Fi de la diplomàcia, és l'hora del BDS

José María Cantilo defineix la diplomàcia com “el conjunt de regles i mètodes que permeten a un Estat instrumentar les seues relacions amb altres subjectes del dret internacional, amb el doble objecte de promoure la pau i cultivar una mentalitat universal fomentant la cooperació amb tals subjectes en els més diversos camps”. Per la seua banda, el professor Berridge considera la diplomàcia com “la conducció de les relacions internacionals per negociació, més que per la força, la propaganda, o el recurs del dret, i per altres mitjans pacífics –com recavar informació o generar bona voluntat- que estan directa o indirectament dissenyats per a promoure la negociació. Una activitat essencialment política i una institució del sistema internacional”. Com podeu comprovar, dues definicions que, en el fons, insisteixen en els mateixos elements: relacions internacionals, subjectes del dret internacional, activitat política i pau.

Trac la diplomàcia a col·lació perquè avui, 17 de gener, es compleixen vint-i-tres anys de l’establiment de relacions diplomàtiques entre Espanya i Israel. Fa tres anys, qui fóra el primer ambaixador d’Israel a Espanya, Samuel Hadas, va congratular-se a La Vanguardia per aquest fet de reconeixement. Però aquest 2009, aquest aniversari, que no pot passar desapercebut enmig dels crims de guerra que està cometent l’estat sionista des del passat 26 de desembre, té un caràcter massa sinistre.
Especialment sinistre si tenim en compte que, davant els greus fets que està perpetrant l’exèrcit sionista contra la població civil palestina de Gaza, l’Estat Espanyol pretén continuar amb aquest paripé, en compte de seguir l’exemple dels governs de Veneçuela i Bolívia. Potser algunes estigueu pensant que he exagerat en utilitzar el terme “paripé” per a qualificar les relacions diplomàtiques amb Israel, però si analitzeu detingudament les definicions de diplomàcia amb les què he començat aquest post, entendreu per què no m’he quedat curta amb l’ús del vocable.

El diplomàtic argentí Cantilo insistia en què es tractaven de relacions entre subjectes del dret internacional. Bé. Com que el dret internacional és d’obligat compliment únicament si l’Estat en qüestió vol complir-ho (per allò del principi de sobirania), només haurien de considerar-se subjectes del dret internacional aquells que Estats que l’assumeixen. I Israel, que jo sàpiga, ha vulnerat totes i cadascuna de les disposicions de dret internacional que li han vingut en gana. Baste com a exemple aquest grapat de violacions de resolucions de l'ONU:
1948: Resolució 194 de l'Assemblea General, per la que es reconeix el dret al retorn dels refugiats i desplaçats àrabs.
1967: Resolució 242 del Consell de Seguretat. Reclama la retirada israeliana dels territoris ocupats.
1967: Resolució 2.253 de l'Assemblea General , en la què exigeixen a Israel que dessistisca “d'adoptar qualsevol acció que puga alterar l'estat de Jerusalem”.
1974: Resolució 3.236 de l'Assemblea General, per la que reconeix els drets inalienables del poble palestí i reclama el retorn dels refugiats a les seues llars.
1975: Resolució 3.379 de l'Assemblea General de l'ONU, que descriu el sionisme com una forma de racisme.
1979: Resolució 446 del Consell de Seguretat de l'ONU, que exigeix a Israel el desmantellament dels seus assentaments sobre els Territoris Ocupats.
1980: Resolució 478 del Consell de Seguretat, en la qual es declara que qualsevol intent de modificar l'estatut de Jerusalem per part d'Israel, seria considerat “nul i invàlid”.
1992: Resolució 726 del Consell de Seguretat, per la qual es condemna a Israel per deportar 12 palestins dels Territoris Ocupats. (Al temps que esta mesura viola també la Convenció de Ginebra).
El dret al retorn dels refugiats i desplaçats (70% de la població palestina) és reconegut, així mateix, per les resolucions 2.252, 2.452, 2.535, 2.672, 2.792, 2.963, 3.089, 3.331, i 3.419 de l'Assemblea General. Mentre que les resolucions 242, 338, i 425 del Consell de Seguretat reclamen la retirada israeliana dels Territoris Ocupats.
D'altra banda, la IV Convenció de Ginebra, de 1949, signada per Israel en 1951, assenyala que “la potència ocupant no podrà transferir part de la seua pròpia població civil als territoris que ocupa”. La resolució 452 del Consell de Seguretat de l'ONU, de 1979, incideix en el mateix sentit. També la 465 de 1980, amb una clara crida a Israel per a que no modifique el caràcter físic, la composició demogràfica, l'estructura institucional o l'estatut dels territoris palestins. Els articles 47 i 49 de la IV Convenció de Ginebra adverteixen contra la repressió de la població civil ocupada per part de l'Exèrcit ocupant.
I per si totes aquestes vulneracions no foren especialment greus, aquest dies, Israel està utilitzant armes experimentals i especialment mortíferes contra els civils palestins de Gaza.

Israel es posiciona conscientment fora del dret internacional. Per la part del subjecte, per tant, no es donen les condicions per a continuar amb absurdes relacions diplomàtiques que, a més, i ara ens detindrem una miqueta en açò, no condueixen enlloc. L’objecte de la diplomàcia, segons els especialistes, és la solució dels conflictes de manera pacífica. Però el govern de Barak no està interessat en aconseguir la pau en la regió. De fet, l’actual ofensiva ja estava gestant-se des de feia mesos als despatxos de les altes esferes israelianes. I és que la classe política d’Israel és molt conscient d’un element psicològic molt important: la por. Recorde una entrevista que un company va fer-li una vegada al corresponsal a l’Orient Mitjà del periòdic La Vanguardia i com aquest va insistir en que la població israeliana sentia una por immensa (que quasi ratllava la paranoia) davant la suposició de ser “esborrats del mapa”. Nosaltres som perfectament conscients de la inconsistència d’eixa possibilitat i, òbviament, els dirigents de l’Estat d’Israel també, però la por és molt rendible. A tots els nivells. Res nou sota el sol, d’altra banda. Ja ho va exposar Thomas Hobbes fa tres segles.

En definitiva, amb Israel no serveixen les relacions diplomàtiques. I avui, que es compleixen vint-i-tres anys des què s’establiren entre Espanya i Israel, és hora de trencar-les. Sense mitges tintes. És hora del BDS (Boicot, desinversió i sancions a Israel).

-