diumenge, 25 d’octubre de 2009

Adéu a l'art feminista de Nancy Spero

Article publicat hui a Público.

La mort de Nancy Spero (Ohio, 1929-Nova York, 2009) ha passat desapercebuda a Espanya. Potser tingués una mica que veure l'embolic que tenia muntat l'agència Efe amb la reagrupació de les seues seccions. O simplement, que els diumenges no són bon dia per a morir i transcendir. L'artista nord-americana va morir el passat dia 18 per causes respiratòries derivades d'una infecció, va informar The New York Times.

L'última gran retrospectiva d'Spero a Espanya la van difondre el MACBA i el Reina Sofia. Dissidanses sintetitzava els fils amb els quals Spero va teixir la seva obra: l'assenyalament del poder com un jou violent, l'horror de la guerra i la lluita per la igualtat de la dona. La seva col·laboració en els anys seixanta amb col·lectius feministes d'EUA que reivindicaven quotes paritàries a les dels homes van marcar el seu art amb el segell contestatari d'artistes igualment reivindicatives amb el gènere –encara que una generació més joves- com Kiki Smith i Nalini Malani (les tres són objecte d'una exposició en la galeria madrilenya Estiarte, fins al 3 de novembre).

En la dècada dels 50 es va casar amb el pintor Leon Golub, amb qui va compartir tot fins a la seua mort. Junts van emigrar a Europa pocs anys més tard, on van néixer els seus fills. Els frescos etruscs d'Itàlia van influenciar els dibuixos d'Spero, que es va bolcar en la representació d'escenes sexuals i de maternitat a través de la reapropiació d'imatges de l'Antiguitat. Durant la seua estada a Europa, va exposar amb regularitat en la galeria Breteau de París, on va residir cinc anys amb la seua família.

A mitjans dels anys 60 Spero va tornar als EUA, on va abordar la seua oposició a la guerra de Vietnam, establint paral·lelismes amb la seua marginació en el món de l'art per la seua condició de dona. Aquesta alienació li duria, anys després, a associar-se amb diversos col·lectius de dones artistes i a fundar la primera galeria-cooperativa de dones a Nova York. La inclusió de frases manuscrites del poeta Antonin Artaud (1896-1948) va conferir a la seva obra una veu pròpia que va ser protegida amb un notable èxit de crítica, mitjançant Artaud Paintings i Codex Artaud. A nivell formal va desenvolupar un tractament poc ortodox del paper en el qual es va recolzar en el collage i en l'aplicació de tampons de dissenys elaborats prèviament.

Sagnia i plor a Llatinoamèrica
A mitjans dels setanta la seua preocupació per la posició de la dona transcendeix el seu propi país, interessant-se per la condició femenina en altres parts del món. Incapaç de callar el seu compromís polític, va actualitzar la repressió històrica de la dona amb les tortures de Xile i les dictadures d'altres països llatinoamericans. Les seus primeres retrospectives es van organitzar a EUA a la fi dels 80. Però Spero no sabia parar i poc després va començar a experimentar amb les seues primeres instal·lacions; algunes de les quals van recalar a Espanya amb Dissidanses.