Le Monde Diplomatique, Lemóniz i la “Y” basca

Vaja per davant una lloança a un dels millors periòdics alternatius que conec: Le Monde Diplomatique. No el llig cada mes, però sí de quan en quan, i sempre he trobat articles realment interessants. És el cas de, per exemple, “AVE, desmesura y conflicto”, que ve signat per l’enginyer, sociòleg i periodista Pedro Costa i publicat a la pàgina 3 del número corresponent a aquest mes de maig.
En ell, l’autor desenvolupa unes tesis molt encertades contràries a aquest “supertren”, que no deixa de ser un autèntic atemptat mediambiental que respon únicament a interessos capitalistes. Tanmateix, al final de l’article, sota el subtítol “Ecologismo y violencia” Costa diu el següent:

“(…) Así, el AVE Madrid-Barcelona agrede, sensiblemente, el territorio en sus dos terceras partes; y la “Y” vasca, en el 90% (...).

Pero es el problema de rechazo surgido en el País Vasco el que conviene considerar y matizar, ya que, con la entrada en escena de la organización armada ETA, avasallando la actividad de los grupos ecologistas críticos. A los primeros atentados materiales se ha añadido una víctima mortal en la persona de uno de los empresarios implicados en las obras de esa “Y” que busca interconectar las tres capitales vascas; la escalada de violencia pretende, expresamente, que esa infraestructura sea abandonada, y que el AVE vasco fracase.
Parece repetirse, pues, el escenario del espantoso “caso Lemóniz” (…).

Si Lemóniz –es decir, la liquidación del proyecto nuclear antes de ser concluido- no puede nadie considerarlo una victoria ecologista desde el momento en que los ataques con bomba y los atentados personales no entran, en absoluto, en la categoría de acción ecologista (por contundente que ésta a veces llegue a ser), tampoco es aceptable mezclar el nacionalismo violento con el ecologismo, en la medida en que ambos conceptos resultan en gran medida contradictorios: el ecologismo es esencialmente universalista. Difícilmente puede aceptarse que un nacionalista haya de ser considerado ecologista (y menos si estima que la violencia debe ser instrumento ordinario de lucha), aunque es verdad que muchos ecologistas se sienten nacionalistas. (…)

Ahora como entonces es necesario reivindicar la utilidad social de la lucha ecologista, pedagógica y leal, aunque acumule más derrotas que éxitos (…).

Bé, anem per parts. En el primer paràgraf, l’autor manté que la construcció de l’AVE en Euskadi suposa una aberració mediambiental que afecta el territori, no en un 10 o un 15, sinó en un 90%. Poca cosa. No obstant això, per a ell, el problema és ETA, que, per a més inri, ha entrat a l’escenari avassallant els grups ecologistes. Tanmateix, com a prova de dit avassallament, fa referència a danys materials produits en les obres i a l’assassinat d’un empresari. Des d’eixe punt de vista, allò lògic és pensar, sense mitges tintes, que ETA ha entrat avassallant a la patronal basca que té interessos econòmics en el projecte de l’alta velocitat, i no al moviment contra el TAV. Però és que, al final del paràgraf sembla que estiga emprenyat perquè l’objectiu de dites accions siga que la infraestructura acabe fracassant. I, la veritat, no ho acabe d’entendre, sobretot després de dedicar una plana sencera a denunciar la perversió d'aquesta infrastructrura.

I en això, apareix Lemóniz. Curiosament, l’altre dia vaig veure, per casualitat, un documental sobre la lluita contra aquesta central nuclear. El rebuig social que va causar va ser impressionant. Però hi havia un problema. I és el mateix problema de sempre. L’estat no enten les manifestacions, les performances, les accions mediàtiques, els comunicats… en definitiva, l’estat no parla el llenguatge dels moviments socials. I estaria bé que s’adonarem de la nostra ingenuïtat. Les mobilitzacions a Lemóniz van ser senzillament espectaculars. Tanmateix, a les institucions i a l’empresa encarregada del projecte, IberDuero, els importava un cogombre. De fet, van arribar a dir que això es faria per sobre de tot. Fins que arribà ETA. I açò no és que ho diga jo. És que així van expressar-se diversos ecologistes, fins el punt que un va afirmar rotundament que si ETA no haguera interferit en el conflicte, la central nuclear no s’hauria paralitzat. Què vull dir amb açò? És simple: amb disfresses i batucades no anem a aconseguir una transformació social.

Tanmateix, no és açò el que més em crema de l’article. Allò que em sembla intolerable es la estúpida afirmació que fa sobre el nacionalisme i l’ecologisme. Exactament, diu que són conceptes contradictoris, ja que l’ecologisme és universalista. Que conste que jo no veig per cap lloc l’antítesi entre els dos conceptes, és més, els veig complementaris. Perquè si t’estimes la teua terra no te la carregues, no? I, en certa manera, em fa gràcia això que diu que no es pot ser ecologista si eres nacionalista. En canvi, a l’inrevés (des del seu punt de vista, insistisc) sí pot funcionar, perquè molts ecologistes se senten nacionalistes. En matemàtiques, amic meu, hi ha la regla que l’ordre dels factors no altera el producte. Si, jo per exemple, em sent internacionalista i feminista (per dir qualsevol cosa), també em puc sentir feminista i internacionalista. O no?

I la traca final. Costa manté que és necessari reivindicar la lluita ecologista, per moltes derrotes que acumule. Davant d'eixa afirmació derrotista, he de dir que no sempre se pot estar rebent hòsties. Pot ser l'autor en concret no, però molta gent es cansa de que el temps que inverteix en fer alguna cosa per a canviar aquest món pudent sempre signifique derrota. Jo no vull perdre. Vull dir: fins a la victòria sempre! Perquè per a fer el paripè, me’n vaig a ma casa, i de fet, això és el que he fet.