divendres, 27 de febrer de 2009

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (II)

Partits i corrents en Izquierda Unida

PARTITS
De tots ells, el més fort organitzativament i també més institucionalitzat, amb molta diferència respecte a la resta, és el PCE.

Després de les eleccions generals de 1986, el Partido Carlista i el Partido Humanista són exclosos d’IU. L’any següent, Federación Progresista decideix abandonar IU degut al seguidisme d’aquesta respecte al PCE.
A finals de 1988 comença el procès d’unió (tal vegada millor dir absorció) entre el PCE i el PCPE, encara que un sector del PCPE es desmarca del procès i manté les sigles.
En 1989, quan es produeix la I Assemblea Federal d’IU, els partits integrants en el nivell federal són el PCE, PASOC i IR. Per tant, ja podem observar un primer fenomen en la curta vida d’IU: com es van reduint els partits polítics en nombre al llarg del temps. De fet, açò serà una constant en la vida de l’organització, fins al punt que, actualment, sols queda el PCE com a partit polític integrat en el nivell federal[vii].
No podem, tanmateix, deixar de fer referència a un partit polític que s’integrà en IU i que, encara que va tenir una vida efímera, va causar un gran revol. Em referisc al Partido Democrático de la Nueva Izquierda (PDNI), que celebrà el seu congrès constituent en novembre de 1996.
Aprofundiré més en aquest tema en abordar els corrents en IU.

En el nivell autonòmic, en 1988, el Colectivo de Unidad de los Trabajadores (CUT) entra en Izquierda Unida-Convocatoria por Andalucía (IUCA).
En 1993, els Verdes de Andalucía entren en IUCA, per a abandonar-la en 1997. Per la seua banda, Berdeak (Els Verds del País Basc) entren en Izquierda Unida/Ezker Batua en 1994 i també abandonaran l’organització en 1999. Actualment, podem comptar com a partits integrats en el nivell autonòmic, a CUT a Andalucía i al PCC a Catalunya.

CORRENTS
Si atenem als corrents integrats en IU, podem visionar dos grans moments en l’evolució temporal de l’organització. Per una banda, des de l’any 1986 al 2000, trobem tres corrents en el nivell federal: Nueva Izquierda (fins a 1996), Espacio Alternativo i Tercera Vía. Per altra banda, des del 2000 fins a l’actualitat tenim a Corriente Roja[viii], Sector Crítico Andaluz[ix], Espacio Alternativo[x] i Plataforma de Izquierdas.

Vegem més detingudament el període 1986-2000. En aquesta època existiren, com ja hem dit, tres corrents en el nivell estatal: Nueva Izquierda, fundat en 1992, Espacio Alternativo, fundat en 1996 i Tercera Vía. Els dos primers constituien faccions amb una estructura organitzativa consolidada, un funcionament molt regular i institucionalitzat i una implantació en quasi la totalitat de les federacions regionals. Nueva Izquierda aconseguí un 40% del vot dels delegats en la III Assemblea Federal (1992). Posteriorment va perdre influència però va mantenir tot i això el seu control sobre tres federacions regionals (País Valencià, Castilla-La Mancha i Cantabria). Espacio Alternativo sempre ha sigut un grup minoritari (va obtenir un 10% del vot en la V Assemblea Federal -1997-) encara que, durant un breu període els coordinadors generals d’Extremadura i La Rioja van pertànyer a aquesta facció. Tercera Vía, per la seua part, posseïa una organització més laxa i una extensió territorial més limitada.

D’aquests corrents, el més cridaner per la seua força organitzativa és Nueva Izquierda. Aquesta va ser derrotada en la III Assemblea Federal. Aquesta derrota, junt amb la seua progressiva pèrdua d’influència dugué als seus dirigents a convertir-se en partit polític en el si d’IU -1996-: el Partido Democrático de la Nueva Izquierda (PDNI).
Les raons d’aquest canvi van ser de tipus polític i organitzatiu. Els líders del PDNI consideraven que el model organitzatiu d’IU s’havia estancat, ja que no s’havia avançat cap a la dissolució dels seus components com el corrent NI havia defensat. Donat que IU seguia sent una coalició, NI donava per perduda la seua batalla per a transformar-la organitzativament i adquiria una estructura, la de partit integrat en IU, que jutjava més adequada per a actuar en la IU de mitjans dels noranta. A més, amb la creació del PDNI els seus líders esperaven gaudir dels privilegis que, segons l’ordenament intern d’IU, corresponien als partits i no als corrents: l’accès a la distribució dels fons que IU rebia de les subvencions públiques.
Les raons polítiques, tanmateix, eren igualment rellevants. Per als líders de NI, el PCE havia augmentat el seu control sobre IU i havia imposat una política aillacionista i radical. Rebutjaven l’estratègia d’enfrontament amb el PSOE, exacerbada entre 1994 i 1996, i realitzaven una crítica fonamental a la política promoguda pels comunistes i seguida per IU en els 90, a més de a la pròpia vigència de la ideologia que encarnava el PCE.
Després de la celebració del seu congrés constituent a finals de 1996, el PDNI accelerà la seua activitat, sobretot cap a l’exterior d’IU, amb la qual cosa creix la tensió de manera sobresortint, doncs apareix freqüentment com un actor autònom oposat al PCE i a la direcció d’IU en els mitjans de comunicació. Al llarg de 1997, l’enfrontament culmina amb una ruptura d’IU: la federació gallega d’IU (EU-UG) es coalligà amb l’organització gallega del PSOE i els Verds en les eleccions autonòmiques de 1997 a Galícia. La direcció federal s’oposà a eixa coalició, tanmateix, els dirigents de l’organització gallega van sostenir la seua posició i la direcció federal d’IU va respondre promovent la creació d’una nova federació d’IU a Galícia.
El PDNI i les federacions dominades per eixe partit recolzaren la coalició pactada i van solidaritzar-se amb l’organització “rebel” gallega. La resposta de la direcció federal no es va fer d’esperar: la Presidència Federal i el Consell Polític Federal decidiren disoldre els òrgans de direcció d’IU a Cantabria i a Castilla-La Mancha, sancionar els coordinadors generals d’eixes federacions controlades pel PDNI i els tres diputats adscrits a aquest partit i, finalment, retirar el reconeixement del PDNI com a partit polític integrat en IU. Davant aquest panorama, el PDNI, liderat per Diego López Garrido, Nicolás Sartorius i Cristina Almeida, abandona la formació. Poc després s’integrarà en el PSOE[xi].



[i] El PCPE és un partit comunista menor, certament molt més ortodox que el PCE.
[ii] El PASOC és el PSOE històric o exterior (denominat així per la fracció dels exiliats, encapçalada per Rodolfo Llopis), que perdria la legitimitat front al PSOE renovat o interior, dirigit per Nicolás Redondo,Felipe González i Pablo Castellano.
[iii] IR també és un partit històric, fundat per Manuel Azaña i, per tant, amb gran tradició des de la II República.
[iv] FP va ser el partit fundat per Ramón Tamames a la seua eixida del PCE, en 1984.
[v] El PH prové de l’Humanisme, un corrent de pensament que pretèn “humanitzar” allò social i allò natural.
[vi] El PC es considera continuador directe de la tradició històrica del carlisme. Té una línia política d’esquerra alternativa, socialista autogestionària i federativista. Com és ben sabut, organitza anualment una concentració a Montejurra, on en 1976, terroristes d’extrema dreta assassinaren a dos partidaris de Carlos Hugo.
[vii] Els motius pels quals açò és així són d’índole distinta. Mentre que el PASOC ja no existeix i molts dels seus membres segueixen militant en les files d’IU; IR, com a partit històric que és, prefereix mantenir-se fora d’IU a l’espera de la devolució del seu patrimoni (entrevista amb un dirigent d’EUPV).
[viii] Corriente Roja es constituí dintre d’Izquierda Unida en 2002, caracteritzant-se per la defensa de valors comunistes que consideraven s’havien perdut en la desideologització progressiva d’IU. En 2004, abandonà la coalició per a reconstruir un “bloc anticapitalista” d’àmbit estatal.
Segons la seua declaració de principis, Corriente Roja es defineix com:
Un corrent d’acció política organitzada, sobirana i autònoma de qualsevol formació política que, contribuint a la formació d’un bloc anticapitalista plural desenvoluparà la seua línia d’intervenció allà on els seus òrgans col·lectius ho decidisquen. La militància en Corriente Roja no entra en contradicció amb la militància en altres partits polítics. Corriente Roja posarà en pràctica una estratègia definida pel seu caràcter marxista, de lluita anticapitalista, de classe, radicalment democràtica, internacionalista, ecologista i feminista.
En l’actualitat és una força política autònoma. De fet, els seus militants poden pertànyer lliurement a altres partits polítics, estant una part de la seua militància fins a juny de 2005 afiliada al PCE. La seua figura més representativa és Ángeles Maestro.
[ix] Liderat per Carlos Rejón, és l’oposició al sector oficialista del PCE en IUCA.
[x] Espacio Alternativo és un corrent polític espanyol trotskista i antiglobalització format pels antics membres de la Liga Comunista Revolucionaria que s’integraren en Izquierda Unida i independents ecosocialistes. Fundat en 1995, defensa una aliança de moviments socials amb un caire anticapitalista i alternatiu, i una estructura confederal de l’estat espanyol. Internacionalment està adscrita al Secretariat Unificat de la IV Internacional i a Izquierda Anticapitalista Europea.
[xi] Una excepció rellevant la conforma l’actual Coordinadora d’EUPV, Glòria Marcos.