Orxata Sound System

Aquest text ha estat prèviament publicat en castellà a Mixside. Vull agrair a Vicent la seua inestimable col·laboració en l'el·laboració de l'article, doncs he aprofitat en gran mesura un dels seus posts. Espere que no t'importe!

Sota la capa de vernís que els poders públics i els sectors benpensants de la societat valenciana estan aplicant des de fa alguns anys a la capital del Túria a colp de grans esdeveniments, hi ha altra València. Una València subterrània, efervescent, oculta, resistent. Una València consagrada a aquelles paraules que va escopir Amadeu Fabregat en els 70: locura, orgía, desenfreno, esperma, mierda, pasote y ábrete de piernas corazón. Una València avantguardista, que va crear, en un passat no molt llunyà, la Ruta Destroy. Una València puta, en definitiva, tal com canta avui un dels paladines de la ‘nova canço’, Sénior.

El grup que va nàixer una nit de Sant Joan i sap a xufla

Orxata Sound System se situen en eixe costat de la barricada. Allà on el món feliç que somien els nostres gestors no ha pogut arribar encara. En eixe trosset, cada vegada més fràgil, on encara no estan endormiscades les consciències i els esperits lliures lluiten cos a cos contra l'stablishment. I ho fan des de les arrels, projectant-se cap al futur. O el que és el mateix: Orxata Sound System és el cocktail resultant de barrejar i agitar un munt d'ingredients saborosos d'ahir i d'avui: orxata, samplers, ‘albaes’, drum and bass, situacionisme copyleft, ‘espardenyes’, chimo bayo, ‘mascletaes’, revolució, horta, techno, catalanisme, linux, ragga, pedra, paper i tisores, dub, moros i cristians, electro, paella i tot el que se'ls passe pel cap.

Tot va començar fa sis anys, quan dos ex membres del grup de ska punk Fàstic van sentir la necessitat de barrejar la música del folklore popular valencià amb l'electrònica. O siga, que abans que el jove talent i aspirant al star system electrònic estatal, Guillamino, declarara que estava treballant en la línia d'aproximar les sardanes al terreny electrònic, aquests jovenets ja s'havien posat mans a l'obra uns quilòmetres més al sud.

La parella inicial, formada per Jordi Palau i Carles Soler, va fitxar a Jaume Guerra, aleshores baixista del grup de fusió Budell i es van convertir en un trio amb elements acústics (veu), elèctrics (baix) i electrònics (ordinador). D'aquesta guisa van començar a donar concerts per cada racó del País Valencià fins que, a principis de 2005, van gravar la seua primera maqueta: un treball a manera de presentació de cinc temes que va asseure les primeres bases del seu heterodox so i que van posar a la disposició del públic al simbòlic preu “de la voluntat”. Amb ella van arribar les tres veus femenines (Violeta Ausina, Neus Berenguer i Carla Saz) i el trompeta (Natxo Jiménez), conformant la formació que gravaria el seu primer disc, “1.0”, al gener de 2007.

Un àlbum que va iniciar el seu periple d'enregistrament a València, després va donar el salt a Intxaurrondo, d'allí a Londres i de nou a Cornellà, passant per un grup de mans amigues que ho va modelar, reflectint a la perfecció la filosofia comunitària que defensa aferrissadament el col·lectiu, tant a nivell pràctic (sense anar més lluny les lletres es van escriure amb la col·laboració dels internautes, que a més, van poder votar el títol i fer tot tipus de suggeriments i remescles), com en el líric: el treball s'obri amb una Mascletà 1.0 introductòria que declara València com seu del post-bakalao, i segueix amb crits d'esperança (hi ha futur, molt de futur, és nostre, teu i meu); proclames subversives dignes del Maig del ’68 (que facen jocs de play de pedra, paper i tissores, i pinten el sambori en lloc del pas de peatons); odes a la senzillesa ‘aborígen’ (ací fa olor d'all-i-pebre l'aire); homenatges a Joan Monleón que serveixen per a criticar el consumisme (ser ric no és voler més, viure de renda és no tenir passió per amassar res, vull una vida de simplicitat voluntària); exaltacions del deconstructivisme derridià (destrossem els paraules que ens esclavitzen sense pietat, anem a fer un exèrcit d'escèptics, com a única arma la no-veritat); preocupació pel futur ecològic del planeta (la terra és troba en un estat febril i disentèric, i escriu al seu diari de recalfament: a quin contenidor haurem d’abocar el capital? al verd? al groc? o reciclar-lo te més mèrit?); crítiques ferotges al món de la publicitat i la informació (tota la ciutat farcida d’encriptats missatges, enormes fulles blanques, ni marques ni pamflets); reprobaciones als polítics locals (ací, entre autopistes i tanta gentola, els paguem els vicis a la jet set de les revistes); però al cap i a la fi, cants al bon rotllo i la felicitat (que hi sobren les paraules si tots saben que hi ha estima).

Compartir és bo

Lletres amb un fort component de crítica social que es complementen de meravella amb la seua actitud militant en el moviment copyleft (xarxes d'intercanvi i relacions més justes... el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc), que els ha dut a abandonar Myspace, per a llançar una web pròpia, de codi obert, on per cert, podeu escoltar i descarregar-vos lliurement tot el seu material, inclòs el seu últim maxi.

I és que, sota el títol “2.0 beta 1” Orxata han gravat tres temes nous aquest mes, ideals per als dies caniculars que vénen i que són una mostra del que vindrà després, quan regressen de la gira estival, que aquest mes de juliol els duu ni més ni menys que al Marroc. Amb una portada que suposa una complicitat absoluta amb la vella ruta, ja que el dibuix és la unió de l'antic logotip d'una de les sales mítiques del fenomen discotequer (ACTV) amb el logotip del grup (un test del qual creix un endoll en forma de flor) i amb un tema que fa al·lusió directa a aquesta època, “Palmera destroy”, el maxi està esquitxat de ritmes que van des de l'eurodance fins al dubstep, passant pel reggaeton. O siga, herejía en estat pur. Com a mi m'agrada.

Raó, ací: Pàgina web d'Orxata Sound System.