El jove Roberto Saviano va provocar, amb la publicació de ‘Gomorra’ a Itàlia, un autèntic sisme d’incalculables conseqüències. La més directa va recaure sobre ell mateix, en convertir-se en blanc de la màfia i haver de viure en l’exili sota protecció policial. Aquest fet, lluny de ser una campanya de màrqueting per a vendre exemplars, ha convertit l’escriptor en un heroi del nostre temps.I és que Saviano, nascut fa ara trenta anys en terres de la Camorra, ens ha servit un testimoni de primera mà per a poder conèixer les dinàmiques del que tothom allà coneix pel nom de “Sistema”. I per a fer-ho no ha partit de l’abstracció numèrica, de la simple exposició de xifres a la què sovint estem acostumades, sinó de la matèria. Així, capítol rere capítol ens mostra les matèries amb les quals treballa el Sistema: els contenidors, el tèxtil, la droga, les armes, el ciment, les escombraires, i per extensió, els homes, les dones, els xiquets, les xiquetes. En el Sistema tota matèria es transforma en mercaderia. En adoptar aquesta perspectiva original, Saviano mostra la Camorra en la seua nuesa: com a manifestació congènita i punta de llança del sistema capitalista.
‘Gomorra’ no és un assaig, ni una novel·la, ni una autobiografia. És tot això alhora. La seua adaptació cinematogràfica era qüestió de temps. Ha arribat de mans del director Matteo Garrone, que ha superat el repte d’una manera realment brillant. D’una banda, perquè ha aconseguit transformar el llenguatge literari en llenguatge cinematogràfic, cosa que se’ns entoixa certament difícil en el cas de Gomorra, i d’altra, perquè ha facturat un llarg metratge que, junt a altres títols de recent aparició, suposa un autèntic renaixement del millor cinema italià. Les comparacions amb els mestres neorealistes i amb la nova cinematografia brasilera, encapçalada per Fernando Meirelles, són, doncs, inevitables.
Deixant de banda la primera persona, utilitzada al llibre, pel film transcorren uns quants relats en paral·lel, una mostra suficient per a un apropament a la realitat de fort impacte visual. Si per alguna cosa espanta el treball de Garrone és pel verisme de les localitzacions i els personatges. Pel que fa als diàlegs, plens de frases antològiques i que sonen molt millor en versió original, sembla que no hi hagués cap guionista al darrere perquè les diuen veïns anònims d’Scampia o de Casal di Principe, per als quals la convivència amb la Camorra és moneda comuna. I és que si alguna cosa retracta bé aquesta pel·lícula, és el no future dels joves napolitans, autèntica carn de canó del Sistema.
No obstant el gran treball realitzat per Garrone, es fa necessari complementar el visionat de ‘Gomorra’ amb la lectura del llibre que li dóna títol; doncs és Saviano qui posa nom i cognoms a tot això que a la pel·lícula simplement s’intueix.
Aurora Mora, TORRENT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada