dimarts, 3 de març de 2009

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (V)

La configuració organitzativa en IU. L’Assemblea Federal Extraordinària de 2004.


IU després de Julio Anguita.

Quan el PCE havia renovat el seu lideratge en Francisco Frutos, secretari d’organització del partit en l’etapa anguitista i antic secretari general del PSUC, en IU es queda buida la cartera electoral davant la imminent celebració de les eleccions generals del 2000. Frutos assumiria aleshores la candidatura d’IU a la Presidència del Govern amb un programa pactat amb el PSOE, però els resultats electorals donaren al traste amb aquest gir de 180º en la política d’aliances d’IU. La nova tàctica Frutos-pactisme amb PSOE havia deixat a IU en una dessoladora posició electoral-institucional que feia més cru l’ambient del procés de successió del lideratge que havia d’afrontar l’organització en la VI Assemblea Federal.

I quan major cohesió demandava la docble crisi del partit, quatre candidatures es perfilaven per a l’elecció del Consell Polític Federal i la Coordinació General. A la candidatura majoritària de la línia oficial del PCE encapçalada per Francisco Frutos, s’enfrontaven altres tres minoritàries: la formada per Corriente Roja i CUT-BAI, encapçalada per Ángeles Maestro i Sánchez Gordillo; la integrada per un enfortit sector crítico andaluz en la XIII Assemblea andalusa encapçalada per Carlos Rejón, Espacio Alternativo de Jaime Pastor i Plataforma de Izquierdas de Susana López; i la liderada pel coordinador regional de la federació asturiana Gaspar Llamazares.

Després d’un intent de negociació d’una llista unitària entre els dos principals candidats, Llamazares i Frutos, la intermediació de Julio Anguita entre Llamazares i les minories crítiques conclou en la retirada de la candidatura crítica per a recolzar a Gaspar Llamazares front al sector oficialista del PCE, a canvi de la inclussió dels dirigents crítics en la llista de Llamazares.

Les candidatures de Llamazares, Frutos i Maestro-Sánchez Gordillo aconseguiren respectivament el recolzament del 41%, 40% i 19% dels delegats assistents a l’Assemblea, que traslladat en la mateixa proporció a la composició del Consell Polític i a la Presidència Executiva Federal, afavorí per un ajustat resultat a Llamazares en l’elecció del Coordinador General i inaugurant la figura de Coordinador Executiu per a Francisco Frutos. Amb ella, Frutos assumia les funcions de les relacions polítiques d’IU amb altres forces polítiques, ostentar conjuntament amb el Coordinador General la representació pública i institucional d’IU i presidir les reunions de la Presidència Executiva Federal.

L’etapa 2004-2005 es caracteritza per una crisi electoral i una transferència molt important de vots cap al PSOE. En les eleccions generals de març de 2004 IU perd quatre escons i redueix la seua representació parlamentària a tres diputats, per la qual cosa l’estratègia de Llamazares/ambigüetat amb el PSOE tampoc resulta.

Des de les faccions minoritàries crítiques es demana un canvi d’estratègia i del lideratge del partit amb la demanda de la celebració del Congrés Extraordinari. Assemblea que es veu ajornada per la preparació de la campanya electoral al Parlament Europeu, on IU reduiria la seua representació de 4 a 2 eurodiputats amb un 4,16% del vot en les eleccions europees i amb això, arribaria el Consell Polític del 25 de setembre de 2004 amb un únic punt en l’ordre del dia: la realització de l’Assemblea Federal Extraordinària que traguera a l’organització de la profunda crisi en què es trobavai.


“Rellançar Izquierda Unida”ii

A l’inici de l’Assemblea Extraordinària es barallen tres candidatures: la de Llamazares, la de Felipe Alcaraz; i la d’Enrique Santiagoiii, auspiciada per Juventudes Comunistas. Tanmateix, després d’un fracassat intent de pacte entre els dos últims, Felipe Alcaraz, que és rebutjat pel sector de Santiago per considerar que no representa la renovació, opta per abandonar la competició per a impulsar des de fora la candidatura de Santiago com a alternativa a la de Llamazares.

Quan per fi semblava que aquesta recomposició de tendències polaritzava l’elecció del nou Consell Polític entre la revalidació o contestació de l’actual líder, es presenta en l’últim momentuna candidatura encapçalada per Sebastián Martín Recio, alcalde de Carmona (Sevilla) i integrada pels crítics andalusos, Espacio Alternativo i CUT-BAIiv. També en l’últim moment, i en contra del Reglament establert per a l’Assemblea, s’aprova una reforma del procediment d’elecció del Coordinador General, per la qual cosa la seua elecció dependria ara de la suma dels vots del Consell Polític Federal i dels Coordinadors Regionals d’IU.

Ja s’havia entornat la porta per a deixar passar reformes d’aquest tipus degut a que, en un moment anterior, l’Assemblea Federal, en compliment d’una de les seues funcions, com és establir el nombre de membres que composarà el Consell Polític Federal i triar el 50% de la seua composició, aprovà una modificació consistent en passar de 150 membres que podia tenir com a màxim el Consell a un nombre de 220 membres. Per tant, si abans l’elecció suposava que l’Assemblea triava 75 membres i les Federacions altres tants; el nombre augmentava ara a 110 membres a triar l’Assemblea Federalv i altres tants les Federacions.

El 51% de l’Assemblea, contestant el lideratge de Llamazares, va distribuir el seu vot entre la candidatura de Santiago, que aconsegueix un 39% dels vots, i la de Martín Recio, amb un 12%. Aquesta relació de forces reproduïda en el Consell Polític encarregat de triar al Coordinador General podria desbancar a Llamazares de la Coordinació, però el nou procediment aprovat per a l’elecció del càrrec sumava ajustadament un 53% dels vots favorable a Llamazaresvi. Davant d’aquesta conjuntura, els caps de les llistes d’oposició retiraren la seua candidatura, renovant Llamazares la seua Coordinació amb un 40% de vots en contra i un 8% d’abstencióvii.

Per tant, si aquesta Assemblea es convocà amb la finalitat de treure a IU de la seua crisi profunda, no aconseguí més que formalitzar explícitament l’elevada fragmentació de l’aliniació de corrents, així com el minoritari suport que sostenia a un lideratge aïllat i sense cap xarxa en la qual recolzar-se. De fet, el paper de Llamazares en les reunions del Consell Polític des d’eixe moment fins a avui és bastant feble, doncs ha anat sumant els recolzaments justos per a què foren aprovats els seus informes polítics.

En el primer Consell Polític després de l’Assemblea Extraordinària, amb data 22 de gener de 2005, Gaspar Llamazares va ser ratificat com a “líder” d’IU amb el 53% dels votsviii i eixa ha estat la tònica general fins el moment, encara que cal apuntar que en el Consell Polític celebrat en juny de 2006, Enrique Santiago ha passat a integrar-se en la Comissió Permanent i ha abandonat, per tant, el seu paper d’opositor a Llamazaresix.



i Veure, per exemple, El Mundo 25-09-2004.
ii Els crítics amb Llamazares, Espacio Alternativo, Plataforma de Izquierdas i sector crítico andaluz, tot i estar d’acord amb la convocatòria d’una Assemblea extraordinària, es van pronunciar en contra del “rellançament” d’IU proposat pel Coordinador General i aprovat per un 63% en el Consell Polític, per considerar que “no había asunción de responsabilidades por parte del equipo dirigente” (ABC, 28-06-2004).
iii Els perfils dels candidats van ser publicats en El Mundo 12-12-2004.
iv Veure, per exemple, El Mundo 11-12-2004.
v Els 110 integrants del Consell Polític Federal d’IU (El Mundo, 12-12-2004)
PROCEDENTS DE LA LLISTA DE GASPAR LLAMAZARES
Gaspar Llamazares, Rosa Aguilar, Luis García Montero, Isaura Navarro, Ángel Pérez, Monserrat Muñoz, Óscar Matute, Inés Sabanés, Ricardo Sixto, Marga Ferré, José Luis Portillo, Noemí Martín, Javier Alcázar, Concepción Domínguez, Rubén Fernández, Mercedes Galindo, Manuel Cámara, Concha Denche, Joan Ribó, Ángeles Yagüe, Félix Taberna, Josefina Santiago, Andrés Ocaña, Presentación Urán, Fausto Fernández, Elisa Cantero, Antero Ruiz, Idoia Saralegui, Pedro Antonio Ríos, Libertad Martínez, Gerardo del Val, Pilar Díaz, José Francisco Mendi, Amor Pascual, Guillermo Ballina, Teresa Martín, Pedro Chaves, Reyes Montiel, Aurelio Martín y Diana Camafeita, Serafín Llamas, Sonsoles Arnau, Pascual Moya, Luis María González, Miguel Reneses, Antonio Cortés, María Luisa Sánchez, José Miguel Bermejo, Fran Baute, Fernando Ponce, David Chica, Mustafá Hassen, Jesús Sainz y Rafael Caro González.
PROCEDENTS DE LA LLISTA D’ENRIQUE SANTIAGO
Enrique Santiago, Enrique Centella, Isabel Salud, Francisco Frutos, Yolanda Díaz, Juan Ramón Sanz, Virginia Díaz, José Luis Centella, Susana López, Jorge García, Salce Elvira, Rogelio Barrero, Maite Moca, Francisco de Asís Fernández, Rosalía Martín, Pedro Marset, Dolores Sánchez, Francisco Pérez, Carmen Pérez-Carballo, José Antonio Castro, Inmaculada Nieto, Ginés Fernández, María Puig, Miguel Ángel Gómez, Ana Rubio, Raúl Gómez, Marga Sanz, Andrés Talavero, Paloma López, Carmen Tejada, Félix Padilla, Amanda Meyer, Juan de Dios Villanueva, Alberto Arregui, Begoña Casasola, Andrés Díez, Esther Herguedas, Julián Brasero, Paloma Martín, Carlos Portomeñe, Patricia Rivas y Antonio Roldán.
PROCEDENTS DE LA LLISTA DE SEBASTIÁN MARTÍN RECIO
Sebastián Martín Recio, Juan Manuel Sánchez Gordillo, Teresa Rodríguez-Rubio Vázquez, Antonio Ares, María Dolores Nieto, María Jesús Aramburu, Carmen Martín Vidal, Jaime Pastor, Teresa García García, Pedro Montes, Manolo Rodríguez, Magdalena Barahona, Asun Merinero y José Cabrero.
vi És interessant consultar les reaccions de diversos sectors després de la modificació realitzada i els resultats que acaba produint. La de Francisco Frutos pot consultar-se en El Mundo 12-12-2004, mentre que la dels crítics Raúl Camargo i Jaime Pastor (membres d’Espacio Alternativo) pot fer-se en la pàgina web de Corriente Alterna, en data 18-12-2004. Per a consultar la valoració que fa Julio Anguita de la VIII Assemblea, veure Mundo Obrero 10-01-2005.
vii Veure, per exemple, El Mundo 13-12-2004.
viii El Mundo, 22-01-2005.
ix Entrevista amb un dirigent d’EUPV.