dijous, 15 de gener de 2009

Un llibre sobre el punk i les subcultures de la deixalla



Servando Rocha, Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho (Ed. Virus, 2009).

Són escassos els assajos, almenys en castellà, que han tractat de comprendre certes expressions col·lectives, estètiques i també polítiques, sorgides fonamentalment en les ciutats occidentals entre la fi de la II Guerra Mundial i el cénit de la guerra freda. Els fenòmens teddy boy, punk, mod, beatnik o hipster, que de diferents maneres serien una resposta i un gest de ràbia o menyspreu al sentit comú dominant, conformen una genealogia el tronc de la qual es construïx entre els anys 50 i 70, però que té una continuïtat fins als nostres dies. El que llavors va poder considerar-se com una «joventut terrorífica», una diferència subversiva encara que no necessàriament revolucionària o dissident en un sentit estrictament ideològic, avui és un retal més de la lògica del mercat.

Aquest és el trajecte que tracta de recórrer i comprendre Servando Rocha en Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Què va passar en el camí que va des d'una rebel·lió que sí té causa i origen però que no espera un premi, un futur o la moralitat d'un món millor, fins a l'absorció dels estils en el pou del «fi de la història», és la preocupació latent en aquest assaig.

Per a això, part de dos elements fonamentals. D'una banda, la deixalla com un senyal d'identitat d'uns moviments per als quals la brutícia i la lletgesa es converteixen en una forma de la bellesa però també en una relació entre ètica i estètica.

D'altra banda, el que podríem anomenar la mort del futur en un context històric en el qual a la bomba atòmica, a l'anunciació del desastre i la fi del món, s'uneix la pèrdua de tota esperança.

Com bé es reflecteix en l'assaig, ric en referències dels diferents grups i estils musicals que acompanyen a aquests moviments, la música es convertiria en expressió privilegiada i transversal a les subcultures de la deixalla. La generació postbeatnik d'artistes com Patti Smith o Richard Hell, el hard core de grups com Minor Threath o Discharge, els clàssics del punk britànic o novaiorquès com Sex Pistols, The Clash, New York Dolls o Ramones, o referents de l'escena punk de l'Estat espanyol com La Banda Trapera del Río o Eskorbuto, són testimoniatges imprescindibles per a entendre el discurs explícit i implícit i l'evolució de les subcultures.

En general, el periodisme de tribus urbanes o el pseudoassaig sobre els denominats «fenòmens juvenils», solen convertir els moviments contraculturals en fenòmens estranys a la pròpia societat en la qual es gesten. Rars animals, papallones d'ales negres o de colorins, fongs que sorgeixen de la nit al dia, dignes de ser estudiats i (in)compresos. O, al contrari, quan ja no suposen un perill o són el passat anecdòtic per una banda de la població, es reconverteixen en folklore o en el relat benvolent del «tal com érem». Servando Rocha intenta exactament el contrari.

Agotados de esperar el fin no només intenta comprendre les subcultures juvenils com un fruit i una reacció a les condicions, els imaginaris i les tensions del seu temps. El seu autor considera que també pot invertir-se aquest reflex. En les seues pròpies paraules: «A través de l'estudi de les subcultures es poden comprendre molts dels canvis socials, polítics i econòmics de l'època que va veure néixer els diferents estils. Seguint el rastre d'aquestes, arribem a implicacions més profundes que abasten des del camp de les transformacions a una societat de consum o la moda, fins a la criminologia. D'alguna forma, van exterioritzar una absència, un rebuig o un malestar notablement airat respecte al temps que les va acollir».

Servando Rocha, membre del Col·lectiu de Treballadors Culturals "La Felguera", forma part de la revista del mateix nom dedicada a la investigació, el coneixement i la difusió dels moviments de caràcter contracultural i polític que en les últimes dècades han intentat remoure els fonaments de l'establert. És assagista i editor i actualment és membre d'una banda de punkrock (“Muletrain”) amb una trajectòria musical de gairebé vint anys. Regularment, participa en conferències i xerrades que afecten a fenòmens de caràcter social i a moviments artístics radicals i extrems. Les seues investigacions són una espècie de recorregut a través de la història secreta del subcultural, la contracultura i la violència simbòlica en la cultura dominant. Servando Rocha està immers en una narració heterodoxa de la desviació social i els estudis culturals, on no parla com un mer espectador sinó com algú que projecta la crítica sobre allò del que forma o ha format part. Des d'aquesta posició, ha participat en fòrums de diferent tipus, des de centres socials fins a universitaris. En els últims anys ha publicat Los días de furia: contracultura y lucha armada en los Estados Unidos (1960-1985) (La Felguera ed. 2004) i Historia de un incendio: arte y revolución en los tiempos salvajes, de la comuna de París al advenimiento del punk (La Felguera ed. 2006). Recentment ha editat Nos estamos acercando: la historia de la Angry Brigade (La Felguera ed. 2008).