Sí, ja sé que març encara no ha arribat a la seua fi, però he decidit publicar les crítiques de les meues lectures aquest primer trimestre del 2009, perquè, sincerament, no tinc forces per a res més. Les falles m'han passat factura. Allà van!
Lectures. Primer trimestre del 2009
Desembre 2008/Gener 2009
1. Gomorra
Autor: Roberto Saviano
Novel·la. DeBols!llo, vuitena edició. Barcelona, desembre de 2008.
2. Que no muera la aspidistra
Autor: George Orwell
Novel·la. Col·lecció Fábula, Tusquets, primera edició. Barcelona, octubre de 2008.
Que no muera la aspidistra, forma part, diguem-ne, de l’obra menor de George Orwell. Tot i estar lluny de l’èxit de les seues tres obres fonamentals (1984, Rebelión en la granja i Homenatge a Catalunya), no deixa de ser una obra típicament orwelliana amb una qualitat literària excel·lent. Es tracta d’una àcida sàtira social ambientada en el Londres de la dècada de 1930, quan la gran part de la burgesia adornava la seua llar amb una aspidistra, símbol d’una existència des ofegada. Però el protagonista, Gordon Comstock, descendent d’una família de classe mitjana vinguda a menys, menysprea eixa vida. Ell se sent poeta i vol ser un esperit lliure, lluny de les cadenes d’un “bon treball” i de la pudor dels diners. Així doncs, Gordon, que té una prometedora carrera com a publicista i una nòvia que l’estima, ho llença tot per la finestra: li declara la guerra al món dels diners. Embarcat en una lluita personal contra un sistema social brut i reprovable, es veu arrossegat cap a la misèria i la soledat.
No sé fins a quin punt el nom de Gordon Comstock i les seues peripècies en la més absoluta pobresa corresponen al mateix Orwell, que, com sabreu, va patir vertaderes penúries econòmiques. Siga quin siga el grau de semblança amb la realitat del propi escriptor, és una obra que, juntament amb una altra novel·la sobre les vivències d’una mestra d’escola, de la qual, malauradament no recorde el títol, paga la pena llegir.
3. Arrugas
Autor: Paco Roca
Còmic. Astiberri, segona edició. Bilbao, maig del 2008.
Supose que tenia massa esperances posades en aquest còmic, que va rebre el premi a la millor obra i al millor guió del Saló del Còmic de Barcelona l’any passat i d’alguna manera, em va decebre. No la història en sí, que desborda humanitat pels quatre costats, sinó més bé el dibuix de Roca. No és que jo siga capaç de fer-ho la meitat de bé que ell, però no sé, potser si hagués estat un traç sobri en blanc i negre m’haguera arribat més. No obstant això, i per a ser sincera, la història està molt ben construïda i té algunes escenes memorables que arriben molt a dintre. I és que el procés de fer-se vells en les nostres societats pot arribar a ser terrible. Tal vegada l’autor hauria d’haver aprofundit més en algunes parts, però ja us dic, en línies generals, Arrugas és un clar exemple de la maduresa que, hui per hui, ha aconseguit la vinyeta, transcendint un públic minoritari i capaç de tractar els grans ‘issues’ socials amb valentia i honradesa.
Febrer 2009
4. Las uvas de la ira
Autor: John Steinbeck
Novel·la. RBA. Barcelona, 2001.
En una crítica signada per Daniel Pennac al número 252 de “El Viejo Topo”, deia aquest: “Mal de escuela me parece un pequeño libro sobrevalorado aunque no por ello dejo de reconocerle algún punto de interés. Esto es para mí lo que significa ‘un pequeño libro’, aquel que tiene una razón de ser pero que será barrido por el paso del tiempo”. Trec aquesta reflexió a col·lació perquè em sembla que podria aplicar-se al llibre amb el què vaig entrar al 2009, és a dir, Gomorra, de Roberto Saviano, encara que a la crítica que vaig fer sobre ell en el seu moment no incloguera aquesta valoració. No ho vaig fer per una senzilla raó: veia important que, posats a llegir ‘best-sellers’, el lector triara aquest i no cap altre sense cap valor més que el pur entreteniment. Això no vol dir que Gomorra puga qualificar-se d’una gran obra. I és que Saviano pot repetir en tots els llocs que visite que és escriptor, però la seua creació no perdurarà més enllà del nostre temps. En canvi, de Las uvas de la ira sí podem mantenir que és una gran obra, una obra universal. I és que, encara que estiga basada en un fet concret i particular, la grandesa d’Steinbeck va residir en transformar aqueix moment en quelcom més transcendental. Sempre serà actual i sempre podrem aprendre grans lliçons d’ella. De fet, les emocions que m’ha produït aquest magnífic llibre eren comparables a les que he sentit amb molt poques obres, fins al punt de poder afirmar que no sentia res semblant des què vaig llegir-me Los Miserables de Víctor Hugo, un clàssic de la literatura que em va marcar per a sempre.
5. Pollo con ciruelas
Autora: Marjane Satrapi
Còmic. Norma editorial. Barcelona, 2005.
Des què vaig veure (no pas llegir) Persèpolis vaig quedar fascinada amb aquesta dona. Era impressionant com, retractant la seua vida a través d’un llenguatge i d’un dibuix senzills, podies entendre tota una etapa històrica d’un país com Iran. A pesar de seguir sense haver llegit la seua autobiografia en còmic, crec que no vaig errada si dic que Persèpolis és la seua gran obra i que la resta, incloent aquest Pollo con ciruelas, són obres menors. Tanmateix, això no equival a dir que aquesta creació no siga recomanable, que ho és, perquè és una mostra més de tota la sensibilitat de que és capaç Satrapi. A través de la vida de Nasser Ali Khan, un gran músic de Teheran, l’autora aprofundeix en temes com l’amor i la relació de l’art amb aquest, la passió per la bellesa, l’energia vital i la mort.
6. El malestar en la cultura y otros ensayos
Autor: Sigmund Freud
Assaig. El libro de bolsillo, Alianza. Madrid, 2006.
Aquesta edició de El malestar en la cultura ve acompanyada d’altres assaigs, com són, Sobre la conquista del fuego, Consideraciones de actualidad sobre la guerra y la muerte i els sis assaigs que composen el genèric Metapsicología. De tots ells, el més interessant, al meu parer, és el tercer, dividit en dues parts (la primera en la que tracta la decepció que produeix entre la població europea el curs de la gran guerra i la segona el canvi de visió davant la mort que produeix dita guerra). El malestar en la cultura seria el segon del “rànquing”, amb algunes parts força interessants, encara que el seu nivell de dificultat és prou elevat. La resta, segons la meua opinió, són pràcticament infumables. No per manca d’interès, que el tenen, sinó per la verborrea psicoanalítica que inunda cada paràgraf i que arriba a ser insuportable.
Març 2009
7. Memoria de mis putas tristes
Autor: Gabriel García Márquez
Novel·la. Biblioteca García Márquez, Literatura Mondadori. Barcelona, 2004.
Vaig agafar aquest llibre amb certes cauteles. En primer lloc, per l’autor, que a pesar de haver estat reconegut com un dels millors escriptors de la literatura hispànica contemporània, a mi no m’acabava de fer el pes. Em va costar acabar-me Crónica de una muerte anunciada, cosa que amb Cien años de Soledad, directament, no vaig poder fer. En segon lloc, perquè el llibre venia unit a una gran polèmica, alçada per part del moviment feminista i que replegava el propi diari Público el dia que el va llençar a la venda pel mòdic preu de 1,5 euros. Jo sóc feminista, sí, però com que m’agrada pensar per mi mateixa, veia important el fet de llegir l’obra i jutjar-la personalment. Bé, considere que tot i no poder catalogar l’obra d’ofensiva cap a la dignitat de les dones, el cert és que sí s’inscriu en una cultura patriarcal. I això és un fet indiscutible. Un amic, seguidor de García Márquez em va dir que el tema principal de la novel·la era l’amor. Tanmateix, eixa història d’amor sols la podia haver escrit un home. No ja sols com una dona, sinó també com una persona jove que sóc, puc entendre dita història d’amor sinó és des d’una posició patriarcal, i per suposat, no puc compartir-la ni acceptar que els deliris d’un vell de noranta anys cap a una jove que ni tant sols s’ha desenvolupat pot entrar en els cànons de l’amor, imbricat com està, en un context social, històric i cultural concret. Ho sent, però no acceptaré barco com animal de companyia.
8. Seda
Autor: Alessandro Baricco
Novel·la. Biblioteca Anagrama, RBA. Barcelona, 2009.
Que amb la subscripció a la col·lecció d’Anagrama tindria l’oportunitat de descobrir un fum d’obres genials era un fet del què era conscient. Per això em vaig subscriure. I gràcies a això, he descobert les lletres d’Alessandro Baricco, un escriptor italià del que no havia sentit parlar fins el moment. La veritat és que no sabria com definir la seua literatura, però alhora de pensar en algun adjectiu em venen a la ment paraules com ‘minimalista’, ‘delicada’ o, fins i tot, ‘deliciosa’. I és que Seda no sols són paraules, també són silencis. Llegir aquest conte llarg o novel·la curta, de gran elegància, és quasi com sentir entre els dits un teixit amb fil de seda japonès, és, més que una operació intel·lectual, pura sensació. Bé, probablement no m’entengueu. Probablement no m’estiga explicant, però és que, probablement, mai siga capaç d’explicar l’experiència que m’ha provocat la senzillesa en estat pur d’aquesta petita-gran obra.
9. Fábula de Venecia
Autor: Hugo Pratt
Còmic. El País Cómics, vol. 1 i vol. 2
Era la primera vegada que llegia alguna aventura d’el famós personatge El Corto Maltés i la veritat, no m’ha decebut. Sobretot pel transfons de la història, ambientada magistralment en la ciutat de l’autor amb un halo històric de diverses civilitzacions. És un còmic profundament culte i esdevé una autèntica obra d’art, per la qual cosa, crec que hauria d’incloure’s com a matèria escolar.
10. El demonio rojo
Autor: Mauro Entrialgo
Còmic. Ediciones La Cúpula.
Passar d’una obra com Fábula de Venecia a aquesta és donar un triple salt mortal i pegar-te-la, literalment. Però de vegades, els contrasts són positius. Una no pot estar sempre navegant en les mars del pensament més el·laborat, perquè pot acabar mal del cap. De tant en tant, s’ha de distendir. I bé, encara que a l’humor no tingues perquè exigir-li una altra cosa més que et faça passar una bona estona, el cert és que hi ha maneres i maneres de fer riure. Entrialgo és molt bo, té xispa, però si hi ha quelcom que odie és l’ús dels tòpics tios-ties per a fer humor. Ja em va passar en el circuit cafè teatre, que finalment vaig abandonar perquè, entre altres motius, setmana rere setmana escoltava els mateixos acudits sobre les relacions dels homes amb les dones, per part d’homes, òbviament. I cansa. Amb El demonio rojo em passà igual, encara que algunes historietes (precisament les que més s’allunyen dels tòpics) són realment divertides.
11. Give me liberty
Autors: Frank Miller & Dave Gibbons
Còmic. Norma Editorial. Barcelona, 2005.
Els creadors de Batman i Watchmen, respectivament, es van unir per a crear aquesta història de ciència ficció política amb la què se suposa, hauria d’haver flipat. Però no. Val que no és el típic tebeo de superherois, però no deixa de ser la típica historieta de bons i dolents. Tot i això, he de reconèixer que té parts molt canyeres, especialment al principi, quan conta la vida de la protagonista, Marta Washington, una jove negra que s’allista a l’exèrcit com a única eixida vital.
8 comentaris:
Ei, enhorabona per les ressenyes! Condensen molt bé l'opinió i et fas una idea en unes poques ratlles si t'interessa el llibre. És un bon convit a la lectura!
Només t'he de pegar una estirada d'orelles: xe, que ni Saviano, ni Orwell, ni Hugo, escrivien en castellà!
Salut!
Home Ricard, això està ben clar. Però davant la meua impossibilitat de llegir en altres llengües, només tinc l'opció de les traduccions. Ja sé que empobreix la lectura, però crec que si llegisc en catellà o valencià, he de ressenyar eixos exemplars i no els originals.
Una abraçada!
Pd. Menys mal que al cinema sí tinc la possibilitat de veure VOS!!
M'agrada que t'agrade Hugo Pratt, ja et passaré més del "Corto Maltés", tot un clàssic (que per cert, Ricard, crec que no està en català, encara que Norma és catalana i si que tradueix algunes coses).
Pel que fa a "El Demonio Rojo", allò dels tòpics del Mauro, crec que és més una qüestió de transgresió i escarni que dels tòpics dels que parles de les relacions tios-ties...
Per cert, a mi també m'ha passat el mateix que a tu amb el Café-Teatre, enguany no he anat a cap actuació. També em cansa això que dius dels tòpics i estereotips graciosets de les relacions de parella (que representa patèticament Pablo Motos al seu programeta de Cuatro... és tant trist...). Al remat, amb una patina de modernor i gafapastisme s'acaben reproduïnt els mateixos esquemes de "Escenas de Matrimonio"... Caldria repensar els monòlegs i l'humor que empren...
Ala, per hui ja n'hi ha prou !
Ei, Xavi. Justet ahir vaig anar a veure un espectacle a Manises: "Manuterapia", d'en Manu Badenes. Si ja de per sí crec que el format monòleg està massa sobat i és poc original, la última part del xou em va indignar: quan prohibiran als participants del cafè teatre fer el puto acudit de quan els homes acompanyen la seua parella a comprar roba? Que ja olora, joer!
El pitjor de tot és que, tal i com va dir el mateix Carlitos, és el que a la gent li agrada. He vist formats més originals dintre del mateix circuit que no han sigut entesos. I és que la penya és molt caspa, tio...
Ei, xe, no és per fer-me el "perepunyetes", o el "tocacollons" directament, però si se suposa que estem per la normalització del valencià no podem fer aquestes coses! A veure, si el llibre està només en castellà, cap problema. Si el llibre també està en català, però has fet la ressenya de la versió en castellà, tampoc no tinc cap problema! Però digues que hi ha traducció al català! D'altra banda estem actuant d'una manera totalment diglòssica!!
A veure, "Seda" -i tota la resta de Baricco- està a La Magrana; "El malestar en la civilització" -l'anglés tradueix "civilization" per "Kultur" de l'alemany i supose que la traducció catalana ha seguit la tradició britànica- l'acaba de publicar Accent Editorial en traducció de Josep Maria Terricabras; Els Miserables, evidentment, també està en català, com molts altres de Victor Hugo; Mal d'escola de Pennac acaba d'eixir a Empúries -d'acord que era d'una cita en castellà; "El raïm de la ira" d'Steinbeck, com tot bon clàssic, a la MOLU d'Ed 62; 1984 i "la rebel·lió dels animals" ("animal farm" en l'original, no sé perquè arrosseguem una traducció tan roïna...) sense cap problema a Ed 62 (format "gran" i "butxaca"); i, finalment, Gomorra isqué a Labutxaca i Empúries el tornà a editar en "format gran" quan estrenaren la pel·li... Vaja, la resta poden passar, però estos són molt senzills i no trobe excusa! ("On the Road" de Kerouac el tens en català com "A la carretera"). De còmics sí que ja no en parle, perquè és un territori que no domine. Però no estem tan malament en català: Watchmen, Persèpolis, etc. tot allò ho tenim traduït, i és molt possible que Norma faça dobles edicions en títols que pense que pot traure'n rendiment.
A veure, no estic dient en quina llengua ha de llegir ningú! Simplement dic que, si volem normalitzar la nostra llengua i desfer-nos de la diglòssia, hem de tindre més cura. Ja ho tenim prou fotut com perquè citem en castellà llibres que estan traduïts al català!
Salut!
ok, Ricard, tens raó i prenc nota.
Gràcies!
Perla, completament d'acord amb el que dius de The grapes of wrath.
Sobre en Corto Maltes ja saps que per a mi la Balada de la mar salada és probablement el còmic que més m'ha marcat. Totalment recomanable, a l'igual que La casa daurada de Samarcanda.
I Ricard, tot això és cert, jo sempre intente adquirir els llibres d'autors en les traduccions al català. Però cal dir que aquestes són més cares, i que, a més les traduccions no acostumen a ser gaire bones.
Respecte a "Memorias de mis putas tristes" no sé si es tracta tant d'acceptar o reprovar l'actitud del personatge que, a la fi, no és més que una ficció, com de reconèixer que el llibre està molt ben escrit. El vaig llegir per la mateixa raó que tu -Público- i havia llegit tantes crítiques negatives que, a mi, em va soprendre gratament. Es nota que és un mestre de l'escriptura. Tornant al tema del patriarcat... quina opinió et mereix Bukowski?
Publica un comentari a l'entrada