Una mirada cinematogràfica a la guerrilla urbana

Article publicat com a monogràfic en el número 152 de l'Accent.

Fins fa uns pocs dies, els espectadors de cinema dels Països Catalans vam tenir l'oportunitat de gaudir d'una pel·lícula excepcional: Der Baader-Meinhof Komplex, en la seua accepció original, o RAF, en l'encertada traducció. L'ús de l'adjectiu 'excepcional' en referència a aquest llargmetratge no respon a un judici subjectiu, sinó a un fet: per primera vegada, algú s'havia enfrontat, a través del mitjà cinematogràfic, a l'extraordinàriament complicada tasca de memòria i relectura històrica d'un fet cabdal a la història recent de l'Alemanya Occidental com va ser la Rote Armee Fraktion.

Certament, l'estrena d'una pel·lícula d'aquesta temàtica en el circuit comercial comportava certs riscos i interrogants per a l'espectador familiaritzat d'alguna manera amb l'experiència del grup armat, però la curiositat que despertava el treball d'Uli Edel estava per damunt de qualsevol prejudici previ.

Sens dubte, el cinema alemany està travessant un dolç període. No sols, tal i com apunta Joseba Macías a Kaos en la Red, per haver aconseguit distribuir en els últims anys i més enllà de les seues fronteres una sèrie de títols avalats per la taquilla, sinó fonamentalment perquè hi ha una sèrie de realitzadors inquiets en l'escena disposats a fer una mirada honesta i valenta sobre realitats falsejades i manipulades per l'stablishment polític i social. És en aquest context on s'inscriu RAF. La tasca, doncs, no era senzilla.

Aquest punt de partida és necessari per entendre el producte final. Des d'aquest punt de vista, el resultat és brillant, encara que la pel·lícula tinga llums i ombres.

Com a elements de foscor destaquen la caricaturització que es fa d'algunes figures, especialment d'Andreas Baader, retractat com un jove ben paregut per a qui la violència és una qüestió molt cool, o la imatge distorsionada d'alguns moments clau en la posada en marxa de la guerrilla. A aquest respecte és paradigmàtica l'estància dels activistes alemanys als camps palestins del Front Popular, més semblant a unes vacances a Mallorca que a un procés d'ensinistrament militar. També s'ha de fer notar certa manca de contextualització pel que fa al convuls període que va sacsejar l'Alemanya dels 70, doncs de vegades sembla que la Fracció de l'Exèrcit Roig fos un grup aïllat, i el que és més important, les conviccions polítiques dels seus membres no estan molt presents, exceptuant els moments de redacció dels comunicats de les seues accions.
Tampoc és gens alentidora la presa de posició expressa respecte a les morts a la presó de diversos militants de la RAF, considerades com un suïcidi, amb la sonada excepció de la mort d'Ulrike Meinhof, únic cas on la pel·lícula no es mulla.

S'han alçat moltes veus crítiques per part de l'esquerra extraparlamentària i radical denunciant la pel·lícula com la versió oficial de l'estat alemany, però moltes escenes del film desacrediten aquestes visions totalitzants. És el cas de les referències explícites a la repressió de les manifestacions estudiantils i populars -com es mostra de manera magistral amb la visita del xa de Pèrsia, que acaba amb la mort d'un tret al cap de l'estudiant Benno Ohnesorg per part d'un policia, identificat i absolt posteriorment- i altres més aviat implícites, però evidents si se sap llegir entre línies. M'estic referint a les referències 'amagades' al paper de la socialdemocràcia i els mitjans de comunicació en la manipulació de les consciències i les voluntats -magnífica l'escena en la que Willy Brandt ix per televisió quan és designat nou canceller de la República-, així com a la tortura en els centres penitenciaris.
Tanmateix, l'esquerra té la mania de jutjar aquest tipus d'exercicis cinematogràfics des de l'ortodòxia -baste com a precedent la criticada fins a la sacietat Salvador- mentre resta impassible davant l'imperialisme de Hollywood o la mediocritat discursiva de les cinematografies del seu entorn. Un vici malaltís que s'hauria de corregir per poder rebre amb els braços oberts -que no acríticament- aquest tipus de cinema.

Deixant de banda el plànol més polític i ideològic, cal fer esment també d'alguns aspectes tècnics. La pel·lícula està molt ben filmada, amb la càmera col·locada sempre en l'angle de la víctima, i té un molt bon ritme, amb la qual cosa el metratge no es fa pesat. A més, s'ha de reconèixer una magnífica interpretació en el cas de Martina Gedeck -protagonista de l'oscaritzada Das Leben der Anderen- i, sobretot, del secundari, però sempre màgic, Bruno Ganz.

RAF, per tant, no es pot jutjar com un tot, blanc o negre: se li ha de reconèixer les seues virtuts i els seus vicis. En conjunt, pot considerar-se una gran pel·lícula, encara que deixe a l'espectador amb un sabor de boca agredolç.

Aurora Mora, TORRENT