Poques vegades tinc l'oportunitat de topar-me amb un d'eixos documentals que t'esclaten en la cara com si d'una bomba es tractara. Ahir va ser una d'eixes vegades.
Dintre del cicle de cinema en valencià organitzat per la Universitat, estava inclosa aquesta pel·lícula de Barbet Schroeder. Una brillant cinta que gira entorn a la "desconeguda" i polèmica figura de l'advocat Jacques Vergès, que, en acabar la II Guerra Mundial és un decidit anticolonialista. La seua celebritat comença amb la defensa dels independentistes algerians durant la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962), i continua amb alguns dels casos més importants celebrats en les últimes dècades: Magdalena Kopp o Klaus Barbie són dos noms de la llarga llista de clients de Vergès.
L'advocat del terror és un retracte fidel a un personatge clau en la història de la segona meitat del segle XX. IMPRESCINDIBLE.
PD. Fa temps, l'amic Joan Vecord va escriure un post ben interessant al seu blog titulat "L'esperit crític fins al límit: Jacques Vergès i el revisionisme". Vos el recomane.
4 comentaris:
Hola Aurora! Jo vaig anar a veure-la al cine al cap d'un parell de dies d'haver escrit l'entrada al blog, i en vaig sortir tocat. Et deixa com un mal regust de boca, oi? Tanta injustícia, tanta hiprocresia, tanta venjança per tot arreu, però la balança només entestada en criminalitzar un dels bàndols...
A més, és molt interessant des d'un punt de vista històric, perquè veus les relacions que hi havia entre alguns dels més importants grups armats del moment (principalment, a través del Front d'Alliberment Palestí).
Amb tot, em va fer gràcia perquè es podia seguir com si fos un serial televisiu (¡però amb actors reals, no personatges!), amb relacions d'interès, d'amistat i de sexe entre els protagonistes. No vull ni pensar la tensió que viurien al Marroc (o era a Argèlia?) quan hi van conviure el Carlos "el Chacal", el Jacques Vergès i la militant de les Baden-Meinhoff, que era amant de tots dos... ¡No hi va haver sang de miracle!
Em preocupa, però, la "deriva" del senyor Vergès, que passa de defensar casos en els que ell mateix hi creu (terroristes argelians, palestins), a defensar-ne uns altres que ja no s'hi sent implicat directament, i només aporten (tot i que no és poc) rebombori mediàtic per a fer palesa la tendenciositat i mesquinesa de la "objectivitat" judicial. Em va semblar com una mena de d'acceptació de què ja és impossible assolir un món just, i que només ens queda ja la possibilitat d'enriure'ns del que tenim i denunciar les seves mediocritats.
En qualsevol cas, molt i molt recomanable!
Hola, company! Quin honor de comentari...
La veritat és que jo, malauradament, no vaig poder finalitzar el visionat del documental, perquè el meu acompanyant havia dormit poc i tenia la vista cansada i clar, en VOS, doncs et pots imaginar! En fi, queda pendent. Això si, li tinc moltes ganes, sobretot perquè vaig vore dues hores, que no és qualsevol cosa.
Respecte a allò que dius sobre la deriva de Vergès. Potser siga més acuciant a partir del moment en què vaig deixar de vore-ho, però la veritat és que amb Barbie ja és evident. De totes maneres, crec que la seua trajectòria inicial, d'alguna manera, el va conduir a això. Més enllà del buit que hi ha de vuit anys, que dona molt de joc, al cap i a la fi, Vergès és advocat. És l'advocat en majúscules. I eixa condició és especial. Arriba a dir que defensaria a Bush si es declarara culpable i, més enllà de ser una provocació, és una declaració de principis. Diferents, potser, als seus principis inicials, però principis ètics. I no l'ètica de l'advocacia en general, que creu en una defensa justa si hi ha diners. És la creença en una defensa davant tot un sistema injust, encara que s'anomene "justícia".
No és que pretenga justificar a Vergès. Però jo, com que tinc formació de jurista, potser tinga un tic: tothom té dret a una defensa justa, i quan dic tothom, dic tothom. En fi...
Pel que dius del serial, sí. És veritat. Jo crec que són elements molt addients, perquè tot esdeveniment històric es pot veure des de molts angles, i eixes coses aporten salsilla a l'assumpte. Si fos sols això, seria una merda, com ja vaig comentar d'un documental que vaig veure sobre la figura d'Ulrike Meinhof (http://auroblogger.blogspot.com/2007/09/ulrike-meinhof.html).
En fi... és un documental del què es podria xerrar durant hores...
Una abraçada!
hola! justo ayer estuvimos hablando de este documental! me dijeron en strómboli que aún no estaba en dvd, pero ya se ve que debe haber ya alguna copia distribuida ¿no? sabes si se puede conseguir en algún sitio?
Hola Javier! Quant de temps! Ho sent, però no tinc ni idea... prova en la mula, a vore.
Publica un comentari a l'entrada