistes al moviment feminista, però pot també contextualitzar-se en el marc més ampli d'una nova concepció del dret penal per part dels nous moviments socials.

La criminologia crítica havia etiquetat el dret penal com un instrument de classe al servei del poder. Tanmateix, d'esta posició podien seguir-se dues postures contraposades per part dels qui impugnen tal poder: o bé rebutjar el dret penal, o bé reivindicar una aplicació més igualitària del mateix. Doncs bé, esta segona opció pareix haver-se aconseguit, no sense fortes tensions, certa hegemonia en la dècada dels vuitanta. Així ho relata Larrauri: “A partir d'aleshores el que s'observa amb desmai és la facilitat amb què els moviments progressistes recórren al dret penal. Grups de drets humans, d'antirracistes, d'ecologistes, de dones, de treballadores, reclamaven la introducció de nous tipus penals” (Larrauri, 1991: 217). La contradicció salta a la vista. Els mateixos moviments que en els anys seixanta havien combatut la bondat del dret penal i la presó com a instrument de resocialització i moralització públiques reclamen ara el seu valor simbòlic i “penes exemplars”. No és aquest el lloc adequat per a sintetitzar un debat realment complex, pero sí per a acabar amb alguna reflexió al respecte. En primer lloc el feminisme, precissament per ser un moviment social, es caracteritza per una més que notable heterogeneitat de postures i estratègies. Dintre de la gama de postures, un extrem és l'adoptat per alguns grups de feministes de la diferència, que rebutgen acudir a la llei, llei que consideren feta “per i per a barons”. Tanmateix, deixant de banda esta postura extrema, i matisant que cap grupo confia en la mera repressió via dret penal com a única solució, sí pareix haver-se donat cert consens sobre la necessitat d'ampliar i endurir els tipus penals i exigir una contundent i severa aplicació de la llei. Entre altres raons, per l'exemplar valor simbòlico del càstig, ja que aquelles conductes que no estan penades no pareixen especialment greus. En segol lloc, és cert que esta actitud tanca contradiccions, ja que són ben conegudes les deficiències del sistema penal i penitenciari com agents de rehabilitació i reinserció social, però, en tot cas suposa l'assumpció d'una jerarquia de valors i actuacions en què el perill i la protecció de les víctimes, és a dir de les dones, s'ha situat, finalment, en el primer lloc de la mateixa.