Si voleu acompanyar-me, esteu convidades

Ha arribat l'hora de netejar-me les teranyines. Aquesta vesprada serè ponent (com tantes altres vegades) d'una xerrada sobre feminisme i 8 de març. Serà a les 19:30 hores al Casal Jaume I de Cullera. Fa molt de temps que no parle en públic, així que no sé si estic en plena forma. Almenys, he preparat la meua intervenció a conciència, amb power point inclós.

Per suposat, esteu totes convidades.

Si no teniu temps o no us abelleix escoltar-me o si Cullera us agafa molt lluny, us deixe a continuació la meua intervenció.

FEMINISME i 8 DE MARÇ

Bona vesprada. La meua xerrada girarà al voltant de l’apassionant història del feminisme, des del segle XVIII fins els nostres dies, que de segur, mai us han contat a l’escola. A la fi del nostre viatge, analitzarem alguns conceptes fonamentals teixits pel feminisme i, per a acabar, farem una breu reflexió sobre la importància del 8 de març. Anem allà, doncs.

---

FEMINISME

-

Orígens dels feminisme

La historiadora feminista Ana de Miguel diu que el feminisme, en sentit ampli, ha existit sempre. Sempre que les dones, individualment o col·lectivament, han reivindicat una situació diferent a la què les tocava viure. Tanmateix, en un sentit més estricte, el feminisme té a veure amb un conjunt coherent de reivindicacions i amb l’organització de les dones per a aconseguir-les. Així, podríem parlar de diverses etapes en la història del feminisme:

-

A) Feminisme modern

-

1. Les arrels il·lustrades i la Revolució Francesa

Diferents autores (entre les que destaquem a Celia Amoròs) assenyalen l’obra Sobre la igualtat dels sexes (1673) del filòsof cartesià Poulain de la Barre i els moviments de dones durant la Revolució Francesa com a dos moments clau -un teòric i l’altre pràctic- en l’articul·lació del feminisme modern.

La convocatòria dels Estats Generals per part de Lluís XVI es constituí en el pròleg de la revolució. Els tres estats -noblesa, clergat i poble- redactaren les seues queixes per a presentar-les al rei, procés del qual les dones van ser excloses , i començaren a redactar els seus propis "cahiers de doléance", amb els què les dones, que s’autodenominaren "el Tercer Estat del Tercer Estat", mostraren una clara conciència de ser un col·lectiu oprimit.
Mesos després de la presa de la Bastilla, de la que les dones en van formar part, es formaren clubs de dones. Tanmateix, prompte es comprovà que una cosa era que la República agraïra i condecorara a les dones pels serveis prestats i una altra que estiguera disposada a reconèixer-les una altra funció que la de mares i mullers dels ciutadans. En conseqüència, la petició de Condorcet de que la nova República educara igualment les dones i els barons va ser desestimada.
Segurament un dels moments més lúcids en la paulatina presa de conciència de les dones s’hi troba en la Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana (1791). La seua autora va ser Olympe de Gouges, una dona del poble i de tendències polítiques moderades, que dedicà el document a la reina Maria Antonieta, amb qui finalment compartiria destí: la guillotina.
I és que la Revolució suposà una amarga i segurament inesperada, derrota per al feminisme. Els clubs de dones van ser tancats pels jacobins en 1793, i en 1794 es prohibí explícitament la presència de dones en qualsevol tipus d’activitat política. Aquelles que ho havien fet, fóra quina fóra la seua adscripció ideològica, tenien dues opcions: o guillotina o exili. Les més fosques prediccions s’havien acomplert: les dones no podien pujar a la tribuna, però sí al cadafal. I quina era la seua falta? Doncs, tal i com explica la premsa de l’època, haver transgredit les lleis de la Natura rebutjant el seu destí de mares i mullers, volent ser "homes d’Estat". El nou Codi Civil napoleònic, la influència del qual arriba fins els nostres dies, s’encarregaria de plasmar eixa "llei natural".

-

2. Feminisme decimonònic

En el segle XIX, el segle dels grans moviments emancipatoris, el feminisme apareix, per primera vegada, com un moviment social de caràcter internacional, amb una identitat autònoma teòrica i organitzativa.

-

2.1. El moviment sufragista

El nou sistema econòmic, el capitalisme, incorporà massivament a les dones proletàries al treball industrial –mà d’obra més barata i submissa que la dels homes- però, en la burgesia, la classe social dominant, es donà el fenomen contrari. Les dones quedaren tancades en una llar que era, cada vegada més, símbol de l’estatus i èxit laboral del baró. En aquest context, les dones, majoritàriament de la burgesia mitjana, començaren a organitzar-se al voltant de la reivindicació del sufragi.
Els dos països on el moviment sufragista va ser especialment potent va ser als Estats Units, on va lligar-se al moviment abol·licionista, i a Anglaterra, on des de l’any 1866, en què el diputat John Stuart Mill, autor de La subjecció de la dona, presentà la primera petició a favor del vot femení en el Parlament, no deixaren de succeïr-se iniciatives polítiques. Tanmateix, els esforços acabaven amb la burla i la indiferència dels polítics i dels homes en general. Per això, la lluita es va fer cada vegada més crua, tal i com exposa el següent fragment de l’article "El moviment de les sufragistes. Model de combativitat" inclós a Nosaltres les Dones:

Aquest ambient profundament hostil explica perquè les tàctiques de les sufragistes van ser tan radicals, creatives i variades. Entre el parlament i el govern, no donaven treva als polítics; pressionaven als partits i personalitats influents, els obligaven a explicar-se i posicionar-se; resistien a l’acció política amarrant-se amb cadenes de ferro a reixes i monuments; per a combatre la parcialitat de la premsa, van crear mitjans d’informació propis que venien per milers als carrers; en els judicis es negaven a pagar les multes i optaven per anar a la presó; per a cridar l’atenció realitzaven desfilades al·legòriques; llançaren pamflets des d’un globus aerostàtic; passejaren pels carrers amb un carruatge tirat per dones, per a simbolitzar l’opressió; mostraren cartells en un vaixell, al Tàmesi, al balcó on centenars de parlamentaris prenien el te.
En la fase més aguda de la lluita, de 1910 a 1914, inspirades en les tàctiques del moviment independentista irlandès, van recórrer a l’acció directa, moltes vegades d’iniciativa individual. Sota el lema "Fets, no paraules", les activistes trencaven finestres, tallaven fils telegràfics, s’enfrontaven a la policia als carrers i realitzaven dures vagues de fam a la presó. A més a més, interrompien les sessions de la Càmera dels Comuns llençant sacs de farina sobre els diputats als seus escons, badaven quadres als museus i feien rebentar explosius de baixa potència als estadis.
L’acte més impressionant fou el d’Emily Davison, llicenciada en Òxford i militant d’una organització sufragista, alimentada forçosament a la presó quaranta nou vegades, la qual va sacrificar la seua vida per la causa quan va llançar-se davant del cavall del rei a la famosa carrera del Derby.

-

2.2. El socialisme utòpic

El socialisme com a corrent de pensament, sempre ha tingut en compte la situació de les dones a l’hora d’analitzar la societat i projectar el futur. Açò no significa que el socialisme siga necessàriament feminista, sinó que en el segle XIX començava a ser difícil abanderar projectes igualitaris sense comptar amb la meitat de la humanitat.
Els socialistes utòpics van ser els primers en abordar el tema. El seu pensament, que arranca de la miserable situació econòmica i social de la classe treballadora, proposa, en general, la tornada a petites comunitats autogestionades on la cooperació humana en règim d’igualtat afecte també als sexes. Encara que no sempre foren el suficientment crítics amb la divisió sexual del treball.
Flora Tristán, per exemple, en la seua obra Unión Obrera (1843) manté que "todas las desgracias del mundo provienen del olvido y el desprecio que hasta hoy se ha hecho de los derechos naturales e imprescriptibles del ser mujer" i en els seus projectes de reforma, l’educació de les dones és crucial per al progrés de les classes treballadores, tot i que degut a la influència que com a mares, filles, mullers, etc. tenen sobre els barons.
Tal vegada, l’aportació més específica del socialisme utòpic residica en la gran importància que concedien a la transformació de la institució familiar. Condemnaven la doble moral i consideraven el cel·libat i el matrimoni indissoluble com a institucions repressores i causa d’injustícia i infelicitat.

-

2.3. El socialisme científic

En L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), Engels estableix que l’origen de la subjecció de les dones no estaria en causes biològiques -la capacitat reproductora o la constitució física-, sinó socials. En concret, en l’aparició de la propietat privada i l’exclusió de les dones de l’esfera de la producció social. En conseqüència, d’aquesta anàlisi es segueix que l’emancipació de les dones anirà lligada al seu retorn a la producció i a la independència econòmica. Una anàlisi que no deixaria de tenir detractors en el mateix àmbit socialista i és que, tal i com va formul·lar Auguste Bebel en la seua cèlebre obra La dona i el socialisme, es devia a que, a pesar de la teoria, no tots els socialistes recolzaven la igualtat dels sexes: "No es crega que tots els socialistes siguen emancipadors de la dona; els hi ha per als que la dona emancipada és tant antipàtica com el socialisme per als capitalistes".

Açò no va impedir que les dones socialistes s’organitzaren dintre dels seus propis partits; es reuniren per a discutir els seus problemes específics i crearen organitzacions femenines. Els ciments d’un moviment socialista femení van ser posats per l’alemanya Clara Zetkin, qui dirigira la revista femenina Die Gliechhteit (Igualtat) i arribà a organitzar una Conferència Internacional de Dones en 1907.

En tot cas, el socialisme marxista també prestà atenció a la crítica de la família i la doble moral, i relacionà l’explotació econòmica i sexual de les dones. En aquest sentit, és imprescindible remetre’s a l’obra que Kollontai escriu ja a principis del segle XX. Kollontai va posar en un primer plànol teòric la igualtat sexual i mostrà la seua interrelació amb el triomf de la revolució socialista. Però també va ser ella mateixa, ministra durant sols sis mesos del govern de Lenin, qui donà la veu d’alarma sobre el rumb preocupant que anava prenent la revolució feminista en la Unió Soviètica. La igualtat dels sexes s’havia establert per Decret, però no es prenien mesures específiques, tal i com ella postul·lava, contra el que avui anomenaríem la ideologia patriarcal.

-

2.4. L'anarquisme

Tot i no articul·lar amb tanta precisió teòrica com el socialisme la problemàtica de la igualtat entre els sexes, el moviment anarquista contà amb nombroses dones que contribuiren a la lluita per la igualtat. Una de les idees més recurrents de les anarquistes era que les dones s’alliberarien gràcies a la seua pròpia força i esforç. Així ho va expressar la pròpia Emma Goldman, per a qui poc val l’accés al treball assalariat si les dones no són capaces de vèncer tot el pes de la ideologia tradicional al seu interior. Així, l’èmfasi en viure d’acord amb les pròpies conviccions propicià autèntiques revolucions en la vida quotidiana de dones que, orgulloses, s’autodesignaven "dones lliures".

--

B) El neofeminisme

La consecució del vot i les reformes que va comportar havien deixat relativament tranquiles a les dones. Les seues demandes s’havien satisfet, vivien en una societat legalment quasi-igualitària i la calma semblava regnar en la majoria de les llars. Tanmateix, devia de ser una calma un tant enrarida, doncs s’acostava un nou despertar d’aquest moviment social. Simone de Beauvoir és la referència fonamental d’aquest canvi. Tant la seua vida com la seua obra són paradigmàtiques de les raons d’un nou resorgir del moviment. Tal i com va contar la pròpia Simone, fins que va emprendre la redacció d’El segon sexe apenes havia sigut conscient de patir cap discriminació pel fet de ser una dona. La jove filòsofa, a l’igual que el seu company Jean Paul Sartre, havia realitzat una brillant carrera acadèmica, i immediatament després ingresà per oposició -també com ell- a la carrera docent. On estava, doncs, la desigualtat, l’opressió? Iniciar la contundent resposta del feminisme contemporani a aquest interrogant és la impressionant tasca duta a terme en els dos volums d’El segon sexe (1949).

-

1. El Feminisme radical: feministes "polítiques" i "feministes"

Els anys seixanta van ser temps d’intensa agitació política. Les contradiccions d’un sistema que té la seua legitimació en la universalitat dels seus principis, però que en realitat és sexista, racista, classista i imperialista, motivaren la formació de l’anomenada Nova Esquerra i diversos moviments socials radicals, com el moviment antiracista, l’estudiantil, el pacificista i el feminista.
Robin Morgan descriu el naixement del Moviment d’Alliberament de la Dona de la següent manera: "Comoquiera que creíamos estar metidas en la lucha para construir una nueva sociedad, fue para nosotras un lento despertar y una deprimente constatación descubrir que realizábamos el mismo trabajo en el movimiento que fuera de él: pasando a máquina los discursos de los varones, haciendo café pero no política, siendo auxiliares de los hombres, cuya política, supuestamente, reemplazaría al viejo orden".

Així, la primera decisió política del feminisme va ser la d’organitzar-se en forma autònoma, separant-se dels barons, decisió amb la què va constituir-se el Moviment d’Alliberament de la Dona. Tal i com assenyala Echols, si bé totes estaven d’acord en la necessitat de la separació, dissentien respecte a la naturalesa i la finalitat de dita separació. Així va produir-se la primera escissió dintre del feminisme radical: la que dividí les feministes en "polítiques" i en "feministes". Totes elles formen inicialment part del feminisme radical per la seua oposició al sistema i pel seu afany de distanciar-se del feminisme liberal, però les seues diferències són una referència fonamental per a entendre el feminisme de l’època.

En un principi, les "polítiques" van ser majoria, però a partir del 68 moltes anaren fent-se més feministes. Per a les primeres, l’opressió de les dones deriva del capitalisme o del Sistema (en majúscules), mentre que les segones es manifestaven contràries a la subordinació a l’esquerra, ja que identificaven als barons com els beneficiaris de la seua dominació. I és que mentre les més feministes pugnaven per fer entendre que l’opressió de les dones no és solament una simple conseqüència del Sistema, sinó un sistema específic de dominació, les polítiques no podien deixar de veure als barons com a vítimes del sistema.

-

2. Feminisme i socialisme: una nova aliança

Hem vist que mentre el feminisme anava decantant-se com la lluita contra el patriarcat (sistema de dominació sexual), el socialisme ho feia cap a la lluita contra el sistema capitalista. Tanmateix, a la dècada dels 70, nombroses obres intenten una nova aliança. Així, feministes socialistes com Sheyla Rowbotham, Roberta Hamilton, Zillah Eisenstein o Juliet Michell arriben a reconéixer que les categories analítiques del marxisme són "cegues al sexe" i que la "qüestió femenina" mai va ser la "qüestió feminista", però també consideraven que el feminisme era cec per a la història i per a les experiències de les dones treballadores, emigrants o "no blanques". D’aquí que seguisquen buscant una aliança més progressiva entre les anàlisis de classe, gènere i raça.

---

CONCEPTES FONAMENTALS DEL FEMINISME

-

1. QUÈ ÉS EL FEMINISME?

El Feminisme és un moviment social i polític que suposa la presa de conciència de les dones com a grup o col·lectiu humà, de l’opressió, la dominació, i explotació de que han sigut i són objecte per part del col·lectiu de barons al si del patriarcat sota les seues distintes fases històriques de model de producció, la qual cosa les mou a l’acció per a l’alliberament del seu sexe amb totes les transformacions de la societat que aquella requerisca.
Marcuse diu que el moviment feminista actua en dos nivells: un, el de la lluita per aconseguir la igualtat completa en els terrenys econòmic, social i cultural; un altre, més enllà de la igualtat, que té com a contingut la construcció d’una societat en la qual quede superada la dicotomia home-dona, una societat amb un principi de la realitat nou i distint.

-

2. QUÈ ÉS EL PATRIARCAT?

En sentit literal, significa "govern dels pares". Històricament el terme ha sigut utilitzat per a designar un tipus d’organització social en el qual l’autoritat la exerceix el baró cap de família (pater familias), amo del patrimoni, del qual formaven part el fills, la muller, els esclaus i els béns. La família és, clar està, una de les institucions bàsiques d’aquest ordre social.
Amb la formació dels Estats moderns, el poder de la vida i mort sobre la resta de membres de la família passa de mans del pater familias a l’Estat, que garanteix princpialment a través de la llei i l’economia, la subjecció de les dones al pare, al marit i als homes en general, impedint la seua constitució com a subjectes polítics.
Des dels primers treballs de Kate Millet (1969), ubicada en el feminisme radical, la sexualitat de les dones es considera prioritària en la constitució del patriarcat. En la línia del feminisme marxista, Heidi Hartmann (1981) defineix el patriarcat com "un conjunt de relacions socials entre els homes que tenen una base material i tot i ser jeràrquiques, creen o estableixen interdependència i solidaritat entre ells que els capaciten per a dominar a les dones". No es sols el sistema, sinó els barons com a tals qui oprimeixen a les dones. La restricció de la seua sexualitat, junt al matrimoni heterosexual, com a formes de control sobre la força de treball de les dones són elements crucials del patriarcat, que no descansa solament en la família, sinó en totes les estructures que possibiliten eixe control.
El patriarcat, en tant que sistema de dominació, delimita els espais jeràrquics que funcionen com a barreres de pertinença o d’exclusió: estableix la jerarquia entre allò públic i allò privat i assigna cada espai a un sexe. Es jerarquitzen i s’assignen els espais. A més a més, la incorporació de les dones a la ciutadania s’ha fet no sols sense modificar el sistema d’adscripció, sinó també sense qüestionar el model de ciutadania, és a dir, les jerarquies entre els espais i allò que es considera base suficient per la titularitat dels drets. El procès d’abstracció centrat en l’esfera pública ha consolidat l’experiència masculina com a paràmetre de la humanitat; així, les dones són ciutadanes en la mesura en què no qüestionen aquesta experiència o no demanen la ciutadania en base a qualitats o experiències que divergeixen de les dels homes. Això no és cap càntic a la diferència, sols la constatació que la ciutadania no ha estat transformada per a tenir com a model de ciutadà algú amb responsabilitats familiars o algú amb capacitat reproductora. I així la maternitat continua posant problemes a l’estat, fins i tot a l’estat del benestar.

Com que les dones continuen estant definides per l’adscripció a l’àmbit domèstic, la prohibició d’entrada a l’àmbit públic es manté. La sanció per deixar l’àmbit al que pertanyen les dones és la incorporació desigual al mercat de treball, amb una protecció menor i en treballs feminitzats; o haver de triar entre ser mare i esposa o dona treballadora.

-

3. QUÈ ÉS L'ANDROCENTRISME?

L’androcentrisme és la visió del món que situa l’home com a centre de totes les coses. Aquesta concepció de la realitat parteix de la idea que la mirada masculina és la única possible i universal, per la qual cosa es generalitza per a tota la humanitat, siguen homes o dones. L’androcentrisme comporta la invisibilitat de les dones i del seu món, la negació d’una mirada femenina i l’ocultació de les aportacions realitzades per les dones.

-

4. QUÈ ÉS LA COEDUCACIÓ?

És el mètode d’intervenció educatiu que va més enllà de l’educació mixta i les bases del qual s’assenten en el reconeixement de les potencialitats i individualitats de xiquetes i xiquets, independentment del seu sexe. Coeducar significa, per tant, educar des de la igualtat de valors de les persones.
Com escriu Gloria Arenas, "s’ha d’incorporar la vida domèstica, la salut, la higiene, la cura de les persones, el treball domèstic com a contingut obligatori de l’educació (…) ha d’incloure indisciplinàriament l’educació corporal, sexual, afectiva, que incorpore una imatge positiva del cos i de les seues diferències i aspectes biològics, sociològics i psicològics; i en relació a totes les matèries, des d’història a tecnologia fins a informàtica o matemàtica, ha de revisar els continguts androcèntrics, l’absència de les dones, la visió absolutament masculina i introduir totes les aportacions de les dones a la civilització".

---

EL 8 DE MARÇ

-

Orígens del 8 de març

Els orígens de la celebració d’aquest dia són confusos. La història més extesa fa referència als fets que succeïren en eixa data l’any 1908, on moriren cremades 146 dones treballadores de l’empresa tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombes incendiàries que les van ser llançades davant la negativa d’abandonar el tancament en el què protestaven pels baixos salaris i les infames condicions de treball que patien. Tanmateix, investigacions posteriors han assenyalat que aquests fets podrien ser una barreja d’una sèrie d’esdeveniments que havien ocorregut en altres dates. Per exemple, un estudi d’Isabel Álvarez assenyala que l’incendi va tenir lloc el 25 de març de 1911 en l’empresa Triangle Shirtwaist, que va tenir una enorme trascèndencia als Estats Units, perquè les obreres que van morir en ell havien protagonitzat un any abans (1910) la primera vaga duta a terme exclusivament per dones en demanda de millores en la seua situació laboral.

Altres fonts, en aquest cas, marxistes, mantenen que el 8 de març està lligat a la revolució bolxevic, perquè en els primers anys de la Revolució d’Octubre cada 8 de març se celebrava el Dia Internacional de la Dona Comunista, commemoració que, per cert, caigué en l’oblit a partir de la dècada dels 30.

-

Per què és necessària la lluita feminista?

En tot cas, siga quin siga l’origen de la data, el cert és que aquesta ha sigut reconeguda a nivell internacional per l’ONU i constitueix una fita essencial per als moviments de les dones i per a tots els moviments que lluiten per la justícia, la llibertat i la igualtat socials.
Si observem algunes dades, serà més fàcil entendre perquè és necessària la lluita feminista, no sols el 8 de març sinó cada dia:

Les dones som el 50% de la població mundial. Tanmateix hi ha moltes més dones i xiquetes pobres que barons pobres. Les dones sols posseeixen l’1% de la propietat privada a nivell mundial. Dels 960 milions d’analfabets que hi ha en el món, el 70% són dones.

Les camperoles són caps d’una cinquena part de les llars rurals, i en algunes regions, fins a més d’un terç dels mateixos, però sols són propietàries al voltant de l’1% de les terres, mentre el 80% dels aliments bàsics per al consum són produïts per dones.

El valor i el volum del treball domèstic no remunerat equival entre el 35 i el 55% del producte interior brut dels països. La producció domèstica representa fins un 60% del consum privat. Un treball no remunerat que recau quasi absolutament en dones i xiquetes.

D’altra banda, les dones que treballen ho fan en situació cada vegada més precaritzada: no sols cobren un salari entre el 30 i el 40% menor al dels barons pel mateix treball, sinó que en la seua majoria, no tenen seguretat social ni dret a la jubil·lació.

En tot el món, 500.000 dones moren cada any per complicacions en l’embaràs i el part i 500 dones moren cada dia per avortaments clandestins. Unes xifres que desapareixerien amb una inversió de 80.000 milions de dòlars anuals, una menudesa comparada als plans de rescatament del bancs als que hem assistit darrerament.