La violència de gènere: la construcció d'un marc feminista d'interpretació (I)

Article d'Ana de Miguel Álvarez (Universitat d'A Coruña), publicat en Cuadernos de Trabajo Social, vol 18, 2005 i en Mujeres en Red.

La violència de gènere: la construcció d'un marc feminista d'interpretació (Primera part)

1. El moviment feminista. Polítiques reivindicatives i polítiques de redifinició.

El feminisme, com a teoria i com a moviment social ha recorregut un llarg camí replet de dificultats fins a arribar a redefinir la violència contra les dones com un problema social i polític. I és que la visió tradicional, és a dir, patriarcal, d'aquest tipus de violència ha oscil·lat i oscil·la entre la seua consideració com una cosa normal i necessària en el sentit de natural, ancorada en la naturalesa diferent dels sexes i en les seues relacions personals, a la seua consideració com a problema patològic en els casos més greus. Com a exemple baste recordar que en tots els codis penals espanyols fins al de 1983 es considerava un atenuant la relació conjugal en els maltractaments dels homes a les dones. Per tant, comprendre la vigència del fenomen de la violència contra les dones exigeix tornar la mirada cap a la nostra història per a estudiar i prendre's de debò el fet que durant segles la nostra cultura, tant popular com acadèmica, ha legitimat aquesta violència. I que una de les tasques decisives del feminisme ha consistit a descobrir i desarticular les múltiples i de vegades contraposades formes de legitimació ancorades en la nostra societat. Per a recórrer algunes fites d'aquest camí i de la construcció alternativa d'una interpretació feminista de la violència i la seua redefinició com a violència de gènere, anem a diferenciar dos tipus de pràctiques o polítiques del feminisme, les polítiques reivindicatives i les polítiques de redefinició o elaboració de marcs teòrics de reinterpretació de la realitat (de Miguel, 2002).
En les dues últimes dècades s'han desenvolupat nous i suggeridors enfocaments teòrics sobre els moviments socials. A pesar de les diferències entre els mateixos sí existeix cert consens a l'hora de considerar que els moviments presenten formes d'acció i organització l'impacte dels quals sobre el canvi social no havia estat ni comprès ni valorat adequadament pels enfocaments clàssics. Entre aquests nous enfocaments figuren els constructivistes i culturals. Aquests enfocaments han recuperat el concepte de marc, definit en el seu moment per Goffman com el conjunt de les orientacions mentals que permeten organitzar la percepció i la interpretació (Goffman, 1974). En l'actualitat, la importància dels moviments com a creadors de nous marcs d'interpretació o referència -“marcs d'injustícia”-, que pugnen amb altres agents socials per fer hegemónica la seua definició de la situació, no ha deixat d'enriquir el panorama teòric [1]. Per al nostre objectiu ens interessa ressaltar que per a aquests enfocaments les reivindicacions objectives i polítiques dels moviments no es consideren com “una cosa donada”, òbvia i evident en si mateixa. Al contrari, recordem que fins i tot una reivindicació tan aparentment “natural o evident” com el dret al vot femení era rebutjada com a antinatural per la major part de la societat, dones incloses, i algunes d'elles notables lluitadores per altres drets de les dones. Per tant, es considera que el procés pel qual un col·lectiu social arriba a definir com injust i objecte de canvi social una situació generalment legitimada per la tradició cultural, el costum -i com diria Burke la durada- és una de les contribucions més importants dels moviments al canvi social. Els enfocaments culturals, sense infravalorar la presència combativa dels moviments en l'esfera pública, presenten una imatge de les xarxes dels moviments i de la seua acció interna i externa propera als laboratoris d'innovació cultural dels què parlara Melucci (Melucci, 1994). En aquests laboratoris, els nusos de les xarxes feministes, fermenta lentament la creació de nous marcs de referència, de nous significats per a interpretar els sovint massa vells fets, com la violència patriarcal. Tal com ha escrit Gusfield la sola existència d'un moviment és ja un principi per a situar esdeveniments en un marc, presenta un aspecte de la vida social que ja està sotmès a discussió pública, encara que anteriorment s'hagués acceptat com la norma: “on l'elecció i la disputa estaven absents, estan ara presents les alternatives (Gusfield, 1994). Aquesta visió que emfatitza la rellevància de la teoria o praxi cognitiva i el protagonisme dels moviments en els canvis de mentalitat i culturals, ens sembla especialment explicativa per a valorar els profunds canvis que el feminisme està introduint en la visió social de la violència contra les dones.
Els moviments socials es defineixen llavors com una forma d'acció col·lectiva “1) que apel·la a la solidaritat per a promoure o impedir canvis socials; 2) l'existència dels quals és en si mateixa una forma de percebre la realitat, ja que torna controvertit un aspecte d'aquesta que abans era acceptat com normatiu; 3) que implica una ruptura dels límits del sistema de normes i relacions socials en el qual es desenvolupa la seua acció; 4) que té capacitat per a produir noves normes i legitimacions en la societat” (Laraña, 1999: 126).
D'acord amb aquest plantejament es defensa la tesi que la redefinició de la realitat o praxi cognitiva, és a dir, la subversió dels codis culturals dominants és, juntament amb les ja més conegudes i estudiades polítiques reivindicatives i d'igualtat, una de les seues pràctiques fonamentals. Reprenem aquí una vegada més les paraules de Celia Amorós sobre la teoria feminista com a teoria crítica que irracionalitza la visió establerta de la realitat i que ens recorden l'arrel etimològica de teoria, que en grec significa veure, per a subratllar el què és la fi de tota teoria: possibilitar una nova visió, una nova interpretació de la realitat, la seua resignificació (Amorós, 2002). La teoria, doncs, ens permet veure coses que sense ella no veiem, l'accés al feminisme suposa l'adquisició d'un nou marc de referència, “unes ulleres” que mostren sovint una realitat certament distinta de la que percep la major part de la gent. Efectivament, una de les qüestions centrals que ha tingut i ha d'afrontar el moviment feminista és el fet clar que moltes dones no accepten la visió feminista de la realitat. Tal com ho enunciés Mary Wollstonecraft fa ja més de dos segles, el fet que les dones semblaren dedicar-se més a treure lluentor a les seues cadenes que a tractar de sacsejar-se-les.
La ideologia patriarcal està tan fermament interioritzada, les seues maneres de socialització són tan perfectes que la forta coacció estructural en què es desenvolupa la vida de les dones, violència inclosa, presenta per a bona part d'elles la imatge mateixa del comportament lliurement desitjat i triat. Aquestes raons expliquen la crucial importància de la teoria dintre del moviment feminista, o dit d'una altra manera, la crucial importància que les dones arriben a deslegitimar “dintre i fora” d'elles mateixes un sistema que s'ha aixecat sobre l'axioma de la seua inferioritat i la seua subordinació als barons. La teoria feminista té entre les seues finalitats conceptualitzar adequadament com a conflictes i producte d'unes relacions de poder determinades, fets i relacions que es consideren normals o naturals, en tot cas, immutables. Aquells dels quals se sol afirmar que “sempre ha estat així i sempre ho serà”, en expressions tals com “la prostitució és l'ofici més vell del món" o "els homes sempre seran més forts, més violents i més promiscus... són homes i això no hi ha qui ho canvie", en referència, per exemple, a les causes de la violència contra les dones.
La fi d'aquest procés té com a resultat el que s'ha denominat l'alliberament cognitiu (MacAdam, 1982) la posada en dubte de principis valors i actituds apresos i interioritzats des de la infància, i, per descomptat, el pas a l'acció, tant individual com col·lectiva. La constitució d'una identitat col·lectiva feminista, un Nosaltres capaç d'articular-se en funció dels interessos específics de les dones com a tals, capaç d'abstreure les profundes diferències que per força ha de tenir un subjecte col·lectiu que afecta a la meitat de la humanitat (Valcarcel, 1997). El feminisme, no fa falta dir-lo, no hauria donat un pas sense les lluites polítiques, sense els canvis legals i les reformes estructurals de l'espai públic lligades a l'estat de benestar, però la seva consolidació real procedeix igualment de la complexa lluita per captar adequadament les molt diverses formes de legitimació de la desigualtat sexual i contrarestar-les des de la creació de nous discursos feministes de legitimació social, tal com ha estat el cas de la violència contra les dones.

2. El marc d'interpretació patriarcal sobre la violència.

Les societats premodernes s'han caracteritzat com a societats on la mort i la violència eren un fet quotidià, amb el qual es convivia amb resignació i cert fatalisme. Tant si obrim les pàgines de l'Antic Testament, com els llibres d'història (per exemple de la civilitzada Roma), com si acompanyem a Foucault en el seu ja clàssic record de l'espectacle popular que eren les execucions en la plaça del poble medieval, vam trobar escenes d'una violència que a dia d'avui ens costa associar amb la realitat. Semblen més aviat escenes del regne de la ciència ficció i les més greus psicopaties. En aquest context no és difícil imaginar que la violència contra les dones formava part d'un marc que, llevat en casos realment greus, i generalment així valorats o bé per l'elevat estatus de la víctima o bé pel baix estatus de l'agressor, no és ja que fos tolerada, és que passava desapercebuda. Així ens ho fa veure Vigarello en el relat amb que comença la seua documentada obra sobre la violació en la França de l'Antic Règim. Aquest autor ha rastrejat en molt diferents tipus de fonts - relats, memòries, judicis - per a mostrar que la violació, com moltes violències antigues està severament condemnada pels textos del dret clàssic, però com moltes altres gairebé mai denunciada i poc perseguida per la justícia. (Vigarello, 1999).
La violència contra les dones, encara enmig d'un univers de violència presenta claus específiques. És a dir, formes específiques de legitimació, basades no en la seua condició de persones sinó de dones. Aquesta legitimació procedeix de la conceptualització de les dones com a inferiors i com a propietats dels barons, als quals deuen respecte i obediència i troba un reforç crucial en els discursos religiosos que les presenten com a dolentes i perilloses -i recordem fenòmens de violència col·lectiva com les cremes de bruixotes- o com la “temptació”, l'ocasió per a pecar (els subjectes, els barons). Tots aquests elements es fusionen perquè en les societats premodernes les agressions s'interpreten com a merescuts càstigs i fins i tot, en terminologia actual com a càstigs “preventius” [2].
Amb l'arribada de les societats modernes factors de molt diversa índole van contribuir a la paulatina deslegitimació de la violència com a mitjà per resoldre conflictes, com a forma de relació entre els individus, els grups socials i les nacions. A l'aspiració Kantiana d'una pau perpètua seguirà la constatació de les ciències socials sobre les noves formes de cohesió social. Basades en el comerç, la interdependència i la socialització més que en la guerra, la violència i la coacció. Doncs bé, és en aquests moments de constitució d'un nou ordre social quan els pensadors moderns s'encarregaran de no expulsar una forma de violència específica, la violència contra les dones. En paraules de Luisa Posada “La violència contra les dones entra com a referent normatiu en el discurs de la modernitat” (Posada, 2001). Així ho van instituir de forma indirecta i directa alguns dels grans filòsofs contractualistes, com Locke, Rousseau i Kant, establint la inferioritat de les dones respecte als barons, la seua eterna minoria d'edat i la conseqüent obediència i submissió als ordres o desigs dels seus mentors. Aquesta filòsofa ha rastrejat amb agudesa aquest paradigma normatiu en dos filòsofs oposats, i ens presenta a Rousseau com el millor legitimador de la violència domèstica i a Sade com l'ideòleg de la violència com a transgressió. Fins a tal punt la filosofia i les ciències socials van quedar en aquest tema embullades en els prejudicis de l'època, que fins a aquells que s'autopercebien com els més transgressors dels transgressors, de Sade a Bataille, passant per Nietzsche, han coincidit amb els seus oponents “petitburgesos” en la bondat o la necessitat de colpejar a les dones. Baste recordar el final del capítol dels ensenyaments de Zaratustra, el gran transmutador de tots els valors, sobre les dones: “Vas amb dones? No oblides el fuet! Així va parlar Zaratustra”. Llavors, si unim el discurs tradicional de la bíblia i l'església, amb el discurs costumista-popular dels cançoners i refranyers, més les aportacions de la literatura seriosa i didàctica com la de l'Infant Don Joan Manuel, amb el discurs radical d'un Rousseau i el discurs transgressor d'un Sade o un Nietzsche, observem que des de tots els costats del ventall ideològic ha estat i està justificada la violència.

Els inicis d'un nou marc: la violència contra les dones en els clàssics del feminisme.

Si ens interessa reconstruir la història de la violència no és tant per a sospesar les seues xifres com per a buscar la línia que uneix els canvis en la situació i la percepció social de les dones amb els diferents graus de sensibilitat i intolerància davant la seua persistència. El ja citat Vigarello relaciona aquest canvi amb l'evolució del Subjecte.
Efectivament, només un subjecte a qui es reconeix plena autonomia pot ser colpejat i violat “contra la seua voluntat”, contra el seu consentiment. Comencem doncs la nostra reconstrucció de moment que les dones inicien la seua lluita col·lectiva per ser subjectes, les albors de la Il·lustració. La Il·lustració suposa també el primer moment històric que al fil del desenvolupament d'una teoria crítica, capaç de deslegitimar el discurs dominant sobre la condició femenina, es va forjar un moviment activista capaç de desencadenar la lògica de les vindicaciones en l'espai públic (Amorós, 1997). Aquestes reivindicacions van girar entorn dels drets en l'espai públic: dret a l'educació, al treball assalariat, a la ciutadania [3]. Serà en el segle dinou quan comencen les primeres denúncies del matrimoni com un espai perillós per a les dones. En 1825 apareix una obra titulada La demanda de la meitat de la raça humana, les dones, en la qual es compara sistemàticament la situació de les dones amb la d'esclavitud. Per als seus autors, els cooperativistes William Thompson i Anna Wheeler, les mullers viuen aïllades en el que denominen "establiments aïllats de criança" pel que el seu estat és d'absoluta indefensió, en tot cas conten amb la mateixa protecció legal que els esclaus: la defensa enfront dels casos extrems de violència i abús. En realitat la situació de les mullers és pitjor que la de les esclaves ja que aquestes últimes no han de doblegar també la seva ànima a l'amo. Les mullers per llei, educació i opinió pública estan obligades a sotmetre's a la voluntat de l'espòs fins als més nimis actes de la vida quotidiana si aquest així ho desitja.
Estan obligades a humiliar tota veu pròpia i tot gest d'autodeterminació a aparentar o aconseguir el grau de debilitat i imbecilitat física i mental que més afalague la vanitat del seu amo. En definitiva, tracen un quadre del matrimoni on la frustració, la bogeria i la mort ronden a les dones casades. I el seu referent eren les dones angleses de classe mitjana (Thompson i Wheeler, 2000). Les sufragistes també van centrar bona part dels seus esforços en la lluita per treure a les dones de les gàbies daurades del matrimoni. Cal destacar el feminisme radical nord-americà que va emprendre una lluita contra l'alcohol per la seua relació amb la violència domèstica i l'anglès contra la prostitució a la qual es va qualificar com “l'esclavitud blanca” (Evans, 1980 i Robotham, 1980). Fins a tal punt ha estat legitimada la violència contra les dones que el filòsof feminista John Stuart Mill denunciava com en l'Anglaterra del XIX un respectable cavaller anglès podia matar la seua esposa sense témer cap càstig legal per això. Per descomptat, intents no faltaven. La ja citada coautora de La demanda va sofrir dotze anys de continuats maltractaments fins que va fugir a França amb les seues filles; la seua germana, casada amb un cèlebre polític irlandès va acabar tancada en un manicomi pel seu respectable espòs; la seua col·lega francesa Flora Tristán, una de les precursores del feminisme socialista, va sobreviure a l'intent d'assassinat pel seu marit en ple carrer. Flora Tristán en la seva obra Unió Obrera va descriure les condicions de vida familiars en el proletariat francès, condicions que ella coneixia de primera mà. Per a Tristán la desigualtat sexual sempre genera violència en la llar: “Cal haver vist de prop aquestes llars obreres (sobretot els pitjors) per a fer-se una idea de la desgràcia que patix el marit, del sofriment que pateix la dona. Dels retrets, de les injúries es passa als colps, després als plors, al desànim i a la desesperança” (Tristán, 2002: 120-1). El propi Engels, tot i la seua idealitzada visió de les relacions entre els sexes en el proletariat ens ha deixat una frase reveladora. En un text on s'esplaia sobre com en la llar obrera han desaparegut totes les bases de la supremacia masculina acaba concloent “... excepte, potser, certa brutalitat envers les dones, molt arrelada des de l'establiment de la monogàmia” (Engels, 1976: 72). No obstant això, la realitat és que aquests eloqüents testimoniatges són escassos, és més general i revelador el silenci. Les feministes del dinou estan esbalaïxes en altres greus problemes i els seus interessos es van centrar en lluitar contra les causes de la degradada condició femenina. Quan apareix el tema de la violència ho fa sobretot com a violència en l'àmbit públic i encara que es reconeix implícitament la violència domèstica no es tematiza com un problema separat i específic de reflexió, tal com si es fes amb la prostitució. Les denúncies contra “la brutalitat masculina” en les llars apareixen com adjectius o la companyia inseparable d'una condició que es va arribar a qualificar d'esclavitud.

[1] Estos nous enfocaments han tingut una bona recepció entre nosaltres com prova la contínua edició de publicacions col·lectives estos últims anys. Entre altres E. Laraña i J.Gusfield (eds.), Los Nuevos Movimientos Sociales, Madrid, CIS, 1994; F. Quesada (ed.), Ideas Políticas y Movimientos sociales, Madrid, Trotta, 1997.; P. Ibarra y B. Tejerina (eds.)Los Movimientos Sociales, Madrid, Trotta, 1998; D. McAdam J.Mcarthy y M.N.Zald (eds.) Movimientos sociales: perspectivas comparadas, Madrid, Istmo, 1999; JM Robles Morales, El reto de la participación, Madrid, Libros Antonio Machado, 2002; MJ Funes y R. Adelll (eds.)Movimientos sociales: cambio social y participación, Madrid, UNED, 2003.

[2] Recorde un refrany que deia alguna cosa així:“golpea a tu mujer de vez en cuando, que aunque tú no sepas por qué lo haces, ella sí lo sabe”. Tampoc recorde si reflecteix la sabiduria oriental, l'occidental o les dues, en este tema pareix que se diluïa el cèlebre xoc de civilitzacions.

[3] La girondina Olympe de Gouges redactà en plena Revolució francesa la primera Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana. En l'article X afirma “La dona té el dret de pujar al cadals; deu tenir també el de pujar a la Tribuna”. De Gouges, que va ser guillotinada, assenyala una veritat reveladora, les dones, que mai van ser subjectes de drets sempre ho van ser per al dret penal. L'únic que tradicionalment ha considerat a las dones persones, responsables dels seus actes.