divendres, 16 de gener de 2009

Quixots

Ahir, mentre feia el trajecte habitual des del meu lloc de treball fins l’estació de metro (Carrer Micalet, Plaça de la Reina, Carrer de la Mar, Carrer Lluís Vives, Carrer de la Pau, Carrer del Marquès de Dos Aigües, Carrer dels Llibrers, Plaça del Col·legi del Patriarca...), de sobte, vaig reparar en un xicotet aparador que, fins el moment, m’havia passat desapercebut.
Es tractava d’una llibreria d’antic ubicada molt discretament en un cantonet del Carrer de la Nau. Em vaig acostar per a inspeccionar el nou descobriment i mentre observava un per un cada exemplar dels exposats, de reüll controlava l’interior de l’establiment. Era tant menut i hi havia a dintre seu tants llibres apilats que a l’espai no cabien més de dues persones. Clar, que en una llibreria així, el fet d’haver dues persones més el propietari deu ser un fet o molt excepcional o que no s’haja donat mai. El cas és que, allà estava jo, llegint els títols dels llibres i mirant de cua d’ull el venedor, que estava intentant posar algun ordre (inexplicable per a mi) en la seua mercaderia. No volia mirar-lo directament, perquè n’era conscient que ell estava observant-me obertament. Preguntant-se, segurament, què feia una xica jove com jo mirant el seu aparador i mostrant interès en un producte tant marginal en la nostra societat; o pensant que podria ser una potencial client.

A mi m’haguera agradat poder recrear-me també en l’observació de tant singular personatge per una ximple qüestió d’admiració. Sí, admiració. Admire els venedors de llibre antic, a l’igual que els venedors de discos de vinil. Autèntics herois romàntics que es passen hores i hores dins els seus zulos, veient passar les hores sense tenir clients, cada dia, només per amor. Per amor a la cultura. Petits quixots ignorats per l’estúpida societat de consum.
Però no vaig poder fer-ho. Les nostres mirades no es van creuar, perquè si ho feien, sentiria que em trobava en deute amb ell. No volia crear-li falses esperances perquè no portava diners. Així que mentre decidia que era hora de marxar, però que tornaria a passar un altre dia amb les butxaques plenes, disposada a fer-me amb alguna de les seues estimades obres, ell va eixir a la porta per a intentar comprendre el meu gest, la meua actitud davant el seu aparador. Ara, només em quedava passar per davant seu amb la vista abaixada, sabedora de què m’havia convertit durant uns moments en l’esperança d’aquell pobre antiheroi i de què ens quedaven “negocis” pendents.

3 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Jo, part de la meua biblioteca, li la dec a les 2 llibreries de vell del meu estimat barri: Russafa.
Una al carrer Dènia amb Sevilla, mítica, i l'altra molt menudeta, a Dènia amb Cadis. També m'encanta la fira del llibre d'ocasió, a Gran Via marqués del Túria.
L'única pega és que quasi tot el material, està en espanyol, però he trobat autèntiques joies.

Paco ha dit...

Feia temps que no passava per ací, ho senc. Enhorabona pels canvis (m'han encantat les recomanacions). Per cert, totalment d'acord amb l'emoció que es sent en una d'aquestes llibreries.
NO se si la coneixes, però just en front de l'edifici octubre també hi ha una que és força encantadora, té a la porta un gat que et dona la benvinguda.
I molt recomanable una que hi ha a Barcelona, en un carrer perpendicular a les rambles, brutal!.

Una besot.

El descrèdit ha dit...

Pocs plaers tan grans com fullejar, olorar i llegir un llibre vell amb el paper engroguit, els cantons de les pàgines doblegades i, perquè no, subratllats. Els preferisc gastats. I, per cert, també els vinils als cds i no si bé son més romàntics, també, ara, son moderns i una contestació a l'imperi digital que ens sotmet. Visquen els collages, mora el photoshop!