Vaig conéixer Sebastián a través de l’Erika, gran amiga des de la més tendra infantesa. Vivia a dos carrers del meu i regentava un negoci de motocicletes. Sentia passió per les motos. Una passió que va transmetre a la seua família, per la qual cosa tots en tenien una. Fins i tot, els més menuts. Pràcticament, podien no saber caminar però sí rodar sobre dues rodes.
Els diumenges anaven a passar el dia al camp, a Montserrat. Tota la xicalla motoritzada, amb les seues motos de cross amunt i avall per camins de muntanya. De vegades em convidaven i em feien una nena plenament feliç. La meua passió per les motos es materialitzava en eixos moments. Amb ells vaig conduir una moto per primera vegada en la meua vida. Amb ells la primera caiguda. Després jugàvem a futbol, o a bàsquet. L’Erika i jo érem xiques, però no érem cap paquet. Jugàvem bé.
Entre setmana, anàvem sovint a la tenda de Sebastián. No li importava. M’encantava agafar fotos de catàleg de motocicletes i col•leccionar-les. Amb les BMW, de fet, em vaig fer un quadre que encara tinc penjat a sobre del capçal del llit. El mecànic em feia tilín. Era jove i guapo i simpàtic. Recorde una vesprada que va arribar un ciclomotor elèctric. Mai abans havia vist cap i Sebastián ens deixà provar-lo, sense baixar de la vorera. Quina emoció!
Passà el temps i la puta adolescència. L’Erika es mudà. Del barri a Calicanto hi havia més tros i això acabà separant-nos una miqueta. Mai massa, però sí el suficient com per a no veure gaire més Sebastián, son pare. Mai massa, però sí com per a assabentar-me tard de l’anunci de la malaltia, inici d’un llarg camí de patiment per a Sebastián i la seua família.
La darrera vegada que el vaig veure va ser a la boda de l’Erika, amb signes ben evidents de la malaltia, però desbordant felicitat. I així vull recordar aquest home de maneres senzilles i gran cor. Adiós, Sebastián.
Els diumenges anaven a passar el dia al camp, a Montserrat. Tota la xicalla motoritzada, amb les seues motos de cross amunt i avall per camins de muntanya. De vegades em convidaven i em feien una nena plenament feliç. La meua passió per les motos es materialitzava en eixos moments. Amb ells vaig conduir una moto per primera vegada en la meua vida. Amb ells la primera caiguda. Després jugàvem a futbol, o a bàsquet. L’Erika i jo érem xiques, però no érem cap paquet. Jugàvem bé.
Entre setmana, anàvem sovint a la tenda de Sebastián. No li importava. M’encantava agafar fotos de catàleg de motocicletes i col•leccionar-les. Amb les BMW, de fet, em vaig fer un quadre que encara tinc penjat a sobre del capçal del llit. El mecànic em feia tilín. Era jove i guapo i simpàtic. Recorde una vesprada que va arribar un ciclomotor elèctric. Mai abans havia vist cap i Sebastián ens deixà provar-lo, sense baixar de la vorera. Quina emoció!
Passà el temps i la puta adolescència. L’Erika es mudà. Del barri a Calicanto hi havia més tros i això acabà separant-nos una miqueta. Mai massa, però sí el suficient com per a no veure gaire més Sebastián, son pare. Mai massa, però sí com per a assabentar-me tard de l’anunci de la malaltia, inici d’un llarg camí de patiment per a Sebastián i la seua família.
La darrera vegada que el vaig veure va ser a la boda de l’Erika, amb signes ben evidents de la malaltia, però desbordant felicitat. I així vull recordar aquest home de maneres senzilles i gran cor. Adiós, Sebastián.
2 comentaris:
Que emotiu Aurora. Ho sent.
Salutacions.
Gràcies Toni.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada