dimecres, 4 de març de 2009

Una anàlisi organitzativa d'Izquierda Unida (VI)

La institucionalització en IU


A. Panebianco, en la seua obra Modelos de partidos, distingeix dos tipus ideals d’organitzacions partidistes: per una banda, els partits autònoms, institucionalitzats i per altra, els partits gens o molt poc autònoms, institucionalitzats.

En primer lloc, s’ha de tenir en compte el mode en què naix i es consolida l’organització, ja que té una incidència molt forta sobre la seua situació organitzativa posterior.
Doncs bé, l’origen d’IU com a coalició electoral (formada per set partits i persones independents), duu aparellat un important paper per a les organitzacions partidistes en la configuració d’IU (la qual cosa equival a dir un paper preponderant per al PCE). I encara que el paper d’aquestes canvià lleugerament des de la III Assemblea Federal, on es va introduir l’afiliació individual i s’eliminaren formalment les quotes de representació en els documents organitzatius, entenent-se, doncs, que les decisions sobre la composició dels òrgans havien de prendre’s sense reservar un percentatge per a la representació d’un partit o grup i que la composició final vindria decidida per consens o votació dels afiliats d’IU (situació que dintre d’IU s’entén com “una persona, un vot”), el cert és que les quotes de representació no van desaparéixer. Implícitament van sobreviure en bona part de l’organització d’IU, a través d’un procés de negociació informal entre els components de la coalició dominant. Una vegada desaparegudes les quotes, la seua existència informal es justificava oficialment en raó de respectar la “pluralitat interna” de l’organització, ja que el pluralisme és un principi fonamental per al desenvolupament d’IU (com recull els seus Estatuts). Així, en IU, la facció dominant en la direcció federal d’IU ha estat formada prncipalment pel PCE, el que va fer que els seus aliats menors (IR i PASOC) es vegeren beneficiats per una sobrerrepresentació durant l’època en què van estar integrats en Izquierda Unida.


Dimensions de la institucionalització.
Per a Panebianco, la institucionalització organitzativa pot ser mesurada segons dues dimensions:
A) El grau d’autonomia respecte a l’entorn.
B) El grau de sistematització, referit a la coherència estructural interna, en el cas d’un alt grau d’institucionalització.
Ambdues dimensions van lligades, doncs un baix nivell de sistematització implica una febla autonomia respecte a l’ambient, i viceversa.
Si intentem mesurar el grau d’autonomia respecte a l’entorn que pot tenir IU, observem que es tracta d’un nivell d’autonomia baix. Els mateixos resultats obtenim si ens fixem en el grau de sistematitzaciói.


La cohesió de la coalició dominant.
Seguint a Panebianco, una institucionalització febla correspon a una coalició dominant dividida (amb grups fortament organitzats i faccions estructurades en el nivell estatal o bé subcoalicions). Doncs bé, com ha hem analitzat, aquest és el cas d’IU, on no sols existeixen faccions, sinó que aquestes han arribat, inclós, a travessar tranversalment a l’organització (de manera que en el seu interior participen membres de partits integrats i independents).


L’estabilitat de la coalició dominant.
Si el grau d’estabilitat de la coalició dominant, segons Panebianco, té a veure amb els jocs de poder horitzontals, és a dir, les relacions entre els diversos integrants de l’élite, en IU ens trobem amb una coalició dominant poc estable, donat que la lluita faccional és molt intensaii.

Els dos supòsits que Panebianco planteja en el cas de partits feblament institucionalitzats són:
1) Coalicions dominants que giren entorn a un centre fort, a pesar de la feblesa de la institució i,
2) Coalicions dominants que careixen d’un centre de perifèria.

En IU s’han donat ambdós supòsits. El “centre fort” que monopolitzava les zones d’incertesa o que gaudia del recolzament de les organitzacions que tenen eixe monopoli, podem trobar-lo en la figura de Julio Anguita.
El seu lideratge pot qualificar-se de “quasi carismàtic” o de “carisma de situació”, donat que al llarg dels anys del seu mandat va pertànyer, va representar i va promoure a un subgrup intern. Va mantenir el poder a través del control d’eixe subgrup dominant i de la preservació d’eixe domini en el conjunt de l’organització.
Encara que el seu ascens a la Secretaria General del PCE i, immediatament després, a la Coordinació General d’IU, va ser producte d’un acord majoritari entre diversos líders, en 1991 va desparèixer per complet qualsevol traça de lideratge consensual davant la forta divisió del PCE i IU. El seu accés al lideratge en 1988-89, i la seua consolidació, en 1991-92, ocórren en un moment en el qual el PCE i IU experimenten una situació de pressió o crisi. En primer lloc, el principal motiu per a l’elecció d’Anguita com a líder del PCE i IU és que aquesta no aconsegueix despegar electoralment (en contrast amb els èxits electorals amb què compta ell a Andalusia). En segon lloc, quan en 1991 s’intensifiquen les crides a la dissolució del Partit Comunista, Anguita encapçala la tendència que s’oposa a la seua desaparició i venç, succesivament, en el XIII Congrés del PCE i la III Assemblea Federal d’IU. Pot constatar-se, a més, un sentiment d’admiració i recolzament cap a Anguita molt extés entre els afiliats del PCE i IUiii.
Va ser solament després de la derrota electoral de 1999 en les successives eleccions, quan l’autoritat i el lideratge de Julio Anguita com a Coordinador General d’IU s’ablebeixen.

Les lluites faccionals s’han anat accentuant en quan el partit ha anat submergint-se progressivament durant els últims anys en una doble crisi que amenaça la seua supervivència política, organitzacional i institucional. El procés de successió en el lideratge d’Anguita polaritzà més que mai les posicions faccionalistes del partit, acudint a la celebració d’acords frustrats que han sigut contínuament renegociats al llarg d’aquests últims anys sense solucions d’estabilitat. Figures destacades i formacions completes han anat abandonant la formació, posant de manifest la serietat del procés de descomposició organitzacional del partit. Per altra banda, junt a la crisi de poder interna, el partit ha vist frustrar-se successivament les seues distintes polítiques d’aliances: l’estratègia anguitista de la “política de les dues vores” i el “sorpasso” (PSOE i IU es troben en dues vores polítiques distintes i enfrontades, ja que els primers estan enfangats en la corrupció i en polítiques contràries als seus postulats. Com succeí a Itàlia entre el PCI i el PSI, l’estratègia no deu ser aliar-se amb el partit socialista, sinó sobrepassar-lo, aconseguir per a IU la majoria del recolzament electoral en l’esquerra espanyola); la de la seua contrària “unitat de l’esquerra”, auspiciada per Francisco Frutos en la seua candidatura a la Presidència del Govern en les eleccions generals del 2000; i la de la via intermitja d’orientació ecosocialista del candidat a les eleccions del 2004, Gaspar Llamazares, recentment abandonada en el Consell Polític de 17 de desembre de 2006, on el Coordinador General anuncià el “cessament” de la relació preferent amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i advocà per una oposició “exigent” i “influent” en les polítiques socials i econòmiques de l’Executiuiv.

Dit açò, de les tres possibilitats que Panebianco ofereix, IU s’incardinaria en el supòsit d’una coalició dominant dividida i inestable. Per tant, i simplificant molt, ens trobaríem davant d’una poliarquia, que és el tipus d’organització més complex i que per a poder utilitzar-lo, necessitem fer una subdivissió en tipus, ja que, en efecte, la poliarquia pot assumir múltiples formes.
Des del punt de vista de Panebianco, és precís distingir entre una poliarquia composada per subcoalicions i una poliarquia composada per faccions estructurades en el nivell estatal. En el primer cas, la poliarquia pot arribar a adquirir inclós l’apariència d’una monocràcia: la coalició dominant es troba, en efecte, formada per un líder nacional de gran prestigi i, per tant, en posició més “visible”. D’acord amb Luis Ramiro, tal vegada aquest seria el cas dels primers anys del lideratge de Julio Anguita, fins que desapareixerà qualsevol traça de lideratge consensual en 1991.

En el segon cas, la coalició serà una aliança entre vàries faccions, amb la qual cosa hi haurà nombrosos líders (els caps de cada facció) que es trobaran en primer plànol. En la meua opinió aquest és el cas manifestat en la VII Assemblea Federal Extraordinària d’Izquierda Unida.
Tanmateix, com manté Panebianco, és dubtós que per la via de l’aliança faccional arribem a poder dir gran cosa sobre el caràcter estable o inestable de la coalició. És per això que hem fet referència a una sèrie de factors ambientals que expliquen més clarament la inestabilitat de la coalició dominant en IU, com són els seus resultats electorals o la seua política d’aliances amb altres forces polítiques, concretament amb el PSOE.


El mapa de poder organitzatiu.
En parlar de “mapa de poder organitzatiu” farem referència a la configuració de les relacions entre els òrgans dirigents del partit.
Per a Panebianco, dos són els aspectes que contribueixen a definir el mapa de poder organitzatiu:
1) La relació (en termes de supraordenació/subordinació) entre els distints càrrecs i òrgans existents en l’organització.
2) Les relacions entre l’organització i altres organitzacions i/o centres institucionals.

Si considerem el primer punt, existeixen, essencialment, tres possibilitats: preeminència dels dirigents del partit, preeminència dels parlamentaris o un equilibri inestable entre uns i altres. En el cas d’IU, ens trobem davant la preeminència dels dirigents del partit, donat que encara que hem caracteritzat a la coalició dominant com a dividida i inestable, i per això li deuria correspondre un altre model dels ideals plantejats per A. Panebianco, el cert és que els dirigents del partit exerceixen un model més propi d’una organització fortament institucionalitzada. Podem concloure que el mapa de poder organitzatiu quedaria de la següent manera:

Hi ha, tanmateix, una excepció bastant sonada a aquesta norma. Em referisc a la tant aguditzada divisió en el Grup Parlamentari en el Congrés dels Diputats entre els parlamentaris que recolzaven la línia majoritària de l’organització i els parlamentaris de Nueva Izquierda. Posicions del PDNI i de la majoria d’IU eren, com ja vaig dir, diametralment oposades en certes qüestions que van aconseguir gran notorietat en 1997v, la qual cosa desemboca en una profunda divisió entorn a, per exemple, la posició de mantenir davant el Decret-Llei sobre televisions digitals, el Projecte de Llei de pensions o l’acord entre govern, patronal i sindicats sobre la reforma laboral.


Les relacions interorganitzatives.
Sosté Panebianco que per a dibuixar la configuració de la coalició dominant és necessari identificar les conexions existents entre el partit i les organitzacions que es troben fora de l’estructura d’aquell, així com la naturalesa d’eixes connexions.
Així, si un sindicat i un partit col·laboren entre ells intercanviant-se recursos: per exemple, el partit proporciona legitimitat política al sindicat a canvi de la mobilització dels recursos d’aquest en recolzament a l’activitat d’aquell.

Ramiro ha analitzat quina ha estat la naturalesa de la relació entre Izquierda Unida i el sindicat Comisiones Obreras (CC.OO.)
S’ha de tenir en compte que en aquest camp, el paper del PCE va ser fonamental en l’establiment de la política d’IU, doncs encara que aquesta no prioritza la relació amb cap sindicat, en la pràctica ha reproduït la relació preferent del PCE amb CCOO.
La relació entre el PCE i CCOO durant la transició a la democràcia a Espanya correspon a un model de subordinació sindical assentat sobre dos pilars: 1) la legitimitat del PCE per a debatre sobre política de naturalesa estrictament sindical i aplicar les conclusions d’eixa reflexió en la direcció de l’estratègia de CCOO i, 2) la necessitat que els membres del PCE defensen en el sindicat la política del partit i que s’expressen d’una manera homogènia.
Però aquesta relació es trenca a mitjans dels noranta i sols al final de la dècada s’adoptaran discursos menys agressius cap al sindicat per part del PCE/IU.

Durant l’etapa 1986-2000, CCOO ha sigut el sindicat al qual de manera molt majoritària s’han afiliat els activistes d’IU i del PCE, encara que la proporció d’aquests sobre el total representa una petita minoria.
Durant els anys vuitanta, continuà existint un fort vincle personal entre les direccions del PCE i CCOO gràcies a la pertinença de líders sindicals molt assenyalats als òrgans de direcció del partit. Però aquest sol·lapament es va dissolenta partir de 1991-92, quan la major part dels dirigents sindicals mantenen posicions no coincidents amb les de la direcció del PCE, fins arribar a finals dels noranta, quan els vincles personals en les direccions han perdut rellevància quasi per complet.
És a mitjans dels noranta quan té lloc la ruptura entre el PCE i CCOO, un sindicat amb el què l’organització comunista hauria construït un model solidari de col·laboració. La principal causa de la ruptura va ser el descens de la mobilització percebut per les élites del PCE i Izquierda Unida. Visió maximalista que es va veure afavorida pels nous creixements electorals d’IU (1994-95) al temps que la posició del PSOE patia nous desgastaments.

Amb l’arribada de Llamazares al lloc de Coordinador General d’IU, s’inicia de nou les relacions amb CCOO però, clar està, des d’una situació d’asimetria i desigualtat molt fortesvi.


i Ambdues dimensions es veuen reflectides en els mitjans de comunicació: per una part, l’agressiu reportatge que realitzà El País sobre la formació titulat: “Izquierda Hundida: la pérdida de votos desde 1999 abre la peor crisis de IU” (27-06-2004) i per altra, el resum de l’acte-debat realitzat el 28 d’abril de 2004 a Barcelona amb el nom “¿ A dónde va Izquierda Unida?” publicat en www.rebelion.org amb data 07-05-2004, que consisteix en un resum de les intervencions d’Antonio Luchetti (membre del Consell Nacional d’EuiA i del CE del PSUC-viu), Josep Bel (membre del Consell Nacional d’EuiA i membre de Rojos/es-Corriente Roja), Dolores Nieto (Presidència Federal d’IU i membre de Convocatoria por Andalucía, a més de regidora en l’Ajuntament de Jaén), Pedro Montes (Consell Polític d’IU i membre de Plataforma de Izquierdas), Jaime Pastor (Presidència Federal d’IU i membre d’Espacio Alternativo), Manuel Monereo (Presidència Executiva Federal d’IU) i Rosa Cañadell (membre d’EuiA i de Rojos/es-Corriente Roja).
ii Inclós entre les diverses faccions del PCE.
iii Pot consultar-se al respecte el llibre de Luis Ramiro, Cambio y adaptación en la izquierda, així com una entrevista realitzada per Néstor Kohan a Ángeles Maestro en www.lahaine.org.
iv Veure, per exemple, El Mundo 17-12-2006. Levante 18-12-2006 afirma que la direcció d’EUPV s’alinia amb Frutos en l’oposició a Llamazares. Tant Glòria Marcos com elsecretari d’organització, Ricardo Sixto (que formava part de la candidatura de Llamazares en la darrera Assemblea d’IU) es van abstenir en la votació de l’informe polític de Llamazares en el Consell Polític Federal.
v El Mundo 09-06-1997, per exemple, recull aquesta aguda crisi en un article publicat “Anguita vincula al PDNI con una operación para que el felipismo vuelva al poder” i informa de que “Anguita hizo estas manifestaciones en el transcurso de un acto público, celebrado en un cine de Madrid, (donde) la tensión fue evidente durante varios momentos del acto, en el que, en varias ocasiones, se corearon gritos de “expulsión, expulsión” referidos al partido que lideran Diego López Garrido y Cristina Almeida. Anguita, que en varios momentos de su intervención recuperó el discurso de las “dos orillas”, situó la actual crisis con el PDNI en el marco de una operación planteada tras las elecciones del 3-M y cuyo objetivo es que el “felipismo” recupere el poder. Anguita responsabilizó de esta operación a agentes externos (políticos y mediáticos) y también internos de IU. “Montan el cisma porque necesitan 500.000 votos para recuperar el poder y quieren quitárselos a IU”, dijo Anguita.
vi Entrevista amb un dirigent d’EUPV.