Breu conjunt d'aportacions per al debat sobre l'avortament

El fet de ser dona no determina, per se, el fet de ser feminista, a l'igual que el fet de ser obrer no inclou, per se, el fet de ser socialista. Per a arribar a qualsevol de les dues condicions (feminista o socialista) ha d'haver un procés de presa de consciència: allò que Marx anomenava passar de classe en si a classe per a si. En el cas de les dones, dit procés podria catal·logar-se, fent una analogia, com el fet de passar de gènere en si a gènere per a si. I encara que qualsevol dels dos processos no siga un pas senzill, el ben cert és que les condicions objectives per a realitzar-lo hi són. La desigualtat en ambdós casos és ben palpable i evident. En el cas dels obrers, per exemple, la crisi econòmica que a hores d'ara sacseja el món sencer ha deixat al descobert la lluita de classes, després d'un grapat d'anys de negació d'aquesta com a motor de la història. De fet, Marx ha tornat a les prestatgeries de moltes biblioteques particulars; qüestió gens bal·ladí.

Salvant les distàncies, el cas de les dones té molts paral·lelismes, doncs després d'anys i panys volent fer-nos creure que havíem aconseguit el nostre alliberament total, la polèmica de l'avortament ha tornat a posar sobre la taula les tensions socials que se subsciten entorn als nostres cossos i la nostra capacitat de decidir.

Ja ho vaig avisar en el seu moment a diferència i repetició: l'avortament es convertiria de nou en un cavall de batalla al si de la societat, com així ha estat.

L'avortament és un d'eixos 'issues' que els partits polítics que arriben a governar sempre intenten esquivar, doncs la força de l'esglèsia és tal, que el simple anunci d'una modificació (necesària, per altra banda) parcial en la seua regulació pot convertir-se en una autèntica declaració de guerra per part dels sectors més retrògrads i fonamentalistes de la societat.

I hem de ser conscients del nivell que pot arribar a tenir el "debat". Sens dubte, el més beneficiós seria poder debatre de manera sossegada sobre els aspectes "tècnics" de l'avortament, pel que fa als terminis, sempre partint que aquest ha de ser una decisió lliure presa per subjectes amb plena capacitat de decidir sobre els seus cossos i sobre el seu futur i projectes vitals. Tanmateix, "les forces del mal" (en la seua pròpia terminologia moralista barroera) entenen qualsevol menció a la citada qüestió com un pols de tot o res. És a dir, ni tan sols parteixen de l'actual regulació que permet avortar en alguns supòsits taxats i en uns terminis fixats, sinó que plantegen dues opcions incompatibles: vida o mort, sense acceptar matissos.

Açò, òbviament, ens planteja un gran problema. Si caiguem en el seu joc, ells hauran definit les normes i nosaltres tindrem les de perdre. Per a trencar eixa hegemonia, la nostra principal tasca hauria de ser, en primer lloc, deconstruir el seu llenguatge que, malauradament, ja està instal·lant-se en els mitjans de comunicació. Som nosaltres qui defensem la vida i no la mort. El contrari sols és una perversió.

-

I, en segon lloc, hauríem de tenir un discurs sobre l'avortament en termes possibilistes, és a dir, preguntan-nos què hi ha de bo i què de dolent en la proposta de les 22 setmanes, a través de l'anàlisi pormenoritzat de les legislacions del nostre entorn.

El que hem de fer, en definitiva, és tindre mentalitat victoriosa i no caure en el parany en què els ultres catòlics volen situar la qüestió. El que està en joc és la majoria d'edat de les dones com a subjectes polítics. Ni més ni menys.