dilluns, 2 de març de 2009

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (IV)

La configuració estatutària de l’estructura interna i el funcionament d’IU


L’estructura interna i el funcionament d’IU estan regulats en el Títol III dels Estatuts d’IU.


LES ASSEMBLEES DE BASE
Venen regulades en el capítol I, entenent-se com a tals la local, de sector, la comarcal de districte o barri, i com a estructures la provincial, insular i de federació (art. 28.1).
La unitat bàsica d’afiliació és l’assemblea local o municipal, de sector i en el seu cas comarcal (art. 28.2). Per tant, són en aquests òrgans on participen els afiliats d’IU, que deuran mantenir un mínim funcionament i activitat política de l’assemblea, no podent ser menys de quatre persones (art. 28.3).
Les assemblees de base seran responsables del compliment de les obligacions de l’afiliació, així com de garantir la seua participació en les tasques d’Izquierda Unida (art. 28.3.a) i els seus òrgans són el Ple i el Consell Polític o Comissió (art. 28.3.b).


Les assemblees de base funcionen en dos nivells (art 29.1):
A) Obert: amb la més àmplia participació de simpatitzants i membres d’organitzacions socials, sindicals, ecologistes, veïnals, etc.
Es recomana el seu ús freqüent, amb els següents continguts:
- Explicar la línia general o puntual.
- Recollir opinions o sotmetre a debat propostes programàtiques.
- Conèixer l’opinió dels electors d’IU sobre la marxa de la mateixa, tant en els treballs en el si de la societat, com en les institucions.
- Preparar mobilitzacions.
B) Tancat: es recomana que s’utilitze en les menors ocasions possibles, amb exclusiva participació de les persones inscrites amb al menys 60 dies d’antel·lació en un registre del Consell Polític, que deuen estar al dia en el pagament de les quotes.
Eixe nivell s’aplicarà per a:
1. La designació dels òrgans de direcció, candidatures a eleccions i altres decisions de l’organització que li afecten estatutàriament.
2. Aprovar els programes de Govern, els censos d’altes i baixes d’afiliació a l’assemblea, conèixer els estats de comptes de l’organització, discutir, esmenar i elevar les esmenes i propostes als informes i documents polítics als òrgans superiors.
3. Votar els documents o propostes que amb caràcter específic i puntual siguen sotmesos a la seua consideració: política d’aliances, acords programàtics amb altres forces -que no es contradiguen amb els acords democràticament adoptats pel conjunt de l’organització-, organitzar debats, encontres, actes de tipus polític i cultural; mobilitzar a la societat en l’àmbit del seu territori entorn a les qüestions que siguen plantejades bé per la pròpia assemblea o per altres òrgans superiors d’IU; ratificar als coordinadors d’àrea.
4. Triar la candidatura per a les eleccions municipals, en el cas d’assemblees locals, amb observància dels principis generals d’IU (equilibri entre gèneres, pluralitat i consens), i realitzar propostes per a les eleccions Autonòmiques, Generals i Europees.


Uns apunts sobre els afiliats.
Explicat el funcionament de les assemblees de base, s’ha d’assenyalar diverses coses.
En primer lloc, un apunt històric. La posada en marxa de les assemblees no va ser un procès senzill, sinó tot el contrari; va estar ple de dificultats en algunes parts de l’Estat degut a la situació prèvia, caracteritzada pel funcionament separat de les organitzacions de base dels distints partits integrats. La creació d’assemblees d’IU es va veure retrasada en algunes localitats on, como ocorria en la majoria d’elles, les agrupacions del PCE constituien pràcticament en exclusiva IU.


En segon lloc, ens detindrem en la figura dels afiliats a IU.
Hem d’assenyalar que la noció de membre ha variat de forma substancial en IU, doncs la fòrmula usada en la II Assemblea Federal (1990) per a definir als membres d’IU és la dels afiliats dels partits integrats i els independents. Tanmateix, el concepte de membre d’IU canvia considerablement en la III Assemblea Federal (1992), on l’afiliació es converteix en directa i individual, la qual cosa no va estar exempta de dificultats: situacions en què membres d’alguns dels partits d’IU, molt especialment del PCE, es negaven a adscriure’s a IU i a formalitzar aquest acte mitjançant la recollida del carnet d’IU eren freqüents abans de la III Assemblea i, encara, en 1994.


En tercer lloc, farem referència al nombre d’afiliats a IU.
Les xifres d’afiliació a IU resulten molt reduïdes inclós en el context espanyol, caracteritzat per una escassa participació en partits polítics. Tot i això, es percep un lleu creixement en la xifra de membres si considerem el període 1992-2000 en el seu conjunt. IU passa de 57.303 afiliats en 1992 a 67.802 en 2000. Tanmateix, aquest creixement no ha sigut regular ni constant. En 1994 IU experimentà una reducció en el seu nombre d’afiliats. L’increment de 1996 situà a IU en una xifra de membres superior a la de 1992 i en 1997 les xifres oficials indicaren un nou creixement sobre les dades de l’any anterior. En canvi, en 1998, tal vegada degut a la crisi organitzativa patida a finals de l’any anterior i a l’eixida del PDNI, el nombre d’afiliats descendeix. En 1999 la xifra torna a crèixer però finalment en 2000, es redueix de nou. Què vol dir tot açò? Doncs que els trets essencials de la trajectòria d’IU en aquest àmbit seria la seua escassa afiliació, el seu modest creixement i l’aguda fluctuació del seu contingent d’afiliats, a més de territorialment desigual. La seua implantació organitzativa en la societat i en el seu electorat es molt reduïda.
Per la seua part, el PCE ha experimentat una contínua pèrdua d’afiliats.


Per últim, donarem compte de la naturalesa de les barreres que els afiliats a IU (especialment els membres del PCE) han imposat als líders del partit.
Per a això, és important tenir present l’estructura d’incentius que presenta el partit i quin tipus d’incentiu és distribuit primordialment, donat que l’incentiu dominant afecta també al tipus de partit davant el què ens trobem en tant que influeix decisivament sobre la seua flexibilitat front al canvi d’objectius.
Així doncs, en les organitzacions on primen incentius ideològics i de solidaritat (de les quals els Partits Comunistes, i entre ells, el PCE, serien un bon exemple) posseeixen menor flexibilitat, els canvis d’objectius solen acompanyar-se d’importants tensions i els líders solen estar sotmesos a major vigilància per part dels seus membres. En aquests casos, els canvis d’estratègia deuen justificar-se acuradament per a convèncer als afiliats de que no atempten contra els objectius, principis i interessos del grup.
Posarè un exemple: En la seua obra Modelos de partidos, el politòleg italià A. Panebianco divideix el canvi organitzatiu en tres fases. La primera comença amb una crisi creada per un desafiament exterior o una pressió ambiental. Una derrota electoral seria el clàssic, tot i que no l’únic, fenomen que activa aquesta crisi. Doncs bé, considerem el canvi d’objectius del PCE en el període 1986-1992 respecte a IU, després de les eleccions generals de 1986. El Comité Executiu del PCE valorà els resultats amb “optimisme moderat” i va establir l’enfortiment de la coalició com un dels objectius principals del partit, entenent IU com quelcom que ha d’anar més enllà d’una mera coalició, és a dir, com alguna cosa que ha de convertir-se en un “moviment polític”.
És indubtable, tanmateix, que l’aposta per impulsar i extendre IU, després de les eleccions de 1986, donà lloc a l’aparició d’alguna inquietud sobre el futur del seu partit entre els afiliats del PCE,la qual cosa va fer que la direcció haguera d’argumentar acuradament davant els militants que l’impuls d’IU no posava en perill el partit, sinó que el reforçava. Paral·lelament, a més, s’argumentava que el reforçament del PCE equivalia a consolidar i cimentar el desenvolupament d’IU: un PCE fort era una garantia per a IU.


L’ASSEMBLEA FEDERAL
En ella resideix la sobirania d’IU i es defineix la seua política general.
L’Assemblea Federal es reunirà, ordinàriament, cada tres anys i, de forma extraordinària, quan siga sol·licitada per almenys 3/5 del Consell Polític Federal, o per diversos consells polítics de Federació que en el seu conjunt, representen més d’un 50% de l’afiliació a IU
(art. 34).
Entre moltes altres, són funcions de l’Assemblea Federal (art. 35): triar als membres del Consell Polític Federal que, junt als triats per les federacions, formaran el ple d’aquest òrgan i establir el nombre de membres que composarà el Consell Polític Federal i triar el 50% de la seua composició.


EL CONSELL POLÍTIC FEDERAL (arts. 37, 38 i 39)
El Consell Polític Federal és el màxim òrgan de direcció d’IU entre les Assemblees Federals. Es reuneix, com a mínim i de manera ordinària, cada tres mesos.
Una vegada triats per l’Assemblea Federal els membres que els corresponen per al Consell Polític Federal, aquesta part del Consell i els coordinadors generals de les Federacions, procediran a l’elecció del Coordinador General d’IU.
Són funcions del Consell Polític Federal:
a) Dirigir el treball polític d’IU.
b) Organitzar i convocar l’Assemblea Federal d’IU.
c) Triar d’entre els seus membres als components de la Presidència Executiva.
d) Avaluar la marxa política d’IU.
e) Aprovar la distribució de funcions que presente el coordinador general.
f) Fer el seguiment del treball dels Grups Parlmentaris Estatal i Europeu, mitjançant informes emesos pels seus responsables, en finalitzar cada període de sessions que deuran ser aprovats per la Presidència Executiva Federal.
g) Discutir i aprovar, o rebutjar, l’informe de la Coordinació General que serà presentat en nom de la Presidència Federal.
h) Aprovar el pressupost i balanç anual d’IU.
i) Avaluar, dirigir i impulsar l’acció institucional dels càrrecs públics en els distints àmbits (…) inclòs el Coordinador General.
El Consell Polític Federal (…) estarà format per:
1. Amb plenitud de drets:
- el 50% triat en l’Assembea Federal.
- la representació de cada federació triada en la mateixa, segons els criteris aprovats per l’Assemblea Federal.
- els Coordinadors Generals de les Federacions.
2. Amb veu i sense vot:
- els Coordinadors Federals d’Àrees.
- la Comissió Federal de Garanties Democràtiques.
- el Coordinador Federal d’Àrees.


LA PRESIDÈNCIA EXECUTIVA FEDERAL (arts. 40 i 41)
Garanteix la direcció política permanent entre reunions del Consell Polític Federal. Es reunirà d’ordinari una vegada al mes.
Està composada pels següents membres amb veu i sense vot:
El Coordinador General d’IU.
Els qui composen la Comissió Permanent en nombre no superior a 10/15.
Els coordinadors generals de cadascuna de les Federacions d’IU de l’estat espanyol, o una persona triada amb caràcter estable i permanent per eixa Federació.
Un representant triat d’entre els Coordinadors de les federacions de l’exterior.
Un nombre no superior a un terç de la Presidència Executiva Federal, a triar entre els components del Consell Polític Federal.
Són funcions de la Presidència Executiva Federal d’IU:
Representar a IU, per delegació del Consell Polític Federal, en les distintes instàncies de l’Administració de l’Estat i de la vida pública i política.
Tenir la representació legal d’IU.
Prendre decisions polítiques i organitzatives d’acord amb les Resolucions del Consell Polític Federal.
Convocar les reunions del Consell Polític Federal i preparar els debats.
Proposar al Consell Polític Federal la candidatura a la Presidència del Govern i les candidatures al Parlament Europeu.
Proposar al Consell Polític Federal l’avantprojecte del Programa de Govern i el Programa electoral europeu.
Establir les línies generals d’actuació dels grups parlamentaris estatal i eruopeu.
Dirigir la política espanyola i internacional d’IU i adoptar quantes resolucions siguen necessàries, les que seran vinculants per al conjunt d’IU.
Coordinar la política institucional d’IU.
Ratificar en el seu cas, la proposta de Comissió Permanent que faça el Coordinador General.


LA COMISSIÓ PERMANENT (arts. 41.2, 41.3 i 41.4)
Són funcions de la Comissió Permanent, com a òrgan de gestió quotidiana, la posada en pràctica de les decisions adoptades en la Presidència Executiva Federal i en el Consell Polític Federal.
Per a realitzar amb major eficàcia el seu treball, el Coordinador General proposarà a la Presidència Executiva Federal les responsabilitats concretes que crega convenients i necessàries.


LA COMISSIÓ FEDERAL DE COORDINADORS (art. 41.bis)
Composada pels Coordinadors de les Federacions d’IU i el Coordinador General d’IU.
Té com a únic objectiu enfortir el debat federal i articul·lar propostes tendents a impulsar la presència de les federacions d’IU en la iniciativa federal global d’IU.
Les seues del·liberacions de caràcter consultiu seran traslladades al conjunt d’òrgans de direcció.


LA COORDINACIÓ GENERAL (art. 42)
Són funcions del Coordinador General, com a responsable màxim d’Izquierda Unida:
a) Representar a la Presidència Executiva Federal d’IU, així com al conjunt de l’organització.
b) Coordinar la Presidència Federal d’IU, així com presidir les reunions d’aquesta, de la Comissió Federal i del Consell Polític Federal.
c) Proposar d’entre els membres de la Presidència Executiva Federal una Comissió Permanent.
d) Convocar als responsables de la Comissió Permanent de cara a la coordinació de les tasques de la Presidència Executiva Federal i per a l’execució dels acords del Consell Polític Federal i la Presidència Executiva Federal.
e) Totes aquelles altres de la Presidència Executiva Federal o del Consell Polític Federal que li siguen delegades expressament.
f) El Coordinador General donarà compte de la seua gestió a la Presidència Executiva Federal de forma habitual.