Com a dona, em sent en la necessitat, no ja sols de denunciar els nazis que s’havien concentrat al mateix lloc on es celebrava l’acte (que entre tots sumaven molta massa muscular, però no arribaven ni a un parell de neurones), sinó sobretot d’assenyalar eixos que els emparen: els vertaders culpables de la situació.
Per eixe motiu, el meu parlament ha vingut a ser el següent:
Si heu llegit el manifest d’Iniciativa Internacionalista, s’haureu adonat que hi ha un eix específic que parla de la necessitat de posar fi a la nostra desigualtat. Però el ben cert és que, més enllà d’això, aquesta lluita és transversal, perquè si parlem de justícia social, no podem oblidar les dones. En tot cas, i anant a allò concret, el manifest diu: “No a la discriminació de gènere. Però no com un mer enunciat formal i buit de contingut, sinó com una exigència normativa, jurídica i pràctica que possibilite realment la fi de la discriminació (jo diria desigualtat). Que inclou,entre altres coses, el dret i la possibilitat real de control de les dones sobre el seu cos, la seua sexualitat i la seua capacitat reproductiva.”
Precisament, els drets sexuals i reproductius de les dones han entrat darrerament en la campanya electoral de forma virulenta. Per una banda, el PSOE, en la seua estratègia de fer un viratge cap a l’esquerra per tal de replegar vots, va anunciar un projecte de llei per a reformar la interrupció de l’embaràs, siguent ben conscients que en el seu iter parlamentari seria retallat. Un projecte, a més, que suposa certes regressions en alguns supòsits, tot i que açò és una matèria a tractar en un àmbit distint a aquest. Per altra banda, també en clau electoralista, la dreta política i mediàtica ha respost a aquesta iniciativa amb gran violència i ha orquestrat una campanya contra la dignitat de totes les dones. Sols cal llegir l’ABC o El Mundo o escoltar la COPE per a adonar-se’n. Uns mitjans on les iniciatives contra els drets sexuals i reproductius de les dones per part del ‘nostre’ conseller de Benestar Social, Juan Cotino, membre de l’Opus Dei, han tingut una gran acollida. Però nosaltres no volem el paternalisme d’uns ni d’altres. No volem que a Europa parlen per nosaltres uns buròcrates a qui no els importen un cogombre les nostres necessitats. Volem que a Europa se senta la nostra veu, la de totes les dones.
Però havíem dit “entre altres coses”. I quines són eixes coses? Doncs que la veu ferma de les dones, que patim aquest context de crisi econòmica de manera brutal, s’alce contra totes les regressions socials que ens han volgut imposar: amb la directiva de retorn, amb la de les 65 hores, amb la mercantilització i privatització de serveis públics (especialment, l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials), la precarietat, el retall en els drets i llibertats polítiques, etc.
Perquè, en definitiva, si volem una Europa dels pobles i, sobretot, de les persones, no podem entendre aquesta sense les dones.
Moltes gràcies.
1 comentari:
Ole..
Publica un comentari a l'entrada