diumenge, 1 de març de 2009

Una anàlisi organitzativa d’Izquierda Unida (III)

L’estructura orgànica d’IU. La seua evolució.

En el moment de la fundació d’IU com a coalició electoral, s’adoptà una somera estructura de comissions formada pel grup de programa electoral, la comissió de candidatures, la comissió electoral, la comissió de disseny de campanya i la comissió de finançament.
Dites comissions responien a les necessitats més urgents de coordinació davant la convocatòria electoral de 1986.

S’ha de destacar que ja des d’aquestes primeres eleccions, els triats en les llistes d’IU van constituir un únic grup parlamentari independentment del partit polític al que pertanyeren.
A més, poc després de la seua fundació, es crea un òrgan de direcció d’IU: el Consell Polític, formant-se un Consell Polític en el nivell estatal i altres en els nivells regionals. Igualment es nomenà un president, càrrec que va recaure en el Secretari General del PCE, Gerardo Iglesias.


En setembre de 1988, el Consell Polític decidí convocar el primer congrés d’IU, denominat I Assemblea General, davant la consideració que IU havia esgotat la fase de coalició electoral i que devia dotar-se d’un nou model organitzatiu. Des d’eixe moment, IU passa a autodenominar-se moviment polític i social (que és com actualment segueix definint-se la pròpia organització).
En el terreny organitzatiu, la I Assemblea Federal adopta importants decisions, sent la més rellevant l’establiment d’una estructura organitzacional composada per diversos òrgans ordenats de manera jeràrquica: Assemblea Federal (congrés), Conferència Política Federal, Comissió Política Federal i Presidència. Les organitzacions de base que es creen es denominen assemblees i aquestes poden ser de naturalesa territorial (locals o de barri) o sectorial (assemblees en una empresa, en un sector d’activitat econòmica o en centres d’estudi). A aquesta sèrie d’òrgans s’afegiria un més, les anomenades àrees, una espècie de grups de treball, la funció dels quals seria l’el·laboració de polítiques sectorials i la promoció de la mobilització social.


En 1990 se celebrà la II Assemblea Federal. En aquest congrés, l’estructura organitza varia lleugerament i l’organigrama queda conformat de la següent manera: Assemblea Federal (cada dos anys), el Consell Polític Federal, la Presidència Federal i la Comissió Executiva; adoptant les organitzacions regionals d’IU una estructura anàloga.
A aquest quadre organitzacional es sumen dues regulacions: s’aprova un marc financer d’IU i s’adopta un disseny territorial de l’organització que es definexi com a federal.


En 1992 té lloc la III Assemblea Federal. En ella s’aproven els primers Estatuts d’IU. Uns mesos després s’aprova un document de tipus organitzatiu, l’Estatut del Càrrec Públic, que regula la condició dels càrrecs públics d’IU. A aquesta regulació se li uneixen dues normes més: un document sobre la creació de corrents o faccions en IU i sobre el seu funcionament, i un document sobre l’organització i funcions de les àrees d’el·laboració col·lectiva.
En la IV (1994) i en la V (1997) Assemblees Federals no es produeixen modificacions de gran calat ni en el disseny organitzatiu ni en les principals normes reguladores del funcionament d’IU. És a dir, a partir de 1994, el format organitzatiu d’IU es consolida.


Segons els Estatuts de la VIII Assemblea Federal Extraordinària (2004), l’organigrama organitzatiu queda així: Assemblea Federal (que es reunirà cada tres anys), Consell Polític Federal, Presidència Executiva Federal, Comissió Permanent i Coordinador General, com a òrgans de direcció, i Comissió Federal de Garanties Democràtiques i Comissió Federal de Control Financer, com a òrgans de control democràtic.