dijous, 15 de gener de 2009

Rosa Luxemburg, la flor més roja del socialisme



Avui es compleixen 90 anys de l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Estic preparant un article sobre aquest aniversari que eixirà properament en l’Accent. Per això, a continuació us oferisc un passatge d’un text que l’argentí Néstor Kohan va publicar sota aquest títol a Rebelión l’any 2005.


“La seua energia impetuosa i sempre en vil agullonava aquells que estaven cansats i abatuts, la seua audàcia intrèpida i la seua entrega feien enrogir els timorats i els poregossos. L’esperit atrevit, el cor ardent i la ferma voluntat de la “petita” Rosa eren el motor de la rebel·lió”
Clara Zetkin



Què difícil deu haver sigut en el seu temps participar en política sent dona! Tanmateix, violentant la mediocritat patriarcalista de la seua època, Rosa Luxemburg es convertí en una de les principals dirigents i teòriques del socialisme... a nivell mundial! No sols combatí el masclisme de la societat capitalista sinó que també posà en dubte les jerarquies i relacions de poder -de gènere, d’edat, de nacionalitat- que impregnaven i tacaven el socialisme europeu d’aquells anys. Mai acceptà caure en la trampa que li tendí la direcció de l’SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany) quan li suggerí que s’ocupara exclusivament dels problemes de la dona deixant “la gran política” en mans de la vella jerarquia parlamentària. Així pensaven treure-se-la de damunt. Ella no picà l’ham.

Com ho relaten diverses biografies i aquella memorable pel·lícula de Margarethe von Trotta protagonitzada per la bella actriu Barbara Sukowa que la representa, ja de molt jove Rosa es va introduir de ple en el Partit Socialdemòcrata Alemany. Corria amb desavantatge. Era jueva i polonesa (dues paraules maleïdes per a la cultura alemanya...). No sols publicà articles en la premsa de l’SPD i llibres sinó que va ser una de les principals instructores de les escoles polítiques del partit (principalment en temes econòmics).

A poc de transitar, entrà en col·lisió amb els principals ideòlegs d’aquesta organització: Eduard Bernstein (1850-1932), cap del “socialisme revisionista”, i més tard Karl Johann Kautsky (1854-1938), líder de l’anomenat “marxisme ortodox”. Amb diversos arguments, els dos s’oposaven als canvis socials radicals i revolucionaris. A l’igual que Lenin, Rosa polemitza amb ambdós. Primer xocarà amb Bernstein, en 1898, i després amb Kautsky, en 1910.

Però ella no va estar sola. Mentre polemitzava amb els caps de la burocràcia parlamentària del partir socialdemòcrata alemany (SPD) i els seus principals ideòlegs, travava una estreta amistat amb Franz Mehring (1846-1919), el cèlebre biògraf de Karl Marx. També amb Kar Liebknecht (1871-1919) i Clara Zetkin (1857-1933), els seus dos grans companys de lluita.

Quan en 1905 es produeix la primera revolució russa, ella intentà extreure totes les conseqüències teòriques per al món occidental. Quina relació hi ha entre els moviments socials contestataris i les organitzacions polítiques revolucionàries? Un debat que encara avui, quan es compleix un segle d’aquella revolució, segueix obert i latent.

Més tard, Rosa saludà la revolució bolxevic de 1917 de manera entusiasta. Allà veia realitzat el gran somni d’alliberament dels oprimits. Però la seua defensa dels bolxevics no va ser acrítica. Mentre recolzava, polemitzà amb Lenin. Ho va fer abans i després del triomf revolucionari. Aquest últim, en febrer de 1922, arribà a dir d’ella que “Sol succeir que les àguiles volen més baix que les gallines, però una gallina mai pot remuntar el vol com una àguila. Rosa Luxemburg s’equivocà [...] però, a pesar de les seues errades, va ser -i per a nosaltres segueix sent- una àguila [...] en el pati de darrere del moviment obrer, entre els grapats de fem, les gallines tipus Paul Levi, Scheidemann i Kautsky escatainen entorn a les errades de la gran comunista. Cadascú fa el que pot”.

La vida de Rosa no va ser fàcil. Va estar diverses vegades -com a mínim en nou ocasions- en presó. En una de les més extenses, la burgesia la mantingué en captivitat durant la guerra mundial fins a finals de 1918. Quan va eixir, es posà al front de la Lliga Espartacus, que després va transformar-se en el naixent Partit Comunista Alemany (PCA).

En dirigir l’aixecament dels treballadors insurrectes, Rosa Luxemburg es guanyà l’odi de la dreta alemanya. Però no sols de la dreta... també dels socialdemòcrates, fins pocs anys abans, els seus antics companys.

La vida de Rosa va ser apassionant. Trencà amb els motlles trillats. Mai acceptà abaixar el cap. Es rebel·là i, confiant en la seua pròpia personalitat, entregà el millor de les seues energies a la noble causa de la revolució mundial, la causa de la classe treballadora, dels explotats i les oprimides del món.