Una anàlisi organitzativa d’Izquierda Unida (I)

Fent neteja m’he retrobat amb una ponència-treball titulada “Una anàlisi organitzativa d’Izquierda Unida” que vaig realitzar per a l’assignatura “Partits i sistemes de partits”. No negaré que vaig quedar prou satisfeta amb el resultat final i com que crec que el tema té prou d’interès, el reproduïré en la seua totalitat. A més, potser siga un bon moment per a penjar aquest document, donat que enguany es compleixen 20 anys de la celebració de la I Assemblea Federal d’IU. L’objectiu principal que pretenc assolir amb aquest monogràfic (entregat en diverses entregues) és simplement, facilitar algunes claus organitzatives per entendre l’estat actual del partit de Cayo Lara. En eixe sentit, he d’aclarir que el document no parteix de cap simpatia personal, sinó que és una aproximació científica. Anime, en tot cas, a qualsevol persona que tinga interès en esbrinar els orígens de la situació del partit avui, a llegir-ho detingudament i a formular qualsevol comentari que puga enriquir els textos. Endavant, doncs, amb la

Introducció

Abans d’analitzar el model organitzatiu d’Izquierda Unida, hem de fer una sèrie de consideracions.
En primer lloc, hem de situar el naixement d’Izquierda Unida en el context de crisi i canvi patits pels Partits Comunistes a l’Europa Occidental.
A mitjans dels setanta, l’anomenat “eurocomunisme”[i] semblà obrir perspectives optimistes per a alguns partits, tanmateix, des dels anys vuitanta, els Partits Comunistes occidentals comencen un pronunciat i continuat període de crisi. Les causes de dita crisi radiquen en factors endògens i estructurals.
Entre les causes estructurals hem de comptar amb la descomposició de la base social i electoral sobre la qual es recolzaven els partits comunistes, és a dir, la reducció de la grandària de la classe obrera tradicional i la crisi de sectors on els comunistes estaven arrelats; el canvi cultural a Occident que hauria accentuat l’individualisme i que hauria fet sorgir nous sectors socials amb interessos menys centrats en les prioritats econòmiques o materials (Inglehart, 1977) i, finalment, el descrèdit del model soviètic.
L’altre tipus de factors responsables de la crisi comunista fa referència a les seues estratègies polítiques i organitzatives. Així, la pervivència de les normes del centralisme democràtic hauria dificultat la reacció davant d’un mitjà canviant i hauria conduit a que l’expressió de visions alternatives en el si del partit tinguera com a final inevitable l’esclafit de crisis i ruptures internes. A més d’establir estratègies i decisions errònies en relació amb la competició amb altres forces, amb la construcció d’una nova base social o amb la política d’aliances.
Des de la meitat dels anys vuitanta, i més accentuadament des de la caiguda dels règims socialistes, els diversos Partits Comunistes occidentals han pres diferents camins per a fer front a la crisi que els afectava. Uns han reafirmat la seua lleialtat als ideals comunistes, mentre que altres han optat per abandonar definitivament la seua identitat comunista[ii].
En el cas espanyol, el Partit Comunista d’Espanya és un bon exemple quant a la sort seguida pels partits comunistes d’Europa occidental a començaments dels vuitanta, ja que mostra totes i cadascuna de les dimensions en què es desplega la crisi de les organitzacions comunistes.
Durant el període de transició democràtica, el PCE adoptà una estratègia de moderació política. Les renúncies respecte a parts significatives del seu programa tractaven de contribuir a l’estabilització democràtica, però també a incrementar el seu atractiu electoral. Tanmateix, els resultats electorals de 1977 i 1979 no van complir les seues expectatives. En 1982, el PCE arriba a les eleccions profundament dividit. Els dos anys anteriors s’han caracteritzat per aguts conflictes interns, abandó o expulsió d’importants líders[iii], tensions entre el centre i les organitzacions regionals i per desafiaments al Secretari General (Santiago Carrillo). La crisi es fa més profunda arran dels resultats electorals i, en 1985, el PCE comença a reflexionar sobre la necessitat d’aliar-se amb altres grups d’esquerra.
Producte d’aquesta reflexió i de la campanya organitzada pel “NO” en el referèndum sobre la permanença d’Espanya a l’OTAN (sota el paraigua de la Plataforma Cívica anti-OTAN), neix, en 1986, Izquierda Unida com a coalició electoral.

Fotografia publicada en la portada de l'ABC el dia 30 d'abril de 1986 de l'acte de firma de constitució d'IZQUIERDA UNIDA, sota aquest titular: "SE UNIERON LAS FUERZAS A LA IZQUIERDA DEL PSOE" .

Els "pares fundadors" d'esquerra a dreta: Ignacio Gallego (PCPE), Juan Francisco Martín de Aguilera ("Círculo Cultural Valle-Inclán"), Enrique Curiel (PCE), darrere d'ell es veu a Enrique Cordero de Ciria (Partido Carlista), Ramón Tamames( FP), Alonso Puerta, amb ulleres clares( PASOC), Gerardo Iglesias( Secretari General del PCE), Nicolás Sartorius i Álvarez de las Asturias (PCE).

La segona consideració important a tenir en compte abans d’adentrar-nos en el model organitzatiu d’IU, és el caràcter pecul·liar d’aquesta.
En IU coexisteixen, dintre de la mateixa organització, partits polítics, faccions (denominades “corrents”) i individus sense més afiliació que la seua pertinença a IU. Pot dir-se que aquest model apenes té paral·lels en els sistemes de partits d’Europa Occidental, doncs el format organitzatiu d’IU no es correspon amb el què tradicionalment caracteritza els partits polítics. Tot i que seria erroni considerar IU com una coalició electoral, com una coalició estable de partits o com una federació de partits. Per què? Perquè IU ha creat una completa estructura d’òrgans de direcció en el nivell federal i en cadascuna de les federacions regionals. L’estructura organitzativa es desplega en distints nivells jeràrquics i de representació d’acord amb el típic model piramidal de moltes organitzacions. Ha celebrat vuit congressos (Assemblees Federals) i posseeix un important volum de documentació que regeix el seu funcionament intern. IU s’articula a través d’organitzacions de base, denominades assemblees (amb base territorial o sectorial), en les quals participen i s’adscriuen tots els membres d’IU i ha creat, a més, altres òrgans,les àrees d’el·laboració, destinades a la generació de les propostes polítiques d’IU.
IU, per tant, posseeix un complet conjunt d’institucions comunes per a tots els seus components i té una organització formal, estable, permanent i territorialment extesa (els trets definitoris d’un partit polític segons LaPalombara i Weiner). Tanmateix, la presència de partits, i no simplement de faccions o corrents, fa difícil definir el format organitzatiu d’IU.

[i] Segons el Diccionari de Conceptes fonamentals de Ciència Política d’Ignacio Molina, l’eurocomunisme és el “procès de desradicalització dels partits comunistes d’Europa Occidental durant els anys setanta. Va ser batejat aixípel periodista iuogoslau Frane Barbieri i consistí en conjungar l’allunyament de l’ortodòxia soviètica amb l’acceptació d’alguns principis propis de la democràcia liberal. A més, l’estratègia implicava la pretensió de captar vots progressistes més enllà del tradicional electorat proletari i camperol”.
[ii] Encara que no siga fàcil classificar-los en un dels dos pols, en opinió de Luis Ramiro, sembla evident que els partits comunistes grec, portuguès i francès (així com el KKE grec) es van trobar en un primer moment molt propers al primer pol (lleialtat a la identitat comunista) mentre que en el segon pol hauríem de situar a l’antic Partit Comunista Italià, després Partit Democràtic de l’Esquerra, avui Demòcrates d’Esquerra, com a cas paradigmàtic.
[iii] La novel·la “El refugio” d’Eduardo Haro Tecglen, fa referència a aquesta qüestió quan diu: “(Manuel) Azcárate votaría la expulsión de Jorge Semprún. Años más tarde, el propio Azcárate sería expulsado”.