dilluns, 2 de febrer de 2009

Les tertúlies de la crisi

Com que la meua germana ve a dinar tots els divendres a casa, fem una petita tertúlia a l’hora del cafè. Tal i com sospitareu, el tema ‘estrella’ de les darreres tertúlies ha sigut, és i sembla que serà, la CRISI econòmica, cada vegada menys ‘abstracta’ per a totes nosaltres. L’últim divendres, sense anar més lluny, em va contar com, durant el matí, el monstre del maletí (un sinistre personatge provinent del departament de recursos humans) havia aparegut per a acomiadar una de les seues companyes. Precisament, aquella que feia jornada parcial. Vaig quedar sobtada per la notícia i vaig preguntar-li si li havien donat l’avís dels quinze dies. Em va respondre que no, que a la seua empresa, multinacional per cert, era com a les pel·lícules nord-americanes: venia el coco, clavava el seu dit acusador sobre qualsevol dels presents i l’elegit havia d’abandonar el seu lloc ipso facto.
Després de donar-li voltes a eixe tema, vaig plantejar-li una altra qüestió: si algun treballador de la seua planta estava sindicat. La resposta va ser negativa. Personalment, no confie en les organitzacions sindicals, però no deixa de ser curiós: manca de sindicació, negociació individual de les condicions, acomiadament lliure i context de crisi econòmica. L’equació perfecta per a desfer-se d’aquelles treballadores ‘menys rendibles’ i fixar sobre la resta una dalla que pot deixar-se caure en qualsevol moment. Imagineu la situació: cada dia tremolant per una possible visita del monstre del maletí, cada moment atemorit perquè el teu cap pot ser el proper. Terrible.

Per altra banda, hi ha qui pensa, i la meua família és un bon exemple, que s’ha de complir, que has de ser un treballador exemplar, que has d’obeir, etc. La típica mentalitat de la classe obrera sense consciència, vaja. Estic farta d’escoltar sempre el mateix, sobretot quan s’imbueix de “la veu de l’experiència”. És com el deure d’obediència del bon cristià. Ho odie. Tanta resignació és, simplement, fastigosa. De què ha servit als meus pares allò de ser “pobre, però honrat?”, allò de complir escrupolosament amb la feina, etc... Jo vos ho diré: a mon pare l’han fet fora de dues fàbriques i ara és possible que se’n vaja a l’atur. La meua germana està amenaçada en el seu lloc de treball. Complir, complir, complir i resar: mamasita, mamasita, que me quede como estoy... Quin fàstic. És que no s’adonen que no val de res?