Joe Sacco: "No sóc objectiu, però sí honest"

Entrevista publicada hui a El País.

Precursor del reporterisme en còmic, del que se serveix per a contar històries amb un traç de realisme exagerat i atent al detall, publica 'Footnotes in Gaza', de 400 pàgines, el resultat de dos mesos d'immersió en Palestina.

Es mou lent, escolta amb ulls atents i es pren el seu temps per a contestar. Joe Sacco és un reporter que no coneix la pressa. Rumia les seues històries i després les conta usant els còmics. La seua mirada, que sap esperar, valorar el detall, juntament amb un traç de realisme exagerat al Robert Crumb, funciona com una sonda que caça els aspectes més quotidians dels conflictes. Els que queden fora de les pàgines de periòdics i dels telediaris. Tant si està a Sarajevo acompanyat per guies locals, encastat amb els marines a l'Iraq o prenent te amb els refugiats palestins. D'orígens maltesos i passaport nord-americà, Sacco (1960) viu avui en Portland, Oregón, amb una núvia, un gos i sense mòbil. Va tenir el seu primer gran èxit a mitjans dels anys noranta, amb Palestina, fruit d'una immersió de dos mesos entre Gaza i Cisjordània. A aquell conflicte infinit Sacco dedica un nou treball de 400 pàgines, Footnotes in Gaza, que al desembre arribarà a les llibreries d'Estats Units i Regne Unit i al març a Espanya, editat per Mondadori.

Pregunta. Per què ha tornat A Palestina?
Resposta. Quan en 2001 vaig viatjar a Gaza para documentar la segona Intifada, vaig descobrir una matança de civils palestins ocorreguda en 1956 en els camps de refugiats de Rafah i Khan Younis. Cap mitjà tradicional ho va traure a la llum. Vaig tornar en 2002 i 2003 per a cercar proves i confirmar els fets. El meu llibre reconstrueix aquell esdeveniment amb testimonis i documents de l'ONU, entrellaçant dues dimensions temporals: la de 1956 i la de 2002, la normal administració de Gaza, amb check point, bulldozer, cases esfondrades...

P. És un personatge de la història?
R. Com sempre, em dibuixe en les meues planxes. Els lectors entenen així que el que veuen és el meu punt de vista personal. Vaig estudiar periodisme, però cree que l'objectivitat és una il·lusió. Quan vam preparar un reportatge seleccionem el material. No sóc objectiu, però si tracte de ser honest. Per això entre en l'escena, és la meua manera d'aclarir que sóc filtre i lupa de la història.

P. Com treballa concretament?
R. Faig desenes d'entrevistes, com qualsevol periodista. No obstant això, el que necessite són suggestions visuals, així que de vegades plantege a les meues fonts preguntes molt rares, del tipus: "Com anaves vestit?". No pare de prendre fotos dels mateixos detalls: un cotxe, una casa; a l'hora de representar-lo no vull inventar res. Dibuixe només quan no és recomanable traure la càmera, en els check point, per exemple. Els soldats israelians no agraeixen les fotos, llavors esbós amb el bolígraf. Cada vegada que creue vaig afegint detalls.

P. Comença a dibuixar quan torna a casa?
R. Primer passe els enregistraments i ordene tot el meu material. Vaig tardar tres mesos para Footnotes. Després, per fi, arranque. Sense esperar. No vull que se'm vaja de la boca el sabor de les històries.

P. Les històries de tota la gent comuna a la qual dóna veu.
R. Les persones que viuen sota els titulars són l'única cosa que m'importa, però la meua manera d'actuar també depèn de les circumstàncies. En Palestina i Bòsnia anava a dues veles, sense passe de premsa ni autoritat. Estava obligat a menjar en els garitos, a allotjar-me en cases particulars, a sentir el carrer.

P. Pense en Vals amb Bashir o revistes con Internazionale a Itàlia o XXI a França que han començat a traure en cada exemplar un reportatge per imatges. És un bon moment per al periodisme gràfic?
R. Sens dubte. Puc contar la meua experiència. Quan vaig començar, els mitjans no feien més que dir-me que no els interessava el meu treball. Ara he de rebutjar encàrrecs i fins a tinc un agent.

P. Per què creu que ocorre açò?
R. El còmic té una força que no té cap altra forma de reportatge. Les seues imatges repetides enfoquen la realitat de manera més lenta, de vegades silenciosa, de vegades amb entrepans, i treballen en la ment del lector que pot triar el seu ritme.

P. No està cansat?
R. Si. Vull acabar dues històries que tinc pendents sobre la immigració africana a Malta i la pobresa a l'Índia. Després necessite quelcom més lleuger. Alguna cosa que no tinga res a veure amb els conflictes.